Una visita a la Doma de la Garriga.
El problema de l’autovia que va a Vic és que s’hi va tan de pressa que et perds un munt de coses interessants pel camí. Quantes vegades, en passar per La Garriga (Vallès Oriental) has vist a mà esquerra una edificació que sembla un petit castell amb un campanar i un panteó.
És La Doma, un recinte fortificat que acull una església, els dormitoris dels clergues i un cementiri. L’aparença dels edificis aixecats i modificats en diverses èpoques, es conserva tal com devien ser al segle XVII, tret d’una restauració duta a terme els anys cinquanta del segle passat, en què es van suprimir un seguit d’afegits.
El nom li ve de hebdòmada (setmana en llatí) que eren els torns que tenien els religiosos -els domers- per atendre la comunitat.
Se’n té constància des del segle X, però es creu que molt abans aquest indret ja va ser habitat.
Sobre alguns edificis
La porta d’accés, decorada amb caps de persones i d’àngels que poden simbolitzar les ànimes, recorda altres de relativament properes, com Sant Julià de Palou (Granollers), Dosrius o Sant Andreu de Llavaneres.
A l’esquerra de la portalada hi ha el comunidor. Es tracta d’una torre amb obertures als quatre punts cardinals, des d’on el capellà efectuava rites per conjurar el mal temps i evitar que es perdés la collita.
El cementiri està distribuït en terrasses seguint el fort pendent (una bona manera que tots els difunts gaudeixin de bones vistes). La porta d’accés va ser realitzada el 1905 per Joaquim Raspall, arquitecte que va deixar a La Garriga un bon grapat de xalets d’estil modernista.
Destaquen els panteons que a principis del segle XX l’alta burgesia s’hi va fer construir, preferentment en estil neogòtic i altres en modernista.
Especialment sorprenents resulten els nínxols amb diverses formes poligonals.
També hi ha la tomba del ciclista Joan Martí Vinyoles, que el 1913 va guanyar la III Volta a Catalunya i sobre qui el poeta Carles Sindreu li va dedicar un poema.
Com a curiositat, fixa’t amb el rellotge de sol pintat en una cantonada. Les línies de color vermell es van fer amb sang de bou, pigment molt utilitzat a l’antiguitat i que presenta la característica de la seva llarga durabilitat.
La Doma de La Garriga és un lloc que té un gran encant, amb arbres i imponents xiprers que li fan ombra. Llàstima que el soroll dels vehicles trenca l’harmonia.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: avinguda de Sant Esteve, 1. La Garriga
Saber més
- Pàgina de turisme de La Garriga
- la Doma: cataloniasacra.cat – wikiwand.com
- Bloc Custodia Compartida
- Poema de Carles Sindreu: endrets.cat
- Portalades medievals al Maresme
Mira per on, a sota de la casa que hi ha al costat de la doma a prop de la carretera, havia una font,, feia anys que no surtia aigua i és va perdre, molta gent parava per agafar-hi agua quan és baixava de puigcerdá o Ribes, et parlo de quan jo era un “xaval”.
Segurament es va perdre en examplar la carretera. Una llàstima.