Sadurní i les noies
L’Adelaida era la filla d’un important comte de Barcelona qui, tot i estar casada, va ser abadessa. Un dels monestirs que fundà va ser el de Sant Pere de les Puel·les, que al segle X es trobava fóra de les muralles de Barcelona. L’edifici es construí al lloc on hi havia una església dedicada a sant Sadurní.
Una mala mort
Sadurní -o Serni- va ser un bisbe que vivia a Tolosa -França- al segle II. Per negar-se a sacrificar un brau a les divinitats paganes, el lligaren al mateix animal qui l’arrossegà pels carrers fins a morir.
Dues joves -anomenades santes Puelles-, recolliren el seu cos i el sepultaren. El mot ‘puella’ o ‘puel·la’ deriva del llatí i significa noia. Potser per aquest motiu, les monges adoptaren el nom de Puel·les, tot i que dedicaren el monestir a sant Pere.
Per no allargar-me, us evitaré detallar quantes vegades l’edifici va ser destruït, restaurat, reconstruït, enrunat i reedificat. Actualment podeu trobar peces salvades al MNAC, a Martorell i a Terrassa.
Finalment, imagino que cansades de tant de trasbals, les monges van tocar el dos i van construir un nou monestir a Sarrià a finals del segle XIX.
Al so de les campanes
De l’antic monestir només resta l’església, que conserva alguns capitells romànics, probablement de la primitiva església de sant Sadurní.
Bastit al segle XVIII en estil neoclàssic, el campanar té la base quadrada, tot i que des de l’exterior només podem veure la part superior que és octogonal.
Al primer pis hi ha quatre campanes i, pujant per una estretíssima escala trobem dues de més petites situades sota el parallamps.
Damunt del penell llueix una creu que sembla una variant entre la creu patent dels templers i la creu de Tolosa, potser un record de sant Sadurní. Però també podria ser una al·lusió a les creus de Carlemany del segle IX que encara es conserven dins el temple.
Nou i clàssic
La història de l’art és com un gran pèndol. Després d’una època recarregada, ve una altra més racional. Com bé diu el nom, el neoclassicisme va ser una reacció a l’excés del barroc. El redescobriment de les ruïnes gregues i romanes va portar a gran una passió per l’art clàssic i també per l’ordre i la funcionalitat.
És per això que al segle XVIII s’imposa un estil auster i pràctic que elimina qualsevol rastre decoratiu que pugui ser superflu.
Amb una ràpida ullada veureu que, exceptuant els grans gerros que el coronen, el campanar no ostenta cap altra decoració. És una torre que serveix per sostenir les campanes i prou.
Escapar del monestir
L’actual comunitat religiosa, en un intent de col·laborar amb el barri, van crear un enginyós joc de pistes, dels que actualment en diuen ‘escape room‘.
El joc es desenvolupava per antics passadissos, escales i habitacles oblidats que, mentre anàvem desxifrant codis i obrint portes, ens permetien tenir una altra visió de les interioritats de l’edifici.
Pujar a la terrassa o al capdamunt del campanar, era una experiència única que permetia veure Barcelona des d’un punt de vista inèdit. Després de tres anys, aquesta activitat va deixar de funcionar. Una llàstima.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: plaça de Sant Pere
Saber més
- Estudi sobre la iconografia de sant Sadurní de Tolosa, per M. Bertran
- El monestir: monestirs.cat
- El campanar: campaners.com
- Les creus de Carlemany: lavanguardia.com
- Neoclassicisme: blogs.sapiens.cat – wikiwand.com