Les plaques de carrer de Vilassar de Mar.
T’ha passat mai que vas caminant o conduint i no trobes la placa amb el nom del carrer a cap cantonada?
Doncs imagina com devia ser antigament localitzar una adreça, quan els carrers no tenien nom i només es coneixien popularment per alguna característica, com carrer Major, Nou, Ral, de Dalt o de l’Església. Resulta sorprenent pensar que això de posar els noms escrits als carrers és prou recent. Concretament, de mitjan segle XIX.
Tot va començar amb una invasió
Pel que sembla, l’estada de les tropes franceses va ajudar una mica a posar ordre. Devien considerar que això de no saber què coi estaven conquerint, era un bon embolic. Al cap i a la fi, al seu país ja feia un temps que havien posat fil a l’agulla per disposar d’una llista de carrers. Durant el temps que va durar l’ocupació i com que no hi havia noms oficials, van començar a elaborar una llista dels noms de les vies a partir de la tradició oral.
El 1842, prop de trenta anys després que marxessin les tropes franceses, Barcelona començava a retolar els seus carrers. I si no vaig errat, el 1877 Vilassar de Mar ja tenia un esborrany on apareixien els primers noms de carrers, en castellà, no cal dir-ho. Cal recordar que un any abans s’havia aprovat una nova Constitució i es designava Alfons XII com a rei d’Espanya, encetant el període conegut com a Restauració -borbònica-.
Com un marc
Les primeres plaques que es col·locaren a Barcelona, concretament a Ciutat Vella, tenien un contorn sinuós com el dels antics marcs de fotografies. Tot i que sovint eren de marbre, també hi havia de ceràmica. A més del nom del carrer, es detallava el districte i el barri. De la mateixa manera, a Vilassar de Mar se’n feren unes a imatge de les que tenia Barcelona. Tristament, ja no en queda cap. Bé, sí que en queda una que forma part d’una col·lecció particular. Era de ceràmica i estava situada al carrer d’en Saura amb una redacció ambigua entre castellà i català. Amb el mateix estil i contorn, però a una mida molt més petita, cada portal tenia el número fet de ceràmica.
La mostra de la placa i les numeracions reproduïdes més amunt han estat cedides per un col·leccionista particular a qui agraeixo i respecto la seva voluntat d’anonimat.
Així mateix, un altre persona particular m’ha fet arribar la fotografia d’una placa metàl·lica corresponent al carrer de Sant Genís. És també una peça única, ja que no en queda cap altre col·locada al seu lloc. Probablement data dels anys quaranta del segle XX. És possible que el fons fos blau i les lletres blanques o bé del mateix color del metall. Posteriorment, en emblanquinar la façana, seguramente es va tapar la placa. De molt similars hi havia a la majoria de poblacions, només que la tipografia d’aquesta té un particular interès, ja que no és la típica lletra de pal que es pot veure a la majoria.
Classificacions reials
El 1860 apareixia una llei signada per Isabel II on s’establia la normativa per la retolació de les vies públiques. A més, es detallaven les característiques que havien de tenir per tal de considerar-se carrer, carreró, plaça, avinguda, i tantes altres variants.
Nombrosos carrers es batejaren amb noms de persones, sants, fets històrics, elements geogràfics, vegetals o animals. Cada nou règim (república, dictadura i democràcia), canviava el nom d’aquells que anaven contra la ideologia del moment. És quan apareixen estudis científics amb noms tan estranys com onomàstica, que estudia els noms propis. O bé hodonímia, curiós terme que ve del grec i es compon de dues parts, que venen a dir ‘camí’ i ‘nom’.
Malgrat que encara no apareix oficialment al nostre diccionari, el terme hodonímia s’està utilitzant a altres països. Sortosament, el Termcat ja l’ha inclòs. El defineix com a “branca de l’onomàstica que estudia els noms de les vies públiques“. Tampoc és que s’escarrassi molt, però ja tenim una pista.
Doncs bé, anem a parlar de noms de carrer. Concretament, de les plaques de carrer de Vilassar de Mar. Francament, no són per dur-les a un museu, però, agradin o no, formen part del patrimoni del municipi.
