La casa Teodor Prat de Barcelona.
Durant el segle XIX el Llobregat al seu pas per Sallent tenia feina a moure turbines d’empreses tèxtils. Una d’elles era la de Prat, Valls i Companyia, dirigida per Sebastià Prat. Tot anava la mar de bé fins que el 1875 l’home va morir sense descendència i el negoci va passar a mans del seu nebot Teodor Prat i Masdeu.
En Teodor obrí una nova fàbrica a Puig-reig i a la seva mort el 1903 l’imperi anà passant de mà en mà fins a la dècada dels vuitanta quan, imagino que per la competitivitat estrangera, va tancar definitivament.
Del Bages a Barcelona
Tot i que l’home vivia a Sallent, es va fer construir un edifici a l’Eixample de Barcelona que en aquell moment s’estava convertint en la nova zona de prestigi per a les grans fortunes.
Així doncs encarregà el projecte a Juli Batllevell, que llavors tenia trenta-cinc anys i era l’arquitecte municipal de Badalona i també de Sabadell, la seva ciutat natal. Per aquells anys Batllevell havia col·laborat amb Gaudí, de qui heretaria alguns trets modernistes, com l’ús del trencadís.
La seva prolífica i poc valorada carrera ha deixat una important estesa de variades obres, principalment a Barcelona, Badalona i Sabadell.
Oficina i habitatge
En la casa Teodor Prat, els baixos estaven destinats al despatx de la raó social. La planta principal, lògicament, era la residència de l’amo. I al seu damunt hi havia un altre pis idèntic per al seu germà petit Pere, qui també tenia part en el negoci. La resta de plantes estaven destinades a habitatges de lloguer.
El que més destaca a la façana de carreus rosats és la tribuna de ferro i vidre que s’alça dues plantes. El discret aire neogòtic el trobem especialment en les petites mènsules de les finestres, amb elements vegetals i animals. A la planta baixa hi ha una sanefa decorada amb relleus d’animals on voldria parar atenció.
Faules moralitzants?
Als relleus veiem dues aus que semblen barallar-se per uns fruits i una altra covant els ous al niu. També hi ha un gos mossegant un gat, una guineu amagada entre fulles de card, una serp camuflada entre la vegetació -el pecat?-, un porc que llegeix -o canta?- i un ase que toca la flauta.
A les mènsules dels balcons hi ha també un interessant repertori. Per exemple, descobrim un parell de llangardaixos barallant-se, un personatge entre simi i home que ens treu la llengua i un altre que recorda molt al de l’Anís del Mono -una crítica a Darwin?-.
No és la primera vegada que observo animals representats en edificis. Tot i no tenir cap documentació ni cap fonament sòlid, la lògica em porta a pensar que no són decoracions gratuïtes.
Seran personatges de les faules d’Isop, Lafontaine, Samaniego o Iriarte? Estaran totes les imatges relacionades amb un tema en comú per desig del propietari?
L’ase flautista
Tot i haver fet mil cerques no he arribat a cap conclusió. Tan sols l’ase que toca música sembla extret d’una faula d’Iriarte que segurament coneixes.
Era un ase que trobà una flauta i en ensumar-la l’nstrument va sonar. L’animal pensà que ja era músic, quan en realitat tot havia estat fruit de la casualitat.
De la resta d’escenes no he trobat res de res. D’altra banda, qui va esculpir aquests deliciosos relleus? Va ser el mateix Batllevell? Ho dubto.
Per acabar, si per una d’aquelles pots aclarir algun d’aquests dubtes sobre la casa Teodor Prat, t’agrairé que ho comparteixis.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer de Bailèn, 9. Barcelona
Saber més
- Els Prat. De Sallent a Puig-reig: enciclopedia.cat
- Juli Batllevell, un gaudinià oblidat, per J. Casamartina
- Fotografies de l’exterior: barcelonamodernistaisingular
- Fotografies de l’interior: barcelonamodernistaisingular
- Juli Batllevell: .wikiwand.com
Hola, més per participar amb les teves curioses històries que per explicar el que no sé, diria que, tot i que n’hi ha elements de les faules (un deu ser la de l’ase que enveja el menjar del porc fins que se’n adona que el porc s’ha convertit en menjar), també apareixen imatges que recorden a les del romànic. El significat d’aquelles imatges remotes no sempre és conegut, potser aquestes són una mena de “fusió” iconogràfica. Un exemple d’aquesta fusió que ningú entén (potser ni els mateixos artistes) és la de l’entrada següent del santuari de Meritxell d’Andorra.
Ma Àngels,
Moltes gràcies per la teva aportació. Certament és ben possible una inspiració medieval de la qual desconeixem el significat.
O bé, que tot pot ser, es va fer sense cap altre propòsit que el merament decoratiu.
El mateix em va passar quan vaig veure els relleus d’animals que hi ha a l’escala de la Casa Macaya.