El camí espiritual de Sant Pere del Bosc a Lloret de Mar (La Selva).
Jaruco és un municipi a trenta quilòmetres de L’Havana, la capital de Cuba. Va ser fundat el 1770 per ordre del rei d’Espanya, és a dir, Carles III.
El nom prové d’un riu proper que, en la llengua indígena vindria a dir corrent d’aigua dolça.
Per quins set sous vinc amb això? Ara t’ho explico, però primer cal començar pel principi.
L’indiano fidel
Nascut a Lloret de Mar el 1830, en Nicolau Font aviat va marxar cap a Jaruco on el seu oncle s’havia fet obscenament ric. No només ho heretà tot, sinó que amplià la fortuna amb el comerç naval i l’explotació de plantacions de sucre.
Quan tenia trenta anys, segueix el consell del seu cosí que era alcalde de Lloret de Mar i adquireix la finca desamortitzada de Sant Pere del Bosc, situada al mig de la muntanya.
Des de llavors, es dedica a reformar els edificis d’aquest remot indret per tal de convertir-los en la seva segona residència.
A més, devot com era, encarrega a destacats arquitectes i escultors del moment la realització d’un rosari de capelles, creus i escultures monumentals que, amb més o menys bon estat, encara podem veure avui i que formen una mena de camí espiritual.
Però primer començarem per casa seva i a continuació farem el camí a la inversa.
Un santuari per viure
Es pensa que ja al segle XI aquí hi havia una ermita. Molt més tard hi visqué una comunitat de monjos benedictins, fins que al segle XVII les tropes franceses ho van malmetre de tal manera que els religiosos van tocar el dos.
A mitjans del segle XVIII es reconstruí l’edifici i la capella en estil barroc i es dedicà a Sant Pere i a Santa Maria de Gràcia.
Tot just cent anys després ve la desamortització dels béns eclesiàstics i és quan ho compra l’alcalde de Lloret de Mar -Agustí Font- en nom del seu cosí, és a dir, en Nicolau.
Aquest convertí una part en la seva segona residència (1890) i l’altra en asil d’ancians. Més tard esdevingué hospital dels pobres i el 1921 s’afegiria un segon cos.
Protegint el recinte
A pocs metres de l’entrada hi ha una creu de terme modernista que és una meravella. Costa de creure que es trobi en tan bon estat.
Va ser projectada el 1898 per Josep Puig i Cadafalch i és plena de detalls que cal mirar de prop.
En primer lloc, fixa’t que pràcticament no arriba ni a ser una creu. Més aviat és un quadrat caironat on cada punta és una flor de lis -lliri-, símbol de Maria.
Contràriament al que veiem en molts crucifixos, al centre apareix Crist vestit i amb els braços oberts, que recorda la imatge del Sagrat Cor que tant es va posar de moda en aquella època. Com a referència pensa amb el Sagrat Cor del Tibidabo.
Crist es troba envoltat dels Tetramorfs, que són les representacions dels quatre evangelistes. Més avall apareix l’escut i l’estàtua de Sant Pere, el patró de la vall, així com les quatre barres i Sant Jordi, patró de Catalunya.
A l’altra banda de la creu hi ha Maria amb quatre àngels adorant-la.
Seguint una estreta drecera s’arriba a una altra creu molt similar a aquesta.
“Alba que ‘l cor asserena”
Continuem l’ample camí fins a arribar a una bifurcació. En aquest punt s’aixeca l’oratori de la Mare de Déu de Gràcia, edificat el mateix any que les creus i també projectat per Puig i Cadafalch.
De fet, a través de l’espessa reixa difícilment podràs veure el plafó ceràmic amb la imatge de la Verge, on a més, els fidels pengen flors i espelmes votives.
Sota la teulada, ens vigilen unes bigues amb cap de drac -hi ha qui diu que són lleons, que tot pot ser-. Més avall, uns relleus contenen l’escut de Lloret de Mar, les claus de Sant Pere, les inicials de Nicolau Font i la data 1898.
En Nicolau va demanar a Jacint Verdaguer que refés els goigs a la Mare de Déu de Gràcia -el títol d’aquest apartat és la primera estrofa- i en redactés uns altres per cantar davant de la creu de terme.