Heteronímia: varietat en la unitat
Fer un recorregut pels carrers d’aquesta vila del Maresme és descobrir moltes històries. Tant és així que fins i tot un mateix carrer pot arribar a tenir plaques de fins a tres èpoques diferents.
De fet, he arribat a comptabilitzar quinze models diferents. Coneixes cap altra població amb tanta varietat viària? Tanmateix, n’hi ha que no han passat la prova del temps, de la memòria històrica ni tampoc del vandalisme. Alguns dissenys presenten una tipografia destralera, d’altres recorda la d’aquells regles de plàstic que teníem a EGB per fer títols al dictat. Però també n’hi ha de molt dignes.
Ara poso, ara trec
El 2003 ja va tenir lloc un encès debat per tal de retirar les plaques en castellà. Però el risc de malmetre-les va fer desistir l’operació. No obstant això, en una primera fase, el 2007 es van canviar unes quantes, substituint-les per unes altres que, més o menys, reproduïen els models anteriors. La segona fase va tenir lloc el 2012 i s’utilitzà un nou model, senzill però elegant, amb una sanefa floral.
Lletres capitals
Generalment, les plaques de carrer sempre van escrites amb lletres majúscules i sense accentuar. Per què? Misteri. En primer lloc, l’ús de lletres capitals en les plaques de carrer és un fet comú a la majoria de poblacions i ciutats d’arreu. Pot ser que es tracti d’una herència de les inscripcions romanes o bé perquè resulta més senzill de pintar. Ves a saber!
D’altra banda, antigament es permetia ometre l’ús d’accents en les majúscules pel fet que els signes diacrítics s’encavalcaven amb les lletres de la fila superior. D’aquí va sorgir el mite que les majúscules no s’accentuaven.
Tot seguit entrem al tema que ens ocupa: les plaques de carrer de Vilassar de Mar. D’entre totes les versions, en destacaré algunes, pel fet que van signades, tot i que, sempre des del meu punt de vista, la realització d’algunes d’elles és tècnicament discutible.
Josep Tur i Roig
Va néixer el 1931 a Mataró, on va estudiar a l’escola d’Arts i Oficis. A Argentona començà a treballar com a ceramista, juntament amb el seu germà. Viatjà a Itàlia i realitzà diverses exposicions, fins que a partir dels anys seixanta ja era reconegut internacionalment.
Posteriorment, va anar a viure a un poblet de Segòvia on ja va s’hi va quedar, fent obres pel centre i nord de la península i gaudint de gran prestigi. De fet, a Castillejo de Mesleón, on vivia, li van dedicar la plaça de l’Ajuntament.
Estil personal
La poc coneguda trajectòria pictòrica de Josep Tur està marcada per un gruixut traç d’espàtula amb un estil potser més del gust de la zona on residia. El 1958 portava a cap diverses plaques de carrers -en castellà-, de les quals encara perduren unes poques, com les del carrer de l’Aduana i de Sant Sebastià.
En general tenen un traç ràpid i poc definit, com si hagués volgut pintar un quadre amb presses i no una rajola. Ho pots comprovar observant les dues que hi ha al carrer de Sant Sebastià o les del carrer Santa Eulàlia i Maria Vidal. Segons em comenta Xavier Ortega, alguna d’aquestes obres podria haver estat feta cap al 1962 per un joveníssim Ricard Jordà, qui en aquella època ajudava Josep Tur, el qual finalment signava les obres.
Potser, penso jo, per aquest motiu les plaques d’aquesta època presenten un traç més acurat que les anteriors. Jordà nasqué el 1943 a Mataró, decantant-se per una pintura amb la qual denuncia les injustícies de manera emotiva i crua. La majoria d’aquestes rajoles van ser substituïdes per unes altres en català, tot i que respectant l’estil de les originals.
Félix Viñas
Va néixer el 1941 en un poblet de Burgos. Estudià magisteri i s’especialitzà en llengua castellana i matemàtiques. Arran de sovintejar la bòbila del seu avi, es començà a interessar per la ceràmica.
