Tirar de veta (2)

Rajoles de mostra amb motius tèxtils del Museu Can Tinturé d’Esplugues de Llobregat.

En anteriors articles he parlat sobre les rajoles de mostra amb cintes i vetes que hi ha sota els balcons i també les que conserva el Museu del Taulell d’Onda. Com que veig que me les vaig trobant arreu, no em puc estar de mostrar-te les noves descobertes. Sembla mentida la gran varietat de dissenys que es poden fer amb un només una única temàtica.

En aquesta ocasió et presento una selecció de les boniques peces exposades al Museu Can Tinturé. Certament, hi ha moltes que s’assemblen i venen a ser variants d’un mateix model, però són igualment interessants. Com que tot el que havia de dir sobre aquesta temàtica ja ho vaig escriure en el seu moment, només les acompanyaré amb una petita explicació.

Cintes i fulles

Per exemple, observa com sovint els motius tèxtils i vegetals apareixen conjuntament, tot i que també se’n troben per separat. Generalment, es tracta de cintes en espiral que formen sanefes. Aquest patró comença a aparèixer a mitjan segle XVIII i generalment es tracta de rajoles monocromes, on predominen diverses tonalitats de blau. Al segle XIX la producció s’enriquirà amb una paleta de colors més àmplia, com el verd i el groc.

Models d’imitació

València i Catalunya foren els principals productors de —entre moltes altres— rajoles de mostra amb motius tèxtils. Malgrat això, els obradors catalans sovint es limitaven a imitar els models valencians, tot afegint petites variacions. El fet de tenir grans centres de producció de qualitat i tan a la vora com Paterna, Manises, Onda o l’Alcora, afavorí l’intercanvi d’idees.

És clar que això de copiar no és una exclusiva nostra. Si grates una mica, t’adonaràs que al segle XVI els holandesos imitaven el que es feia a Itàlia. I la porcellana xinesa era font d’inspiració per als obradors occidentals. A partir del segle XVII es comença a difondre l’ús de les marques de fàbrica que protegien legalment l’autoria. Els catalans, però, també prengueren bona nota de la ceràmica barroca portuguesa. Però això són figues d’un altre paner.

Santes sanefes 

Els plafons devocionals apareixen a la zona de Llevant cap a mitjan segle XVIII. Després de l’expulsió dels moriscos un segle abans, nombrosos carrers foren rebatejats amb noms del santoral catòlic. De vegades eren els patrons de la vila o la ciutat o bé els sants corresponents a cada un dels gremis que hi havia. Les esmentades imatges formaven part del repertori que oferien els artesans terrissaires.

Alguns dels plafons ceràmics es col·locaven en un carrer que duia el nom del sant. En altres ocasions hi havia persones que havien fet una prometença. Si el sant en qüestió responia favorablement, es col·locaven a la façana els taulells amb la imatge del personatge com a mostra d’agraïment. Així mateix, era habitual posar-les a les cuines, que era l’espai més important de l’habitatge.  

Dites obres sovint duien una sanefa al voltant que, com si es tractés d’un marc, realçava la peça. Per exemple, això ho pots veure en aquest plafó ceràmic del segle XIX amb Mare de Déu del Carme emmarcada per una bonica sanefa amb un motiu tèxtil i floral.

Escales decoratives

Com a curiositat, entre les rajoles de mostra amb motius tèxtils del Museu Can Tinturé hi ha unes peces anomenades mamperlans. Antigament, es col·locaven uns llistons de fusta als acabaments de cada graó d’escala, formant les arestes. En aquest cas, es tracta de peces de ceràmica decorades que probablement devien fer joc amb l’arrimador de l’escala. 

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer de l’Església, 36. Esplugues de Llobregat

Saber més

• La cinta volandera en el context de les Illes Balears, per Jaume Bernat Adrover
• Si vols veure altres tipus de rajoles: rondaller.cat