L’àngel del poeta
El primer que els fidels i vianants trobaven en aquest camí espiritual, era la descomunal escultura d’un ésser celestial alat.
De fet, tan gran com és i no el veus des del camí, ja que queda tapat pels arbres. Dedueixo que en aquells temps no hi havia aquest bosc tan dens.
El 1904 feia dos anys que Jacint Verdaguer se n’havia anat a viure al cel dels poetes. Després de deixar el santuari ben decorat i restaurat, Enric Monserdà va projectar el que seria el primer homenatge al poeta.
D’aquesta manera es recorda el pas del poeta per la casa de Nicolau Font i pel santuari de Sant Pere del Bosc.
A sis mans
L’obra és com una simfonia composta per diversos artistes, ja que l’escultura va ser projectada per Eusebi Arnau i realitzada per Frederic Bechini.
Perquè et facis una idea, Eusebi Arnau Mascort va ser un escultor modernista que va realitzar diverses escultures per l’Hospital de Sant Pau o les meravelloses mènsules de la Casa Amatller de Barcelona, entre moltes altres.
En canvi, Bechini va ser un escultor italià especialitzat en obres en marbre que va obrir a Barcelona un taller especialitzat.
El gran prestigi obtingut li va permetre donar forma a un munt d’escultures dels millors artistes modernistes del moment, com Josep Llimona o Miquel Blay.
El descomunal monument assenyala amb una mà el camí cap a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia i amb l’altre el camí del cel. L’estrofa d’un poema de Verdaguer ho confirma.
La resta del monument és ple de símbols i escrits a Maria, Verdaguer, Sant Jordi, Sant Pere, l’escut de Catalunya i el de Lloret.
Es diu que l’estrella de l’àngel disposava d’un sofisticat sistema de vidres que projectaven un feix de llum.
Aixopluc
Diuen també que un dia que el senyor Nicolau pujava a peu a Sant Pere, l’enxampà un xàfec, motiu pel qual va fer edificar a manera de refugi, la caseta que hi ha a la vora del monument a l’Àngel.
De fet, hi ha dues casetes. La de la dreta del camí, molt més reeixida, està profusament decorada amb rajoles i un ràfec amb mènsules i pintat amb motius vegetals entre altres elements.
Una xemeneia ens delata que, tot i que ho pot semblar a primera vista, no es tracta d’una capella.
Pel que he llegit, havien estat pensades com a aixopluc pels pelegrins i també pels obrers que estaven treballant en el monument a l’Àngel. En el moment d’escriure això, les casetes es troben en un lamentable estat d’abandonament.
El comte que no ho era
El camí cap al santuari passa pel mig d’una urbanització amb l’ostentós nom de “Condado del Jaruco”.
Quan en Nicolau vivia a Cuba es va fer notori pel seu caràcter generós, fent obres de caritat.
La societat del moment va demanar a Madrid que se li concedís el títol de comte, que ell va rebutjar perquè considerava que pagar per un títol era llençar els diners. Malgrat això, tothom el coneixia com el Conde de Jaruco.
La urbanització va ser creada el 1975 en els antics terrenys de l’indià, en un temps amb poca regulació urbanística. Actualment, s’ha convertit en un malson pels residents a causa dels robatoris i de les cases okupades.
No obstant això, si vols gaudir de totes les meravelles descrites abans, et recomano fer una senzilla excursió apta per a tots els públics.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure l’itinerari
Saber més
- Jaruco: wikiwand.com
- Nicolau Font: issuu.com/lalletraborda
- Urbanització Condado del Jaruco: novaradiolloret.org
- Eusebi Arnau: wikiwand.com
- Els Bechini, marbristes i fonedors, per M. Doñate
- Sant Pere del Bosc: patrimoni.lloret.cat
- Creu de terme: wikiwand.com
- Els goigs: algunsgoigs.blogspot.com
- L’oratori: wikiwand.com
- Casetes de l’Àngel: invarquit.cultura.gencat.cat
- Monument a l’Àngel: endrets.cat – elpuntavui.cat – wikiwand.com
- L’indià que va rebutjar ser comte, per R. Güell
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: