A sant que no li tinguis devoció, no li facis oració

Els plafons ceràmics devocionals a Vilassar de Mar (Maresme).

Contrareacció

Per començar, cal aclarir que l’església catòlica insisteix a diferenciar la veneració a sants, àngels, relíquies i imatges de l’adoració reservada a Déu així com l’específica oferida a la Verge Maria. Aquesta distinció sembla que ja s’aclarí —o s’intentà aclarir— durant el Concili que tingué lloc l’any 787. En aquella mateixa trobada, es decretà que prohibir la veneració d’imatges era tant com negar l’encarnació de Jesucrist. Així de contundent.

A continuació, al segle XVI el catolicisme decidí plantar cara al seu rival, el protestantisme —això es coneix com a Contrareforma—, doctrina que no consentia l’adoració d’imatges. A tal fi, es propicià la devoció als sants i a les imatges religioses. Malgrat això, costa d’entendre aquest estrany politeisme amb què reiteradament s’acusa el catolicisme. Però això són figues d’un altre paner, així que ara ho passarem de llarg.

Els inicis

Aproximadament cap al 1750 aparegueren els primers plafons ceràmics devocionals al País Valencià. Hi contribuí l’impuls experimentat per les indústries ceràmiques, principalment les ubicades a la ciutat de València. La producció era tan gran que fins i tot s’exportaven peces a altres indrets. De fet, a casa nostra hi ha nombroses obres provinents d’allà. Al segle XIX es generalitza aquest costum pietós i perdura fins a mitjan segle XX.

Diversitat de mides

Principalment, estaven formats per rajoles quadrades —o taulells com en diuen per terres valencianes. També és freqüent que tinguin dotze rajoles distribuïdes a raó de tres d’ample per quatre d’alçada. Tot i això, es poden trobar amb altres formats i mides.

Així mateix, era habitual envoltar els plafons amb sanefes decoratives que emmarcaven el conjunt i el feien ressaltar. Aquests marcs podien tenir motius florals, fulles o franges de color.

Varietat de models

Els motius solen estar extrets d’estampes, gravats i xilografies antigues, moltes de les quals apareixien als goigs. Tanmateix, algunes han estat inspirades —lliurement— en pintures i escultures de grans mestres. I també n’hi ha que són còpia de còpia de ves a saber quin model que es perd en el temps. Aquestes peces tenien molta acceptació, ja que eren atractives, econòmiques i no es deterioraven estant a l’exterior.

La motivació

Es tracta d’obres anònimes que solen representar imatges de sants i marededeus. De vegades pot coincidir amb el titular del carrer. En altres ocasions expressava la religiositat d’una família o d’una persona que duia el nom del sant o bé es col·locaven com a agraïment per un favor rebut.

L’artista tenia sempre molta cura d’evitar que cap junta de les rajoles tallés el rostre del personatge modificant, si calia, la composició. Malgrat això, veuràs com algun artesà no va tenir cap problema a dividir en dos el cap del pobre sant.

Era habitual col·locar el plafó ceràmic devocional a l’interior d’una fornícula o nínxol que, a més de protegir l’obra, aportava un valor estètic. També hi ha qui afegia una coberta de teules, un fanalet i fins i tot, una lleixa on dipositar gerres amb flors.

Alguns exemples

Tot i que a Catalunya la tradició de col·locar plafons ceràmics devocionals no ha estat tan estesa com a Llevant, es poden trobar notables obres que no sempre estan protegides. Moltes, però, desaparegueren durant la Guerra Civil i altres a causa de l’especulació.

A Vilassar de Mar es conserven alguns exemples col·locats a la via pública o, més ben dit, a les façanes i un altre en un interior que es pot visitar. En general, són reproduccions ingènues i carrinclones i, tot i que amb alguna excepció, sovint han estat pintades amb poca traça. Però és el poc patrimoni que tenim! Te’ls descric a continuació.

Molí d’aigua

En primer lloc, res millor per començar que fer-ho amb l’exemplar més antic, que és també el que queda més distant del centre i l’únic dels que veuràs que es troba a l’interior d’un edifici.

