18 històries de Moià (2)
Continuem aquest itinerari per conèixer 18 fets de Moià que segurament trobaràs interessants o sorprenents. A l’anterior article ens vam quedar a la plaça Major, on encara hi ha coses per descobrir.
10. Barroc salomònic
Com no pot ser d’altra manera, l’edifici més destacable és l’església de Santa Maria.
Al segle XVI Moià va experiment un important creixement gràcies als paraires i teixidors. Per aquest motiu el primitiu temple romànic va resultar insuficient i es decidí aixecar-ne un de nou al segle XVII.
Diverses institucions civils, religioses i particulars van col·laborar econòmicament amb les obres, que van finalitzar el 1726 quan el mestre d’obres vigatà Josep Morató i Soler va rematar el magnífic campanar.
Observa amb deteniment l’extraordinària portalada barroca. És considerada la primera d’aquest estil realitzada a Catalunya.
Les columnes salomòniques reprodueixen angelets i ocells entre pàmpols de raïm, motiu molt utilitzat en obres similars, com a l’església de Santa Maria de Caldes de Montbui.
Naturalment no es va deslliurar de les destrosses de la Guerra Civil, però ha recuperat part de la seva dignitat.
A cada cantonada de l’església veuràs un escut de la vila molt similar al que hem vist a l’inici d’aquest itinerari. No t’oblidis de donar la volta a l’edifici per contemplar la portalada lateral amb una rica decoració, igualment barroca.
11. Defensant la ciutat
Cal que entris pel carrer de Rafael Casanova, on hi ha la casa natal d’aquest personatge, actualment convertida en museu. Advocat de professió, Casanova va ser conseller i governador militar de Barcelona amb una actuació destacada durant la defensa de la ciutat el 1714.
En un racó al costat de l’església veuràs diverses lloses sepulcrals del segle XVIII, probablement procedents de l’antic cementiri parroquial. També hi ha una creu gòtica de terme.
Data del segle XVI i originalment es trobava a la capella del Remei, al costat del cementiri, a uns nou-cents metres. Però per evitar actes vandàlics el 1977 va ser traslladada aquí, que així sembla que no està tan sola. Ha patit alguna restauració que altra, amb més bona intenció que traça.
12. Forn barroc
Al carrer de Sant Antoni cal aturar-se davant de Cal Bou, que l’identificaràs pels esgrafiats barrocs que cobreixen tota la façana. Als baixos hi ha un forn que el 1878 va obrir precisament al carrer del Forn. Per alguna raó que desconec, set anys després es traslladà aquí.
He llegit que en aquest edifici vivia un notari que devia tenir els seus calerons, ja que va encarregar els esgrafiats -una mica matussers, tot s’ha de dir-. Probablement daten de després que s’instal·lés el forn, ja que alguna de les decoracions correspon a elements vinculats amb la sega i el pa.
Un requadre sembla reproduir una font amb una escultura un pèl grotesca. A la part central hi ha que el pot passar per un palau amb una parella sortint per la porta. També veiem al·lusions a la pintura i a la música, llaços, gerres, el bust d’un rei i d’un parell de personatges més, així com elements florals, que semblen més per emplenar que per una raó en concret. En conjunt un edifici destacat del qual hi ha ben poca informació.
13. Sopes històriques
Seguidament, anem a descobrir un altre d’aquests 18 fets de Moià. Així doncs, travessem la carretera i entrem al carrer del Comerç. Aquí trobem Ca l’Andreu, un casal del segle XVI, de quan la indústria dels paraires es trobava en un bon moment. A més de les interessants finestres renaixentistes, observa la llinda del portal on es veu una ferradura que et dóna una idea de l’ofici del propietari.
Els Andreu van regentar durant molt temps en aquest edifici un negoci de pastes alimentoses, elaborades amb la farina dels pagesos de la rodalia. Aquí s’hi van estar fins al 1978, quan van traslladar la fàbrica als afores. Actualment mantenen la botiga als baixos.
Seguidament tombem pel carrer de Sant Josep. No perdis detall, com el plafó ceràmic que hi ha al primer habitatge. O també un parell de dovelles als portals amb l’IHS, acrònim de Jesús.
14. El jardí de l’industrial
Davant del carrer de la Coma, hi ha un estret passatge que mena al parc Francesc Viñas, un altre espai on ens hem d’aturar. Aquesta finca pertanyia a Josep Coma i Passarell, un industrial nascut a Moià el 1831 provinent d’una llarga nissaga de paraires, que al segle XIX va finançar la portada d’aigua a Moià. De fet acabes de passar pel costat de casa seva, actualment convertida en biblioteca. Segurament per les inicials del propietari -J. C.-, l’habitatge és conegut popularment com a Cal Cristo.
El 1873 l’actual parc era en realitat el jardí privat del senyor Coma. Conté tots els elements necessaris d’un espai romàntic, com l’estany, tres glorietes, un colomer, monuments i un bon planter d’arbres monumentals.
L’espai està dedicat al tenor Viñas, fill de Moià que es va fer especialment famós per les seves interpretacions de les òperes de Wagner. Va actuar al Liceu de Barcelona així com als principals teatres del món, com Milà, Londres, Nova York, entre molts altres.
15. Capella patrocinada
Continuem descobrim els 18 fets de Moià. Sortim per la porta principal del jardí que dóna al carrer de Sant Josep i ens acostem fins a la capella de Sant Josep -que original, oi?-. L’edifici data del 1614, però el que veus actualment és el resultat de diverses remodelacions.
Fixa’t en la portalada que sembla feta en dues parts. D’una banda hi ha l’arquitrau renaixentista amb quatre relleus de caps d’àngels. Es deu a la mà de l’escultor Jaume Rubió, escultor nascut al segle XVI que va realitzar diversos retaules a Terrassa, Manresa, Cervera o Esparreguera entre molts altres.
A la part superior, que més aviat sembla barroca, apareix un escut amb un ós mirant-se al mirall. Pertany a la família Alòs, una nissaga de metges moianesos que va patrocinar la posterior ampliació de la capella al segle XVIII, cedint els terrenys on es troba.
El cognom Alòs probablement prové d’una de les dues poblacions de Lleida amb aquest nom. Curiosament, l’escut tradicional dels Alòs presenta un ós amb una ala al damunt, que descriu fonèticament el nom. Així doncs, no sé d’on ve el mirall. D’altra banda, apareix una inscripció en llatí que ve a dir “La por pot aturar-se“.
Més detalls
Aixeca els ulls i mira el rellotge del campanar. Va ser construït el 1789 per Josep Senesteva, un mestre rellotger que va crear la tradició rellotgera a Moià. Aquest important gremi signava les seves obres amb el nom de ‘Moyâ‘ -així amb l’accent circumflex-.
I ara mira la font que tens als peus. Edificada el 1870, és la tercera font pública, gràcies a Josep Coma, que ja hem vist que vivia uns metres més avall, així que li devia anar bé tenir-la a prop. Al centre apareix l’escut de la vila que he comentat en un altre article.
A la façana lateral de la capella es conserva una inscripció del dia que va ser beneïda (11 d’octubre de 1620), explicant que va ser edificada sota la invocació del Desterrament de Jesús i nomena el capellà i els benefactors.
16. Repartint refrescs
Sense moure’t del lloc, pots veure un treballat escut a la llinda de cal Dalmau. Aquí comença el carrer de Sant Pere, que antigament era el Camí Ral que venia de Vic i menava fins a Manresa. Per tant era un indret molt idoni perquè un ferrer oferís els seus serveis. A més de la ferradura, pots veure diversos estris propis de l’ofici, col·locats damunt un espai amb la forma d’una pell d’animal.
Per evitar qualsevol confusió, consta a més, el nom del propietari, Joan Aloy i l’any 1516 escrit d’una manera poc ortodoxa. Però llavors, per què l’habitatge es coneix com a cal Dalmau?
En aquells temps que la gasosa era l’únic refresc que es podia gaudir, hi havia en aquest edifici una fàbrica de begudes carbòniques. Els anys cinquanta del segle XX Joan Dalmau i la seva família elaboraven i distribuïen a bars i cases particulars de Moià i rodalia, sifons i gasoses en caixes de fusta.
17. Ensenyar els desfavorits
Tot seguit enfilem pel carrer de Sant Sebastià i pugem les inacabables escales fins a l’església del Col·legi dels Escolapis. Abans de seguir ens remuntem a l’any 1597.