Amb vint-i-un anys va arribar a Barcelona on va ser professor a diverses escoles. El 1977 s’incorporà al col·legi Pérez Sala de Vilassar de Mar on a més d’impartir les assignatures comentades, va muntar un taller de treballs manuals.
Amb la fundació del grup Vilassart, va passar a ser el responsable de l’aula de ceràmica en aquest centre. Les plaques realitzades per Viñas sovint presenten una realització més de bona voluntat que de traça. Com a nota a part, tenim el gran mosaic del passeig del Veral de l’Ocata, on la tipografia ha estat dibuixada amb més cura. Apareix signada conjuntament per EVA.
Francesc Ros i Portas
Nascut a Blanes el 1945, ha tocat tècniques tan variades com l’escultura, la pintura, la il·lustració, el disseny, el vitrall i la ceràmica. És autor entre altres, del conegut monument a la puntaire i al sardanista, tots dos a Blanes. També va fer diversos plafons ceràmics explicant la història de la seva vila.
De la seva mà tenim la placa del carrer Mare Caterina Coromina. Aquesta religiosa d’Osona va ser la fundadora al segle XIX de la congregació de les Germanes Josefines de la Caritat. Atenia els malalts portant els remeis en una tassa, motiu pel qual era coneguda com “la noia de la xicra“.
Miquel Albertí Rotger
A la Masia Cabot, fent cantonada amb l’avinguda Montevideo i Arquitecte Eduard Ferrés, trobem dues interessants mostres, encarregades per iniciativa privada.
Van ser executades el 1992, pel ceramista mallorquí Miquel Albertí Rotger, nascut el 1954. El seu pare va arribar a Llucmajor un any abans del naixement d’en Miquel, per tal de dirigir ‘Sa Teulera‘, l’obrador on majorment es produïen teules i materials de construcció.
A continuació, Miquel Albertí va passar a fer-se càrrec del taller, però centrant-se en la producció de testos, estris per a la llar i objectes de decoració, sempre treballats a mà. El 2012 va ser més conegut al Maresme, ja que va realitzar la producció del càntir de la fira d’Argentona.
Vallvé
La placa corresponent a la Torre d’en Nadal va ser realitzada per Ceràmiques Vallvé. Aquesta prestigiosa empresa de materials de construcció, activa fins al 2014, tenia la botiga al carrer Villarroel i l’obrador a Esplugues de Llobregat, probablement on hi havia la factoria Cerámicas Pujol y Baucis S.A. regentada per Narcís Vallvé Asenjo.
De l’obrador de Vallvé van sortir nombrosos plafons ceràmics, com el de la “Pregària de l’Arbre” que hi havia al principi del passeig dels Pins -actualment desaparegut- i també de les rajoles de la Festa de l’Arbre que hi ha al carrer del Rosari.
Autoria sense confirmar
A continuació faré un esment d’aquelles plaques de carrer de Vilassar de Mar que, tot i anar signades, no ha estat possible conèixer l’artista que les va portar a cap. Així doncs, tenim algunes signades amb JP, molt ben treballades. Per exemple, pots veure la de la plaça de Pau Vila, la del carrer Picasso, Santa Gemma i, molt probablement, la de la plaça de l’Ajuntament.
D’altra banda, sostingudes pel bec d’un ocell, apareixen les inicials AV a les impecables ceràmiques de les places Vicenç Casanovas i de Jeroni Gelpí. Aquestes inicials corresponen a “Amics de Vilassar”, associació creada el 1958 per vetllar i promoure els valors culturals i artístics de la vila. Les que van signades com a J. Badia, presenten un traç segur i una distribució molt equilibrada. Pots veure bones mostres al carrer Sant Joan o a l’avinguda Montevideo.
Hi ha una altra signatura que resulta poc clara i que correspon a les plaques realitzades exclusivament amb color blau sobre fons blanc. Dins d’una elegant sanefa apareix l’escut a la part superior esquerra. Aquestes les podem trobar al carrer de Ca l’Aduana o de Jeroni Ayné. Finalment, a l’inici del carrer Montserrat llueix un plafó ceràmic amb la Moreneta i el nom de la via. Duu les inicials A. M., ASA, Barcelona. Tampoc he pogut esbrinar de qui es tracta.