El 1806 el matrimoni format per la Maria Teresa Cantallops —filla de Can Verivol de Cabrils— i en Fèlix-Anton Campllong feren construir el molí de Baix. Ves a saber per quina raó, encomanaren l’edifici sota l’advocació de santa Anna. A l’obrador del molí col·locaren un mosaic on, malgrat que està molt malmès, es pot veure la senyora agafant de la mà una joveneta Maria.

L’escena té un punt estrany, ja que normalment es representa amb la mare ensenyant la filla a llegir les escriptures. Probablement, aquí pretén escenificar el moment en què Anna porta Maria al temple, un detall mostrat molt poques vegades. 

Segons els evangelis apòcrifs —és a dir, no creïbles—, quan la filla tenia tres anys —al plafó sembla haver fet la comunió— la dugueren davant del sacerdot, qui profetitzà la seva missió dins la redempció. L’obra —opinió personal— podria haver estat inspirada en la pintura “Santa Anna conduint la Verge”, conservada al Museo del Prado i executada al segle XVII per Francisco Pérez Sierra.

Actualment, l’edifici on es troba el plafó de santa Anna és la seu del Museu de la Mina Vella, un exemple únic de com es recaptava i distribuïa l’aigua.

Noucentisme residencial

Pren qualsevol carrer, camí o drecera que baixi, per anar fins a la carretera d’Argentona, a la cantonada amb el carrer de Cristòfor Colom. Joan Plantada i Artigas, qui llavors era arquitecte municipal de Barcelona, projectà el 1925 una torre en aquest punt. El carrer Colom era la primera gran avinguda residencial amb xalets i jardins de principis del segle XX, que donava aire al nucli vell. De fet, aquest edifici ja existia, però Plantada l’amplià.

És probable que fou llavors quan es decorà la façana amb un plafó ceràmic de la Mare de Déu de Montserrat. També pot ser que fos col·locat durant els anys seixanta del segle XX, quan el xalet de Can Plantada esdevingué l’hotel Mariflors Park. A la porta exterior hi ha un plafó ceràmic amb el nom, executat pel prestigiós ceramista Salvador Sunet Urgellés. Així que és possible que el plafó de la Moreneta també hagi sortit del seu obrador. La fotografia és de fa uns anys, quan els arbres encara no el tapaven i jo tenia una càmera fotogràfica amb poca qualitat.

La mare i el pare

Només cal que travessis la carretera d’Argentona per veure dues mostres més de plafons ceràmics devocionals. El 1926 un senyor de Barcelona adquirí uns terrenys aquí i començà a edificar uns habitatges. Com que no tenia permisos, un any després l’Ajuntament aturà les obres i mai més arribaren a cap acord. Passaren deu anys i les famílies que ja hi vivien anaren comprant les cases i ampliant-les. El 1963 el Veral dels Cargols, com popularment es coneix el minúscul conjunt, sol·licità que els dos únics carrerons fossin batejats amb els noms de la mare i del pare de la Verge Maria: Anna i Joaquim.

Ves a saber si alguna persona s’estimava més una altra advocació, ja que en un carrer hi ha un plafó amb la Moreneta i a l’altre carrer, un d’Antoni de Pàdua. D’ambdós personatges en parlaré després, ja que ens els tornarem a trobar pel camí.

Adaptació renaixentista

A l’inici del carrer d’Enric Granados hi ha un habitatge construït el 1930. Al mur lateral, es troba una breu teuladeta que aixopluga un conjunt de rajoles amb un rostre femení en actitud submisa. L’obra sembla haver estat afegida anys després, potser durant una ampliació de l’edifici.

Es tracta d’un petit detall de “les esposalles de la Mare de Déu”, executat el 1504 pel pintor italià Rafael Sanzio. Cap als anys quaranta del segle XX el prestigiós editor milanès Robert Hoesch publicà una bonica làmina només amb aquest rostre, que actualment és objectiu de col·leccionistes. Això no obstant, l’autor del plafó, malgrat la bona voluntat, no s’acosta a la perfecció de la pintura renaixentista original.

