L’estiueig modernista i noucentista i la història de Figaró-Montmany (Vallès Oriental).
T’has preguntat mai com s’ho passava la canalla a l’estiu a principis del segle XX? Es parla molt sobre el fenomen de l’estiueig, de la nova burgesia que buscava fer salut a la muntanya o a la platja, que feia edificar magnífics xalets i que fins i tot ajudava a millorar l’urbanisme de la vila on es trobaven. Això si, sense barrejar-se amb els vilatans, que tot té un límit.
Però de les filles i fills d’aquests personatges, rarament es diu una paraula. Jugaven? Estudiaven? La dida els treia a passejar? Tenien amistats amb qui passar les llargues tardes d’estiu? Perquè, recorda, abans no hi havia televisió ni internet.
Llegint articles a l’atzar arribo a la conclusió que, depenent de l’edat, la quitxalla potser anava al riu a banyar-se, feien excursions amb algun adult, rebien classes de reforç a casa o bé s’avorrien sobiranament al jardí.
Tot això m’ha vingut al cap en llegir la història de Figaró-Montmany, petita vila situada en un entorn envejable i amb carrers que et fan suar la cansalada.
Lloc de pas
Temps era temps que, abans d’arribar a Vic, el Camí Ral de Barcelona travessava l’estreta gorja del riu Congost. És en aquest lloc de pas on, al segle XIV la família Figueró va obrir un hostal.
Anys després s’edificarien dues capelles a la vora i tot plegat seria l’embrió d’una petita població de masos escampats per la muntanya.
Elegància estiuenca
Envoltat de muntanyes i una gran varietat paisatgística, el Vallès Oriental es caracteritza per uns estius suavitzats per l’aire fresc que ve de mar. A finals del segle XIX la nova burgesia va començar a buscar aquest clima on descansar de la ‘feixuga’ vida de ciutat i passar els mesos calorosos.
Com a lloc de pas des d’èpoques remotes, la comarca disposava de bones carreteres i línies de ferrocarril, fet que va afavorir la vinguda de la societat benestant. A més era prou a prop de la capital, un detall a tenir en compte.
Davant la demanda de terrenys, moltes poblacions vallesanes van haver de posar-se les piles i planejar nous eixamples on les famílies elegants poguessin edificar torres per passar les vacances.
Els diners ajuden
Tot plegat va contribuir a la modernització d’aquests petits municipis amb la instal·lació d’aigua corrent, electricitat i clavegueram. A veure, les persones riques volien estiuejar però mantenint el seu nivell de vida.
Tenint en compte les limitades possibilitats de l’Ajuntament, una part important d’aquests beneficis van ser possibles gràcies a donacions filantròpiques.
Naturalment, això tenia una contraprestació per a la persona donant i era el públic reconeixement i la participació en alguns aspectes de la vida de la vila.
Per exemple, tenim el cas de Francesc d’Assís Ribas i Serra, empresari barceloní dedicat a la fabricació d’elements prefabricats per a la construcció.
És especialment recordat per promoure la construcció del nou hospital de Granollers. Però a Figaró-Montmany, on també va estiuejar, el recorden per l’abaixador i el pont sobre el Congost que es van construir gràcies a la seva generositat.
Una torre amb torre
Les cases d’estiueig sovint disposaven de planta baixa, pis, golfes i la característica torre que acabaria donant nom a aquesta mena de construccions.
D’una banda, l’edifici acollia les estances privades de la família. De l’altra, hi havia un rebedor, salons i menjador on fer més vida social, aprofitada per lluir-se davant les visites.
Com si fos la sèrie de Downton Abbey, al soterrani i a les golfes es desenvolupaven històries paral·leles però molt diferents. Aquí vivia i treballava el personal de servei, sovint contractat entre la gent de la població.
Modernisme a la part alta
Comencem aquest breu itinerari per la història de Figaró-Montmany en un dels carrers més llargs i enlairats de la vila, el de mossèn Jacint Verdaguer. És aquí on trobem algunes de les més interessants mostres de vil·les d’aquella època daurada.
Decorada amb unes inconfusibles teules de color blau, Can Gallart és potser la que més destaca.
Va ser projectada el 1908 per Manuel Joaquim Raspall, qui va deixar pel Vallès una bona estesa del seu refinat estil, ja que va ser arquitecte municipal de fins a sis poblacions d’aquesta comarca.
Can Gallart és coneguda popularment com a Ave Maria pel delicat medalló ceràmic que llueix en una façana. Un altre element de la mestria artesanal és el fanal de forja a l’entrada principal.
Passant el temps
Davant de Can Gallart tenim la peculiar entrada a la finca de Can Gambús, tot i que l’edifici queda ocult per la vegetació.
Nascut a Barcelona el 1884, Francesc de Paula Gambús i Rusca va ser un empresari especialitzat en peritatge mercantil.
Entre molts altres alts càrrecs, va formar part del Consell d’Administració de la Companyia Espanyola d’Electricitat i Gas Lebon i va ser director de FECSA, de la Banca Arnús, de la Banca March i de la Cambra Oficial de Comerç i Navegació de Barcelona. Com veus, tot un personatge.
Un parell de grups escultòrics ens donen la benvinguda al peu de l’escala monumental que s’enfila pel jardí. M’ha estat impossible conèixer l’autor i la data exacta d’aquestes delicioses escultures.
A l’esquerra hi ha un parell de nens i a la dreta dues nenes. Els primers estan jugant amb un gos. Potser no té res a veure, però em consta que Gambús tenia dues filles, però ni una paraula de fills.
Després del poeta
A diferència dels nens, les dues nenes tenen una activitat més culta. Amb els seus pentinats a la moda dels anys vint, veiem que estan la mar d’interessades amb un llibre. Si fos ara, les quatre figures estarien amb el mòbil a la mà o fent-se selfies.
Abaixa una mica la vista i veuràs que estan llegint una obra de Jacint Verdaguer titulada ‘Al cel’.
Escrita el 1896, és en realitat un recull de poemes on l’escriptor expressa el seu desig d’elevar-se fins al paradís. Precisament, el títol d’aquest article està extret del poema ’Ton Tresor’.
Com si es tractés d’un presagi, set anys després Verdaguer se n’anava al cel dels poetes, deixant el llibre enllestit. L’obra es publicaria un any després, fet que donaria una bona empenta a la mitificació de l’autor.
Pujar fins al cel
Unes costerudes escales noucentistes que pugen des de la carretera fins al carrer Verdaguer es coneixen com a Escales de l’Àngelus, element indispensable en aquesta història de Figaró-Montmany. El nom ja li escau, perquè quan arribes a dalt sense alè, els àngels et venen a rebre amb una bombona d’oxigen.
Una creença popular assegura que les van fer construir els propietaris de Can Gambús per tal que les noies que anaven a servir fessin més via.
Realitzada anys després de les torres modernistes, aquesta escala va ser realitzada a partir del 1928 segons el projecte d’Amadeu Llompart i Vilalta.
Llompart va néixer a Barcelona el 1888, obtenint el títol d’arquitecte el 1911. Ocupà diversos càrrecs professionals, va escriure estudis tècnics i va guanyar premis per la seva obra, com la façana neogòtica de la catedral de Terrassa.
El pas del progrés
Amb el pla estatal del 1860, aquell tranquil Camí Ral medieval es va convertir en carretera de segon ordre. Disset anys després ja arribava fins a Ripoll i passava a ser de primer ordre i es batejà amb el romàntic nom de N-152.
A mitjans dels anys seixanta s’amplià a dos carrils per sentit de circulació i el 1999 passava a ser gestionada per la Generalitat, convertint-se així en l’autovia C-17.
Aquesta perillosa i ràpida carretera ens fa passar de llarg de moltes poblacions, com Figaró-Montmany, de la qual no podem ni intuir tot el que amaga.
Vilatans i estiuejants, en canvi, han passat de viure en una tranquil·litat quasi absoluta a fer-ho amb el constant soroll del pas de vehicles. Ni un infant he vist jugar per les escales ni pels carrerons. Deuen estar tots a casa amb el mòbil a la mà.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Modernisme d’estiueig: Consell Comarcal del Vallès Oriental
- Història de Figaró-Montmany: figaro-montmany.cat
- El cel segons Jacint Verdaguer, per G. Oliver
- Ton Tresor: verdaguer.cat
- Turistes abans del boom turístic, per J. A. Montañés
- Francesc Ribas i Serra: wikiwand.com
- La transformació de la C-17: nacional152.wordpress.com
- Can Gallart: patrimonicultural.diba.cat
- Can Gambús: patrimonicultural.diba.cat
- Francesc de Paula Gambús: wikiwand.com
- Escales de l’Àngelus: patrimonicultural.diba.cat
- Amadeu Llopart: upcommons.upc.edu
- Catedral de Terrassa: arquiterrassa.wordpress.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: