Passejada per veure una mica de l’arquitectura al Putxet i el Farró.
Per damunt de la plaça de Lesseps s’aixeca un petit turó, actualment entapissat de blocs, majorment espantosos i alguna torre que ha sobreviscut ves a saber com. És el barri del Putxet i el Farró, que forma part del districte de Sarrià – Sant Gervasi, de Barcelona.
Per cert, el nom del barri deriva precisament de puig. El 2006, l’Ajuntament va decidir oficialitzar la grafia Putget. Però, segons la manera de parlar de la gent de Barcelona -i també de l’Oficina d’Onomàstica-, s’hauria d’escriure Putxet, que és el que, de manera rebel utilitza popularment la ciutadania del barri.
Estiueig de rics
En canvi, Farró prové de Silvestre Farró, qui al segle XIX era propietari d’una finca als peus d’aquest turó. Allà va fer construir una torre per a ell, una de les primeres en aquells verals, així com tot un seguit de cases formant un carrer que va batejar amb el seu cognom -modèstia, on ets?-.
A partir de 1929 es va canviar el nom pel de Santjoanistes, arran del convent de les Joanes que hi havia.
Se sap que allà a dalt hi havia una capella al segle XVII i que la resta era una zona rural. Però la veritable història comença a finals del segle XIX, quan la nova burgesia s’hi fa torres per tal d’estiuejar i fugir del centre de la ciutat.
Ara només anem a fer una breu passejada pel final de l’avinguda de la Riera de Cassoles i els primers números de República Argentina, per descobrir una petita part de l’arquitectura al Putxet i el Farró. Aquí s’aixequen construccions d’èpoques ben diverses, cadascuna de les quals sembla haver pretès ser més vistosa -que no maca- que l’anterior, algunes amb resultats més que discutibles.
El límit d’un poble
La Riera de Cassoles recorda l’antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, agregat a la ciutat el 1821. La població, lluny de les vies de comunicació i poc poblada, tenia una accidentada geografia a causa de les rieres i torrents.
La riera era la frontera natural que dividia aquest municipi amb el de Gràcia. Més amunt, pren el nom de riera de Vallcarca, coneguda ja des dels temps de les farinetes per les seves imprevisibles crescudes.
Per aquest motiu, els romans, intel·ligents com eren, van decidir obrir un camí més elevat, que aviat es convertí en una sortida de Barcelona que enllaçava amb la Via Augusta -la romana, no l’actual-, a l’altura de Sant Cugat, pam amunt, pam avall.
Així van anar passant els segles i arribats al XIX, la Diputació de Barcelona va reformar el camí, convertint-lo en una carretera, coneguda, com? Doncs com a passeig de la Diputació!
Cap als anys vint del segle XX, es construïa el pont de Vallcarca per salvar el desnivell de la riera i el passeig canviava el nom pel de República Argentina.
Casualitat -o no- el carrer que talla aquest passeig (que de passeig no en té res), és la ronda del General Mitre. Bartolomé Mitre i Martínez va ser un militar, polític, escriptor i molt més que el 1862 i durant cinc anys va ser president d’Argentina. Aconseguí que Espanya reconegués la independència d’aquest país. Aquí queda.
Com he comentat abans, comencem pel final de la riera de Cassoles, quan aquesta avinguda està a punt de morir a la plaça de Lesseps.
Adéu al patrimoni
Impossible no veure el descomunal edifici d’un llampant color blau. Però abans reculem en el temps.
L’any 1900, l’empresari i comerciant adober Joaquim Pujol i Marcé, encarregava a Adolf Ruiz Casamitjana el projecte d’una fastuosa torre modernista amb un gran jardí. Del mateix arquitecte segurament et sonarà l’edifici de “La Rotonda” al passeig de Sant Gervasi.
La filla d’en Joaquim continuà el negoci, que va prosperar fins a adquirir un gran prestigi. A la seva mort, la torre va passar a ser propietat dels seus fills.
Fins que setanta anys després, és a dir el 1971, en aquells temps que l’alcalde Porcioles se la passava esborrant tot el patrimoni que podia, l’edifici va ser enderrocat.
L’any següent s’aixecava l’Edifici Blau, que en realitat són dos blocs d’alçades diferents, projectat per Albert Danés i Tejedor.
Psicodèlia arquitectònica
Nascut a Barcelona el 1942, sabem que és autor d’un bon grapat d’habitatges, però els que he trobat, francament, són oblidables. Tan sols es destaquen els seus dissenys de mobiliari que han obtingut algun premi.
D’altra banda, la seva pàgina web és buida de contingut, i a la pàgina d’ArquitecturaCatalana.cat no apareix cap obra seva, així que poc més et puc explicar.
El més destacat de l’Edifici Blau, a part del color de la façana, són les baranes de tub, la fusteria i els esgrafiats, tot plegat d’un contrastat color blanc.
Sobre els estucats, unes gruixudes línies que fan recordar el pop art, cal dir que són una col·laboració del barceloní Llucià Navarro i Rodon.
Fins als anys seixanta, aquest artista va treballar la pintura mural generalment de caràcter religiós i no exempta de polèmica. També va fer dissenys per a vitralls, com els de l’església de Sant Pere d’Alp.
Dins la nostàlgia queda el record del drugstore Drug Blau que va obrir el 1973 i on tant podies trobar roba, flors, llibres, menjar o tallar-te el cabell amb Lluís Llongueras.
Al costat de l’Edifici Blau encara perduren les Cases Ramos, un gran bloc modernista del 1906, del qual no et dic res perquè fàcilment podràs aconseguir informació a les xarxes.
L’origen d’una vila
Continuem aquesta passejada per veure l’arquitectura al Putxet i el Farró. Creuem la ronda del General Mitre i fem el possible per no veure la dissortada plaça de Lesseps. Però no podem passar per alt l’emblemàtica església de la Verge de Gràcia i de Sant Josep.
Tothom la coneix com els Josepets i és el que queda de l’antic convent carmelita del segle XVII. Va ser fundat per Josep Dalmau i Vidal, un important jurista i conseller de Barcelona.
Les influències el van ajudar a tenir una carrera meteòrica, així com una davallada igualment sonada. Anys després, en morir la seva esposa, ingressaria a l’orde carmelita, seria ordenat sacerdot i fundaria aquest convent, on acabaria enterrat.
En aquells temps, tot eren boscos i camps i algun mas. Tan sols hi havia el camí que duia a Sant Cugat que he comentat abans.
Al voltant del monestir es van anar edificant habitatges que acabarien formant la vila de Gràcia. Amb el grapat de guerres que hi ha hagut, l’església les ha passat de tots colors.
L’aspecte actual és el resultat de la restauració duta a terme el 1998. Als graons de l’escalinata pots llegir els noms de les entitats, empreses i persones particulars que van fer aportacions per cobrir les despeses de la reforma.
Per cert, t’has adonat que, sota l’escultura de la marededeu hi ha un curiós i minúscul rellotge de sol? Cal bona vista per saber l’hora i més si tenim en compte que li manca el gnòmon -la vareta que marca l’ombra-.
Ca la Rosa
Seguidament, anem avinguda amunt i a pocs metres ens aturem davant de la casa Rosa Alemany. Aquest peculiar edifici d’estil noucentista té la seva gràcia per la peculiar distribució dels balcons i de les tribunes, totes elles diferents.
Va ser projectada el 1928 per Josep Puig i Cadafalch, tot i que, com que durant la dictadura era un arquitecte proscrit, els plànols van ser signats pel també arquitecte noucentista Lluís Planas i Calvet. A la façana consta la data 1931, quan es va finalitzar. Probablement, va ser la darrera creació de Puig i Cadafalch, poc després de la Casa Casaramona al passeig de Gràcia.
Observa l’escultura que presideix la portalada, de qui també ignoro l’autoria. Una noia amb un breu vestit que insinua l’anatomia i deixa un pit a la fresca, es troba al costat d’una fulla de palma.
Pel que he llegit, es tracta de Diana, la deessa de la caça, tot i que sense cap dels atributs amb què generalment se la representa -el cérvol i l’arc-. Potser mostra la segona faceta, quan va passar a ser la deessa de la lluna i un emblema de castedat. Tant és. Als noucentistes, qualsevol tema que remeti als orígens clàssics i mediterranis, ja els estava bé.
L’alcalde maldestre
L’edifici va ser un encàrrec de Joan Pich i Pon -de veritat que el nom no és broma-, el mateix que set anys abans havia encarregat l’edifici que porta el seu nom a la plaça de Catalunya, també a Puig i Cadafalch.
En Pich i Pon va començar com a electricista i va saber ascendir fins a convertir-se en un important polític i empresari barceloní. El 1935 va arribar a ser governador general de Catalunya, però va haver de dimitir a causa d’un escàndol d’estraperlo. Els inexistents dots com a orador van convertir-se en la riota popular. Les reiterades ficades de pota eren conegudes com a “piquiponades“.
Poca informació més he trobat sobre aquest habitatge i menys encara de qui va ser l’enigmàtica senyora Rosa Alemany que ha acabat per donar nom a la construcció.
Deliri daurat
Segons la meva personal manera de veure les coses, l’arquitectura de la postguerra a Catalunya va ressorgir de la mà de l’especulació. Calien habitatges. Tant és com fossin.
Alguns arquitectes van conservar prou bé la dignitat. Altres van projectar edificis amb una estètica més que discutible.
I si no em creus, camina uns metres i atura’t davant d’una façana que sembla el somni del rei Mides. Aquesta construcció, de la qual desconec l’arquitecte, va ser feta el 1975.
Per si et ve de gust comparar, pensa aquell mateix any Josep Lluís Sert projectava la Fundació Joan Miró, Robert Terradas s’ocupava de la seu del Col·legi de Metges i Mario Catalán es fumava alguna herba mentre creava un bloc que recorda les costelles d’un monstre blau.
D’altra banda, Ricardo Bofill acabava de jugar al tetris amb el Walden 7 i Francesc Mitjans perdia el senderi amb l’edifici Estel, el descomunal bloc de Telefònica, que ara ningú sap què fer amb ell.
Connectant barris
Per acabar aquesta visita a l’arquitectura al Putxet i el Farró, continua avinguda amunt, que encara delimita aquest barri amb el districte de Gràcia. Arribem així fins al viaducte de Vallcarca.
Construït el 1923, ja llavors va ser una obra capdavantera per la seva complexitat i per l’ús del formigó i el ferro, combinat amb la pedra i el maó.
En realitat, aquesta obra va ser projectada el 1917 per Miquel Pascual i Tintorer. Nascut a Sant Feliu de Llobregat va ser arquitecte municipal de la Vila de Gràcia -quan encara era independent- i també de Sabadell. D’ell et sonarà, entre altres, el Mercat de la Llibertat.
El pont havia de ser una estructura de ferro, però davant la nova tècnica del ciment armat que havia arribat recentment, es va canviar de materials només començar.
Als laterals es col·locaren els escuts de Catalunya i de Sant Jordi, que en realitat, junts formen el de Barcelona. Fixa’t que cadascun està escortat per un parell de grius -que no lleons, com he llegit en algun lloc-.
Protector de poders
El griu és un animal fabulós, ja representat a l’antiga Mesopotàmia. Era considerat protector de l’ésser humà. Més tard va passar a la cultura egípcia i posteriorment a la grega, on esdevindria guardià dels tresors d’Apol·lo.
La seva estranya fesomia va anar canviant i va arribar a tenir cap i ales d’àguila i cos de mamífer. Però sempre va tenir la qualitat de ser un protector invencible.
Tot i l’origen pagà, el cristianisme no es va poder sostreure i el va adaptar amb la imatge d’àguila i lleó, representant així la doble naturalesa divina i humana de Jesucrist.
No calia molt més perquè aparegués en heràldica, associat com a protector de la reialesa i de qualsevol mena de poder.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- El Putxet i el Farró: ajuntament.barcelona.cat – wikiwand.com
- Topònim Putxet: esadir.cat
- El Farró: finestresdelfarro.blogspot.com
- Carrer de les Santjoanistes: diarieljardi.cat
- Sant Gervasi de Cassoles: cartaarqueologica.bcn.cat
- Avinguda de la República Argentina: diarieljardi.cat – labarcelonadeantes.com
- Bartolomé Mitre: www.wikiwand.com
- De la torre d’en Joaquim Pujol a l’edifici Blau, per Pep Arisa
- Albert Danès: wikiwand.com
- Llucià Navarro: wikiwand.com – blocs.mesvilaweb.cat
- Drug Blau: barcelofilia.blogspot.com
- Josep Dalmau: dbe.rah.es
- Església els Josepets: travesseradedalt.barcelona – beteve.cat
- Casa Rosa Alemany: poblesdecatalunya.cat
- Joan Pich i Pon: wikiwand.com
- Josep Puig i Cadafalch: wikiwand.com
- MIquel Pascual: wikiwand.com
- Viaducte de Vallcarca: wikiwand.com – barcelona.cat
- El grifo en la heráldica española, per L. Valero
👍🏻 M’agrada!
Agraït, com sempre 🙂
Per cert, he rebut el mateix comentari dues vegades…
👍🏻 M’agrada!