A la vora del camí

A partir del segle XVII el Camí Ral esdevingué una important via de comunicació per on circulaven les diligències i els carros de transport. El nom ve perquè pertanyia al patrimoni reial. A Vilassar de Mar, aquest antic camí pren diverses denominacions segons el tram tot i que, per la majoria de les persones és, simplement, la carretera o la nacional. Per exemple, des del carrer del Mont fins al d’Enric Granados es coneix com a carrer de Sant Pere.

I és aquí que, com havia de ser, un discret habitatge del 1955 mostra a la balustrada superior un deteriorat plafó amb la imatge de l’apòstol Pere. Amb molt bona vista el pots reconèixer per les claus i pel gall que el va posar en evidència. L’obra —un xic matussera, tot s’ha de dir— sembla haver estat inspirada en una carrinclona estampa pietosa editada en aquells anys.

El profeta

A pocs metres d’aquí, pujant per la Riera d’en Cintet, hi ha un altre dels plafons ceràmics devocionals. Precisament, encastat al mur exterior de què havia estat Can Cintet —tan modificada que ja no té res a veure— hi ha un conjunt de rajoles amb la imatge de Joan Baptista.

Expliquen les escriptures que Joan —qui nasqué de miracle— era cosí segon de Jesús. De jove començà a predicar el penediment dels pecats —especialment contra els dirigents polítics—, batejant al riu tothom qui volia. Vivia com un perdulari, vestint pells de camell i menjant garrofes i mel. Un dia Jesús li demanà que el bategés, moment a partir del qual aquest feu la vida que segurament ja coneixes.

Coses de la vida, l’obra està signada per un altre Joan Baptista. En aquest cas es tracta de Joan Baptista Guivernau de qui també he parlat en altres escrits. Nascut a Barcelona el 1909, de ben jove, aquest ceramista es va proposar recuperar la rajola catalana dels segles XVII i XVIII. Durant noranta anys va escampar la seva obra arreu de Catalunya.

Probablement hauràs vist la font de la Portaferrissa a Barcelona. Però si t’hi fixes, veuràs més d’un plafó devocional, una font o una placa de carrer signada per ell. En aquest cas només estampà les inicials, difícils de llegir a causa d’unes taques posteriors. Fins fa poc, al costat d’aquest hi havia un altre del mateix autor que escenificava el ball d’en Cintet. Tristament, desaparegué amb la darrera reforma de la casa.

Rosa, roser, rosari

A la façana modernista de Cal Tit, al carrer del Roser —antigament, del Rosari—, hi ha una esplèndida reproducció de la Mare de Déu del Roser —o del Rosari— executada per Modest Casademunt, de qui parlo més avall. El mot roser fa esment tant a la planta com al rosari, que en català medieval també es deia roser. La devoció del Roser és una de les més esteses a Catalunya. Hi contribuïren diverses tradicions, l’aparició de la pregària del rosari, el culte promogut pels dominics i fins i tot pel papa.

Tot i que no he pogut localitzar la pintura d’on l’artista es va inspirar, la imatge presenta similituds amb obres de diverses èpoques i estils. Per exemple, la pots comparar amb les marededeus que van pintar entre altres, Tiziano, Guido Reni o Murillo.

La figura principal es troba asseguda damunt dels núvols. No llueix cap corona, com és habitual, sinó un mocador blanc. Amb una mà agafa l’infant que està dempeus i no queda clar on posa els peus. Resulta curiós que el nen va vestit, quan la majoria d’obres consultades el presenten a pèl. Amb l’altra mà, Maria sosté una rosa —símbol femení de la virginitat— i un rosari.

La Mare de Déu duu un vestit vermell, que simbolitza la sang i la mort, però també l’amor, i una túnica blava, color que representa el cel i la divinitat.

El cavaller inexistent

Molt a prop, al carrer de Sant Josep, hi ha un bonic plafó ceràmic amb la imatge del patró de Catalunya. L’obra no està signada i una persona entesa m’ha assegurat que no és de cap obrador de la Bisbal. Com que l’edifici és del 1967, cal pensar que les rajoles són o bé d’aquesta data o una mica posteriors. 

El mite de sant Jordi té el seu origen al segle XI, quan els exèrcits de la primera croada arribaren a Jerusalem. La llegenda de Georgius, el militar romà d’origen grec que al segle III suposadament va ser martiritzat, aviat arribaria a una Europa necessitada d’herois, reals o ficticis.

A la Corona d’Aragó fou nomenat patró de les cavalleries cristianes que lluitaven contra l’islam. D’aquí passaria a Catalunya. Finalment, el 1969 el papa Pau VI decidí retirar-li el títol de sant davant les poc creïbles proves històriques. 

El portuguès

Al carrer Sant Ramon hi ha un plafó que representa Antoni de Pàdua, de qui he parlat extensament en diversos articles. En realitat, el xicot es deia Fernando Martim de Bulhões e Taveira Azevedo i va néixer a Lisboa el 1195. Era de casa bona i molt instruït. Quan tenia vint-i-cinc anys, entrà a l’Orde Franciscà i adoptà el nom d’Antoni.

Més endavant anà a predicar per Europa i acabà de conseller del papa Gregori IX. Mentre era a Pàdua predicant, va morir d’esgotament. Tenia trenta-sis anys. Era tan gran la popularitat, que aviat la seva tomba es convertí en lloc de pelegrinatge i se li atribuïren nombrosos miracles.

Diu la llegenda, que quan Antoni encara era un jove frare, s’allotjà en una pensió. Es trobava resant dins la seva cambra, quan l’hostaler, qui l’espiava pel forat del pany el veié amb un nen als braços. Era Jesús parlant al sant a cau d’orella. Per aquesta raó al plafó apareix amb l’infant.

La primera cesària

La casa que encapçala el carrer de Sant Ramon data del 1870. A la façana llueix un plafó ceràmic amb la imatge —no cal dir-ho— de sant Ramon Nonat fet per Casademunt i copiada d’una estampa pietosa. Probablement fou col·locat a mitjan segle XX.

La història d’aquest xicot comença com un mal serial televisiu. Mentre ell naixia al Portell —la Segarra— el 1204, la seva mare moria en el part. Emparentat amb la família, el senyor de Cardona tallà el ventre de la difunta amb la seva espasa i n’extragué el nadó.

Com que no va néixer de manera natural, es coneix com a no-nat. Després de fer de pastor, el noi decidí entrar a formar part de l’Orde dels Cavallers de la Mercè, dedicat a alliberar cristians que els musulmans havien fet captius Per aquest motiu llueix l’escut de la Mercè. En Ramon protagonitzà tres d’aquests rescats, fets simbolitzats en les tres corones i la bossa amb els diners.

La llegenda diu que va anar a Roma on el papa el nomenà cardenal. Tanmateix, mai arribà a exercir aquest càrrec, ja que va morir al cap de poc. Per aquest motiu apareix als seus peus i no al cap, el barret cardenalici. Com que quan morí no tenia ningú que li administrés el viàtic, baixaren uns àngels diligents i s’ocuparen del tràmit. La custòdia que sosté a la mà dreta recorda aquest fet.

El soldat sense espasa

Més popularment conegut com a carrer dels Balcons, el carrer de Sant Ignasi s’obrí a mitjan segle XIX enmig de terres de conreu. Dos comerciants —que, on vas a parar, no eren de Vilassar de Mar— edificaren trenta habitatges. Desconec la raó per la qual es dedicà a sant Ignasi, però, tal com ens va explicar l’historiador Feliu Novell, era habitual batejar els carrers amb el nom del propietari de la primera casa.

L’Ignasi va néixer a Guipúscoa al segle XVI i es deia Íñigo López de Loiola. Era fill de casa bona i decidí fer carrera militar. Un cop recuperat d’una ferida de guerra, li vingueren ganes de convertir infidels. Es dirigí a Barcelona per embarcar a Terra Santa, però la ciutat estava tancada per la pesta i se n’anà a Montserrat. Allà tingué un rampell i deixà la seva espasa i va canviar la indumentària de cavaller per un sac lligat amb una corda, que és tal com ens el mostra el plafó ceràmic. Seguidament, es dirigí a Manresa on durant un any va viure en una cova. 

