Amb el cap a terra

L’església de Sant Julià de Montseny (Vallès Oriental).

La riera de la Tordera neix al Montseny, entre les Agudes i el Matagalls. Uns seixanta quilòmetres més avall, arriba a la costa, entre Blanes i Malgrat de Mar, formant un petit delta. Sembla que el nom li posaren cap al segle IX i vindria a dir lloc abundant de tords. 

Doncs bé, més o menys fins a mig camí, regat per aquest corrent fluvial, el territori rep el nom de Vall Alta de la Tordera. Inclou totes les poblacions que pots trobar al voltant del massís del Montseny i també algunes altres un pèl allunyades, com Llinars del Vallès o Vallgorguina. No cal dir-ho, un d’aquests municipis és Montseny, el qual pren el nom de la muntanya.

Aquarel·la amb una vista de panoràmica amb el cim del Matagalls al fons.
Montseny.

Domini feudal

Tot i que la història d’aquest municipi es remunta a aquells temps pretèrits que deixaren interessants mostres megalítiques, com la Sitja del Llop, podem dir que és a partir del segle IX quan el lloc apareix esmentat per primera vegada. En aquella època pertanyia a la fortalesa de les Agudes, de la qual, si no vaig errat, no en queda res. Més tard, els senyors del castell decidiren anar a viure al de Montclús, a Sant Esteve de Palautordera, un indret més benigne i còmode, on vas a parar!

Comtes i vescomtes s’anaren passant la jurisdicció, que incorporava diverses parròquies, com la de Montseny. Al seu voltant es crearen nuclis dispersos de masos que feien el que podien per guanyar-se la vida com a pagesos o ramaders. 

Interior de l'església de Sant Julià de Montseny.
Interior sobri.

Tants sants, tantes capelles

El campanar guerxo i escurçat de Sant Julià de Montseny —que no del Montseny— és l’únic record que es conserva de l’edifici romànic del segle XI. El temple s’anà modificant i ampliant al llarg del temps a mesura que s’incorporaven noves advocacions i calia dedicar-los altars i capelles.

Aquestes reformes, especialment les dels segles XVII i XVIII són les que donaren al temple l’aspecte barroc actual. Les dates d’algunes de les obres les veuràs a la fornícula —1767— i en un dels murs laterals —1872. Això sí, la façana era recoberta d’estuc. La passió per la pedra picada és un invent actual que pot semblar d’allò més rústic i vintage, però que poc té a veure a com havia estat.

Església de Sant Julià de Montseny. Fornícula amb una imatge de terracota de l'Assumpta.
L’Assumpta.

Moviment inestable

En primer lloc, para atenció a la façana. Tu diràs: no té res d’especial. Però fixa’t en el sinuós acabament superior, rematat per un petit pinacle. Aquesta línia de corbes i contra corbes et resultarà familiar, ja que és molt comuna en edificis barrocs. Probablement l’has vist a l’església de Sant Celoni, a la de Betlem de Barcelona o a la de Sant Pere de Lleida. Però també fou usada en obra civil, com la masia de Can Lleonart d’Alella, Can Pedrerol de Dalt a Castellbisbal o Can Giralt de Sant Pere de Ribes. 

A partir del segle XVII l’arquitectura cerca el moviment, amb formes inestables per tal de provocar un efecte de sorpresa i dramatisme. Enrere queda la racionalitat i la simetria renaixentista. Espirals, línies trencades, desequilibri, acumulació decorativa… Allò que calgui per enlluernar i atreure la pecadora feligresia. En el cas de Sant Julià de Montseny tot això és més discret, ja que es tracta d’una església rural.

Però acosta’t a Alcalà de Xivert (Castelló) per veure l’església de Sant Joan Baptista o, millor encara, la de la basílica de la Santa Creu a Lecce (Itàlia). Si això et queda massa lluny, tens la de Betlem de Barcelona i la de Sant Celoni, que també es fa dir sí senyor. Com a curiositat, el noucentisme s’inspirà en aquesta forma sinuosa per projectar nous edificis, com el mercat municipal de Calella o les antigues escoles de Sant Llorenç Savall.

Església de Sant Julià de Montseny. Vista del coronament barroc.
Coronament barroc.