D’estar per terra
Un cas únic i excepcional és el del carrer dedicat a Geroni Anyé i Casanovas. Davant mateix de l’entrada de l’Escola del Mar, hi ha una placa allargada inserida entre els panots de la vorera. No hi ha cap altra retolació similar en tota la població i tampoc he trobat informació relacionada amb la seva col·locació.
Nascut el 1844, Geroni Anyé -també Jeroni o Gerónimo, segons la font consultada- fou un capità de la Marina Mercant i professor del Col·legi Nàutic i Comercial de Vilassar de Mar. Com a curiositat, escriví diversos tractats en català i esperanto.
Menció especial
Per acabar aquest recorregut per les plaques de carrer de Vilassar de Mar, destacaré el rètol del Passeig dels Pins. Tot i que és una obra realitzada a principis dels anys setanta del segle XX, té l’encant de recordar l’estètica del període noucentista. Tal com em comenta l’historiador Feliu Novell, aquest ombrívol espai es va obrir el 1926 i es coneixia com a passeig de la Riera.
Quan, cinquanta anys més tard, es van substituir els arbres que hi havia per pins, també es van col·locar les plaques amb el nou nom de Passeig dels Pins. La tipografia, les orenetes i la sanefa de ginesta són tot un cant a aquell ideal mediterrani que proclamaren les i els artistes noucentistes. Tristament, la seva ubicació el fa objectiu fàcil de tota mena de bretolades.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Onomàstica: enciclopedia.cat
- Hodònim: blog.cronovies.cat
- Sobre els noms dels carrers: madripedia.wikis.cc – lacronicadesalamanca.com – elblogdechano.com – diaridegirona.catl
- Nomenclatura urbana, per Damià Bas
- L’ús de majúscules: tribunavalladolid.com
- Primeres plaques de retolació de carrers de l’Eixample (segle XIX): barcelofilia.blogspot.com
- 2003 – proposta de canvi de les plaques: vilaweb.cat
- 2007 – canvi de plaques: capgros.com
- Els carrers, testimoni de la història, per J. A. Carbonell
- Francesc Ros: xtec.cat
- Mare Caterina: wikiwand.com
- Josep Tur: bonart.cat – perepascualpic.blogspot.com
- Ricard Jordà: revistailuro.com
Molt be l’estudi sobre les plaques dels carrers de Vilassar de Mar.
Em falta alguna al·lusió sobre plaques mes antigues que possiblement varen desaparèixer al posar les noves. Hi ha alguna referencia del les plaques del segles XVIII i XIX. ??
Jaume,
Moltes gràcies pel comentari. La veritat és que no tinc cap constància d’aquestes plaques tan antigues. Jo penso que, si n’hi havia, datarien com molt aviat de mitjan segle XIX. Tanmateix, he fet diverses consultes a persones que potser m’ho poden dir. Així com obtingui resposta t’ho faré saber.
Penso que lo més important és que tinguin les lletres grans. Pensant que és per informar, que poden quedar lluny, les antigues que segueixin, formen part de l’historia.
Llançant lo antic mai no tindrem historia, es molt important per els que les varem veure posar aquestes rajoles puguem continuar amb la seva companyia. Ja prou que estan canviant molts costums, noms, la plaça Vella, la plaça Nova etc….
Per referència es pot agafar per model les del gran artista Josep Tur. Les noves poden seguir un disseny nou, no com el del Carrer Narcís Monturiol, lletres molt petites sense la vida que dona el color; fer un cosa mes artística. Penso que no cal que siguin unificades, lo més important és que informin. Al ser diferents poden evitar confusions.
Muy interesante. Ciertamente me gustaría más uniformidad en las placas. Todas como las de 2012 en azul sobre blanco y sencillas.
Muchas gracias, Javier. Tienes razón que habría que unificar y estoy de acuerdo contigo sobre el modelo a seguir. Pero ya ves que con cada legislatura hay nuevas placas…
👍