El noi va voltar bastant i es canvià el nom per Ignatius, que és Ignasi i que, malgrat que tothom pensa que és la traducció d’Íñigo, resulta que és un altre nom completament diferent. El 1539, juntament amb dos amics fundà la Companyia de Jesús de la qual sorgiren col·legis i universitats per tot Europa i més enllà.

La figura d’Ignasi en aquest plafó s’inspira en l’escultura que hi ha a l’atri de l’abadia de Montserrat. Dita escultura fou executada per Rafael Solanic el 1956 per commemorar la portada des de Roma d’una relíquia del sant coincidint amb el IV centenari de la seva mort.

Carrer Montserrat

A despit de patrons, copatrons i màrtirs locals, amb tres plafons a la vila, la Moreneta és la guanyadora indiscutible en popularitat. Una de les més reeixides representacions és la que hi ha precisament al carrer Montserrat. Es tracta d’una peculiar interpretació de la talla romànica vista de tres quarts, feta també per Casademunt.

A principi segle XX s’aixecaren diverses veus demanant la recuperació de la Mare de Déu romànica, sense les vestidures. Fins a aquell moment, totes les representacions la mostraven invariablement amb ostentoses vestimentes i corones superposades, deixant veure només el rostre i les mans. En aquesta ocasió, l’artista afegí, a més del fons amb el massís i l’escolania, algunes notes de color a la imatge, així com uns nimbes lluminosos. De la Moreneta ja he parlat àmpliament en altres articles, així que t’ho estalvio.

Ceràmica d’autor

Com has pogut veure, tres dels plafons ceràmics a Vilassar de Mar han estat executats per Modest Casademunt i Giralt: els dels carrers Montserrat, Sant Ramon i Roser. Nascut a Barcelona el 1881, després d’estudiar a l’Escola Llotja de Barcelona, es convertí en un important dibuixant i decorador ceramista. Els primers anys, però, va treballar en una foneria on dissenyava reixes, llums i vitrines. A continuació, s’especialitzà en el dibuix d’exlibris. 

A partir dels anys vint produí ceràmica decorativa de tema religiós, com les que has vist. Va tenir un important taller i un magatzem a Barcelona i un altre a Sabadell, ciutat on ha deixat un considerable llegat.

Sant a la brasa

Finalment, l’any 1763 s’obria el carrer de Sant Llorenç. Els primers anys l’entrada per accedir a l’adquisició del terreny consistia simplement en un parell de pollastres, de manera que la despesa gran no era la finca, sinó la construcció de l’habitatge. Aviat els preus foren sensiblement més alts.

El 1998, el veïnat, que deu ser d’allò més devot, feu col·locar, no un, sinó tres plafons ceràmics amb la imatge d’un sant Llorenç de cabells rossos i un rostre que m’ha fet pensar en algun personatge d’historieta gràfica.

Llorenç va néixer al segle III a Osca, quan aquesta ciutat pertanyia a la província romana Tarraconensis. Se n’anà a Roma on exercí com a diaca del papa i administrador dels béns de l’Església. Però durant la persecució dels cristians, el van rostir a la brasa en una graella i ara és venerat per tots els qui treballen amb foc, com els forners, terrissers o vidriers. Com si no en tingués prou de calor, es venera en ple mes d’agost.

Per acabar, aquests són els plafons ceràmics devocionals que pots veure pels antics carrers de Vilassar de Mar. Naturalment que n’hi ha més, però es troben dins d’habitatges particulars o bé en masies disperses, llocs on cal un permís per accedir.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el mapa

Saber més

• Plafons ceràmics i imatges devocionals a Oliva, per Fernando Sendra
• Els plafons ceràmics devocionals i les fornícules, per Josep Maria Segura
• Estampa de sant Pere: todocoleccion.net
• Santa Anna conduint la Verge: museodelprado.es
• Can Plantada: rondaller.cat
• Les esposalles de la Mare de Déu: todocoleccion.net
• Plafó del Roser: rondaller.cat
• Plafó de sant Ramon: rondaller.cat
• Plafó de la M. D. de Montserrat: rondaller.cat
• Antoni de Pàdua: rondaller.cat
• Escultura d’Ignasi de Loiola a Montserrat: larebotigamdm.blogspot.com