Sant soldat

Seguidament, com que estàs davant de la façana, observa la fornícula amb la imatge de l’Assumpta, una talla feta el 1954. Segurament et preguntaràs com és que aquí no hi ha la figura de Julià, el titular del temple? Bona pregunta que no et sé respondre. Potser sí que hi era en algun moment abans de la Guerra Civil.

Per cert, d’entre els quinze julians que l’església catòlica té en nòmina, aquí es venera Julià de Briude —també Brioude o Brivet—, un xicot nascut a la població francesa de Vienne al segle III. Segons el llegendari relat de la seva vida, Julià fou un soldat romà que es decantà pel cristianisme. El seu oficial superior i amic es deia Ferriol. En aquell temps governava l’emperador Dioclecià, a qui no li agradava gens ni mica que les seves legions fossin cristianes, motiu pel qual posava un zel especial a perseguir qualsevol militar que es convertís.

El jove Julià, en sentir parlar que l’objectiu de l’emperador eren les tropes, tocà el dos i marxà a la seva població natal. De poc li serví la fugida, ja que l’enxamparen i li tallaren el cap. Després mostraren el cap a Ferriol amenaçant-lo de seguir la mateixa sort si persistia en ser cristià. Però l’amic no claudicà i també acabà amb el cap tallat. Ambdós foren enterrats a la mateixa tomba, damunt la qual s’erigí un santuari. Probablement, l’arribada de colons francesos així com el Camí de Sant Jaume motivaren l’arribada a casa nostra d’aquesta advocació tan poc freqüent, que aquí som més de Julià l’Hospitalari o de Julià i Basilissa.

Horror al buit

A continuació, entra a l’interior del temple. És ben curiós que tothom parla del campanar, però ningú esmenta un sol detall de la resta de l’edifici i molt menys de l’interior. Però ara hi posarem remei. En una de les capelles a mà esquerra hi ha una imatge de la Mare de Déu del Rosari, advocació promoguda al segle XII per Domènec de Guzmán. Emmarcant la figura hi ha dues columnes salomòniques, una altra gran aportació del barroc, al qual li semblava poca cosa una simple i llisa columna. La inspiració d’aquest peculiar element es remunta als temps bíblics quan —suposadament— s’edificà el temple de Salomó.

Uns ceps carregats de raïm s’enfilen per les columnes, un fruit àmpliament utilitzat a les escriptures bíbliques. Recorda que Jesús es va comparar a si mateix amb un cep i als creients com a pàmpols. Però a més, com que a l’artista li devia semblar que encara hi havia espais buits, completà el conjunt amb àngels i ocells i ho pintà tot ben daurat perquè lluís encara més. Pots comparar aquestes columnes amb les que hi ha a la portalada de l’església de Santa Maria de Caldes de Montbui.

Església de Sant Julià de Montseny. Detall d'una columna salomònica amb angelets i raïm.
Espiral barroca.

Els colors de la llum

L’absis és l’espai semicircular que hi ha darrere de l’altar major. Absis és una paraula que el llatí l’adoptà del grec i vol dir precisament, volta. Doncs bé, aquí hi ha uns vitralls que semblen relativament moderns i dels quals no trobaràs cap informació. S’hi representen diversos sants que es veneren en aquest edifici, com Julià, Martí i Marçal.

El vitrall que hi ha a l’òcul de la façana mostra els elements característics de sant Julià. L’espasa és perquè el noi era soldat. La palma indica que morí martiritzat. La corona de fulles vol dir que el sant aconseguí entrar de pet a la glòria celestial. Segurament són imaginacions meves, però em fa tot l’efecte que la persona qui muntà el vitrall el capgirà. Fixa’t com tant la palma com l’espasa estan cap per avall.

Església de Sant Julià de Montseny. Vitrall a l'òcul de la façana amb els símbols del màrtir.
Vitrall capgirat.

La petxina venerable

Abans de sortir, para atenció a la pica d’aigua. Les piles o piques baptismals es troben ja a les catacumbes cristianes. En un principi eren uns forats rectangulars a terra per poder-s’hi submergir. Al segle XIV gairebé desaparegué el baptisme per immersió i les piques es van fer més petites. Moltes tenen forma de petxina o, fins i tot, estan fetes amb una closca natural, com la que Gaudí col·locà a la cripta de la colònia Güell. És possible que la raó d’aquesta forma s’hagi de buscar en el fet que la petxina representa l’oceà i, per tant, l’aigua purificadora del bateig.

Malgrat això, el cristianisme adoptà paraules i imatges que ja existien, transformant-les en benefici propi. Aquí en va una. Explica la mitologia grega que quan Venus nasqué de l’escuma del mar, una gran venera —és a dir, una vieira— la va portar flotant fins a terra ferma. La noia es va convertir en una bandarra, que s’ho muntava amb el primer que passés. D’aquí ve la paraula venèria per designar les malalties de transmissió sexual.

En els primers temps del cristianisme, la venera s’utilitzava profusament a les tombes. Aquesta tradició era una herència pagana en què la petxina emmarcava el cap del difunt, especialment en persones venerables. El cristianisme, molt hàbil en fagocitar idees alienes, va apropiar-se d’aquest símbol per a aixoplugar Crist, Maria i els sants, ja que també tenia una relació molt directe amb el nou naixement cristià.

Església de Sant Julià de Montseny. Pica d'aigua beneita amb forma de petxina.
Petxina beneitera.

Solitud al pati

Un cop al jardí, veuràs part del fust d’una antiga columna rematada per un capitell jònic. Malgrat les cerques efectuades, no m’ha estat possible esbrinar la seva procedència, però aquí la documento perquè m’ha semblat una peça interessant.

Fragment d'una columna coronada amb un capitell jònic al mig del jardí.
Jònic al mig del jardí.

Protegint el sostre

Ves donant la volta a l’església de Sant Julià de Montseny. Aixeca els ulls i mira el ràfec. Veuràs que hi ha uns maons col·locats com a dents de serra. A més de ser un element decoratiu, aquesta sanefa tenia la funció d’espantar bruixes i mals esperits. Antigament, la religió i les creences populars tenien els límits molt desdibuixats i no t’ha d’estranyar trobar en llocs religiosos elements més propis del paganisme. Aquestes formes triangulars, conegudes com a dents de llop, recorden les punxegudes boques dels temibles dracs. Un dels atributs del drac és el de la vigilància, pel fet que protegeix tresors i paradisos amagats. Per tant, és lògic entendre que també es considerés idoni per protegir les teulades de les esglésies.

Detall del ràfec de l'església amb els maons disposats amb la forma de dents de llop.
Ràfec espantabruixes.

Finestra al no-res

Per acabar aquesta descoberta de petits detalls de Sant Julià de Montseny, arriba’t fins al final del jardí. Veuràs una finestra solitària. Com veuràs inscrit a l’escut gravat a la llinda, aquest finestral data del segle XVI i pertanyia a l’antiga rectoria. Finalment, tres-cents anys més tard, sembla que mossèn Miquel Bertran la feu enderrocar per bastir al seu lloc la sagristia, tot aprofitant l’antiga finestra per estampar el seu nom.

Detall de la llinda del segle XVI de l'antiga rectoria de l'església.
L’escut de la rectoria.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça Montseny, 8. Montseny

Saber més

Què veure a prop

2 comentaris

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Afegeix una imatge si vols (només JPG)

En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent:

  • Responsable del tractament: Alfons Martín Cornella.
  • Finalitat del tractament de les teves dades: moderar els comentaris per evitar el correu brossa i/o informar-te dels nous comentaris d'aquesta entrada de Rondaller.cat.
  • Conservació de les dades: les dades es conserven el temps estrictament necessari per a la relació i el que és exigible legalment, sent destruïdes posteriorment mitjançant processos segurs.
  • Legitimació per al tractament: consentiment explícit a l'acceptar les condicions d'ús del formulari d'alta al butlletí.
  • Destinataris de les teves dades personals: no es preveuen cessions de dades excepte en aquells casos que existeixi una obligació legal. No hi ha previsió de transferències de dades internacionals.
  • Els teus drets: pots revocar el consentiment i exercir els teus drets a accedir, rectificar, oposar-te, limitar, portar i suprimir dades escrivint a Alfons Martín Cornella, a l'avinguda de Lluís Companys, 27-37, escala 3, 4rt 1a, 08340 Vilassar de Mar, Barcelona, a més d'acudir a l'autoritat de control competent (AEPD).