El sacerdot aragonès Josep de Calassanç fa tot just sis anys és a Roma quan el Tíber es desborda provocant unes greus inundacions. Les famílies pobres es queden sense res i en Josep es bolca en ajudar-los. Llavors observa que molts infants no tenen accés a cap mena de formació i decideix obrir una escola gratuïta. És l’inici de les Escoles Pies. Els sacerdots que imparteixen l’ensenyament es coneixen amb la contracció “escolapis”.
L’obra s’estengué per diversos països, fins que el 1683, gràcies a una casualitat, cinc escolapis napolitans van fundar la primera seu a Catalunya. On? Doncs a Moià. L’església no s’acabaria fins al 1750. Més tard, una guerra darrera l’altra malmetrien l’edifici, fins a quedar amb més o menys bon estat la destacada portalada barroca.
A la dreta hi ha un passatge al costat de les -abandonades- escoles projectades el 1903, commemorant els dos-cents anys de la fundació de les primeres. Damunt teu hi ha un arc amb un plafó ceràmic amb la bucòlica escena d’un àngel de la guarda vetllant que un nen -o una nena?- no s’estimbi pel penya-segat mentre cull floretes.
Segons el catolicisme, déunostrusenyor atorga un protector a cada ésser humà que, vistos els resultats, no sé jo si seria millor despatxar-lo. La devoció a l’Àngel de la Guarda o Àngel Custodi sorgeix a França al segle XVI. Un bisbe li va fer construir una capella i aconseguí que el papa aprovés la festivitat, que aviat va gaudir d’una gran veneració.
18. Aigua aprofitada
Per acabar aquest itinerari pels 18 fets de Moià, baixem per l’avinguda de l’Escola Pia que després es converteix en l’avinguda de la Vila. Just al costat de la Casa de les Joies que hem vist a la primera part, trobem la Font Vella. Una inscripció ens diu que va ser construïda el 1634 i refeta setanta-cinc anys després, anant les despeses a càrrec de la mateixa vila.
Hi havia un abeurador, que ara és un banc i l’aigua sobrant era aprofitada pels paraires per tenyir. Però al segle XIX resultava insuficient i es va portar l’aigua des del torrent de la Crespiera, uns cinc quilòmetres més amunt.
Finalment, mentre vas baixant, fixa’t en un altre plafó ceràmic amb àngel inclòs i també amb l’edifici del Sant Graal, antic teatre que té les seves arrels el 1901 i que seria reformat per Francesc Viñas qui, imagino, li va donar l’actual nom extret de l’òpera wagneriana Perceval.
I fins aquí, aquests 18 fets de Moià. Naturalment que hi ha molt més a veure a Moià! Però alguna cosa t’he de deixar perquè la descobreixis tu 😉
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Església de Santa Maria: bisbatvic.org – campaners.com
- Escultures de l’església: twitter.com/AjMoia
- Rafael de Casanova: enciclopedia.cat
- Casa museu Rafael Casanova: catalunya.comlanguage=ca
- Creu de terme: patrimonicultural.diba.cat
- Cal Bou: patrimonicultural.diba.cat
- Ca l’Andreu: leconomic.cat – patrimonicultural.diba.cat
- Cal Solà: patrimonicultural.diba.cat
- Cal Cristo: patrimonicultural.diba.cat
- Jaume Rubió: dbe.rah.es
- Josep Senesteva: dbe.rah.es
- Els rellotges de Moià: moiadabans.blogspot.com
- Font de Sant Josep: patrimonicultural.diba.cat
- Cal Dalmau: patrimonicultural.diba.cat
- Joan Dalmau: latosca.cat (pàgs, 52 i 53)
- Escola Pia: escolapia.cat – moia.escolapia.cat
- Josep de Calassanç: .wikiwand.com
- L’Àngel de la Guarda, segons el papa Francesc: flama.info
- Àngel de la Guarda: arteiconografia.com
- Font Vella: moiadabans.blogspot.com – patrimonicultural.diba.cat
Què veure a prop
- Itinerari per Moià, primera part
- L’Estany
- Tona
- Castellterçol
- Castellcir