Creu del calvari amb dos xiprers.

En un article anterior he explicat els diversos significats que té el xiprer, especialment dins la nostra cultura, tan influïda pel cristianisme. A continuació, vull posar nous exemples que he anat trobant on hi ha la representació de la creu del calvari amb dos xiprers.

Protecció a la sagrera

Per començar, ens n’anem a Santa Eugènia de Berga, municipi d’Osona que conserva una magnífica església romànica documentada al segle X. Tres-cents anys més tard, al seu voltant es comencen a construir alguns habitatges al voltant de la sagrera. No et pensis que l’estada era de franc. El rector cobrava per cada domini, que podia ser d’un o dos capons, segons el solar. En aquest espai amb immunitat eclesiàstica, els vilatans guardaven les collites per evitar-ne el pillatge, així com els mals usos dels senyors feudals. Al segle XVII ja es documenten fins a catorze famílies residint a la sagrera.

Placa de terra cuita del segle XVIII amb una creu del calvari amb dos xiprers. — Carrer del Call, 11. Santa Eugènia de Berga.

Doncs bé, al carrer del Call, encara es conserven dues plaques de fang cuit amb la representació del calvari amb dos xiprers. La primera correspon a can Canterell o can Pep de la Burra, un personatge popular de la vila durant el segle XX. No obstant això, la placa ens diu que l’habitatge va ser aixecat el 1793 per Joan Cardona. A banda i banda de les inicials IHS amb la creu, hi ha els dos petits xiprers.

Al seu costat, can Godayol té una placa similar del mateix any. En aquest cas, a part del nom Joan Godaiol —amb i—, pots veure que els xiprers són més grans i a més la H del monograma s’ha adaptat per sostenir una creu patent, element del qual he parlat en un altre article. Ambdues plaques són l’únic vestigi que ha sobreviscut a les gens respectuoses reformes dels habitatges.

Modernisme fúnebre

Atenent la petició de la població d’Olius, al Solsonès, el bisbe Vidal i Barraquer de la diòcesi de Solsona encarregà el projecte d’un nou cementiri a Bernardí Martorell i Puig. Titulat el 1902 i molt influenciat per Gaudí i Domènech i Montaner, l’obra de Martorell sempre va bascular entre el modernisme i l’historicisme, que és un estil que pretenia recuperar l’arquitectura de temps passats. Arribà a arquitecte diocesà de Solsona, Tarragona i Barcelona, un important càrrec que li permeté dur a terme grans projectes, especialment d’edificis religiosos. Tot s’ha de dir, que estava unit amb el bisbe per una relació de parentesc, així que el xicot ho devia tenir fàcil.

Tenint en compte l’abrupta orografia de grans rocs caiguts, Martorell dissenyà un minúscul recinte que s’amolla al paisatge manera natural. Amb una mínima intervenció i utilitzant pedres del mateix indret, va crear el senzill portal i uns pocs elements, com el pinacle amb una creu doble o també la lliure interpretació de la creu amb els dos xiprers. El primer que et ve al cap només entrar, és la idea d’un indret prehistòric. A l’interior, seguint una disposició aparentment casual, pots veure creus exemptes, de ferro o bé tallades en relleu a la mateixa pedra.

Aprofitant els espais, hi ha nínxols, tombes a terra i algun panteó, totalment integrat dins de paratge. De vegades, fins i tot et preguntes si els difunts estaran a sota d’una roca, ja que no sempre sembla haver-hi prou espai per a col·locar el cos. El cementiri fou inaugurat el 1916 i ja et pots imaginar que la gent del poble no va acceptar d’entrada una obra tan poc tradicional.

Detall d'un enterrament al cementiri d'Olius. — Cementiri d’Olius.

Beneir-se a casa

Als primers temps del cristianisme hi havia a les catacumbes uns gots de marbre o fang cuit que es pensa que foren precursors de les piques beneiteres que a partir del segle XIII es col·locaren a les entrades de les esglésies. L’aigua beneita simbolitza la neteja espiritual. Cap als segles XVIII i XIX es popularitzà la col·locació de petites beneiteres a l’alcova principal de les cases. El recipient contenia aigua beneïda. Com un petit ritual de purificació, les persones devotes podien d’aquesta manera senyar-se —fer el senyal de la creu— abans d’anar a dormir i en llevar-se. Aquests objectes podien ser de vidre o bé de ceràmica esmaltada. En aquest segon cas, solien ser fetes amb un motlle i posteriorment la peça es decorava amb elements pietosos com verges, sants i tambe la creu del calvari amb dos xiprers.

Beneitera de ceràmica amb una creu del calvari amb dos xiprers. — Beneitera. Museu de Castelló.

Col·leccionista compulsiu

Com que estem parlant de beneiteres, et diré que al Museu Frederic Marès de Barcelona s’exposen un bon grapat d’aquests elements casolans. A més d’escultor, Marès fou un apassionat del col·leccionisme. Visitar aquest museu no és empresa fàcil. Hi ha tant per veure que acabes amb el cap ben embolicat. Tot i que hi ha unes boniques beneiteres de vidre, majorment són fetes —generalment amb ben poca traça— de ceràmica i pintades. Una llàstima que a Marès li podia més col·leccionar que no pas documentar les peces que amuntegava a casa seva. Així doncs, res et puc dir de l’època o de la seva procedència de tots aquests elements.

Dues beneiteres de fang cuit del Museu Marès de Barcelona. — Beneiteres. Museu Marès.

Això és l’hòstia

Aprofitant que estem parlant del Museu Marès, esmentaré una curiositat. Es tracta d’un hostier o motlle de metall per fer hòsties. En aquest cas es podien fer dues alhora. Per si no n’estàs al cas, una hòstia és un tros rodó i molt prim de pa que, dins de la celebració de la missa, es pren durant l’eucaristia o comunió. A l’edat mitjana eren força més grans que actualment. En temps pretèrits s’usava el pa tal qual sense llevat, en record del darrer sopar de Jesús amb els apòstols. Al segle VIII es crearen formes circulars per facilitar-ne la comunió individual que es decoraven amb relleus. Els motlles solien contenir imatges vinculades amb la passió, com creus i corones.

Hostier conservat al Museu Marès amb una creu del calvari amb dos xiprers. — Hostier. Museu Marès.

Besant la pau

També del mateix Museu Marès, hi ha una interessant peça de plata on, en relleu, es veu la creu del calvari amb dos xiprers. A la part superior treu el nas Déu Pare que està beneint l’escena, tot i que més aviat sembla saludar des de la finestra. Aquesta peça rep el nom de portapaus i ve a ser com un petit retaule —no tindrà més de vint centímetres d’alçada— que té una nansa a la part posterior. Entre els segles XV i XIX s’usava durant la missa. En el moment de donar la pau, la persona que oficiava la celebració, besava el portapau i, tot seguit, li passava a l’escolanet qui l’atansava a la feligresia perquè, fila per fila, cadascú li fes un petó. Abans no tenien por de la Covid.

Creu del calvari amb dos xiprers en un portapau de plata. — Portapau. Museu Marès.

El peu de la creu

Cap al segle IV els fidels realitzaven a Jerusalem un recorregut des del pretori del governador, fins al mont Calvari. Era el camí que, segons la tradició, Jesús va fer des que va ser jutjat fins a la crucifixió. És el que actualment es coneix com a calvari o viacrucis. Després de diversos canvis al llarg dels segles, s’ha quedat amb catorze estacions, cada una de les quals relata un moment de la Passió de Crist. Aquest itinerari es troba, de manera més o menys evident a moltes poblacions. En algunes, cada estació es representa amb una petita creu als carrers al voltant de l’església. D’altres són quadres, generalment de ceràmica, amb la representació d’una escena.

A la imatge es veu el detall de la primera estació —Jesús és condemnat— d’un calvari o viacrucis del segle XIX conservat al Museu de Belles Arts de Castelló. Aquest plafó ceràmic s’ubicava a l’antic convent del Peu de la Creu i el Sant Sepulcre de Quart de les Valls, població situada a nou quilòmetres al nord de Sagunt. El cenobi pertanyia a l’orde mendicant —és a dir, que vivien de la caritat— dels serfs de Maria, popularment coneguts com a Servites. Finalment, del conjunt monàstic només resta l’església que actualment fa les funcions de parròquia.

Detall d'un plafó ceràmic amb una creu del calvari amb dos xiprers. — Detall d’un plafó ceràmic. Museu de Castelló.

Marcant el territori

Per acabar, comentaré que antigament era habitual plantar xiprers a la vora de les creus de terme. Són arbres que, místicament parlant, enllacen la terra amb el cel. Actualment, moltes d’aquestes creus es troben desubicades en transitades cruïlles. Fins i tot, algunes han quedat engolides pel creixement urbanístic, envoltades pel ciment i l’asfalt. Queda, però alguna que encara conserva aquell aire rural i més o menys solitari. Per exemple, tens la coneguda com a creu de terme de Guim Ferrer, als afores de l’Espluga de Francolí, la del barri de la Torreta de la Roca del Vallès i també la que hi ha davant de l’ermita de Santa Anna de Montornès, dins del terme de Montblanc. Aquesta darrera és una rèplica de la creu gòtica destruïda durant la Guerra Civil.