L’església de Sant Cristòfol de Cunit (Baix Penedès) i la vida d’aquest llegendari màrtir.
Entre sants i beats i personatges singulars, l’església catòlica té en nòmina prop de vint Cristòfors o Cristòfols. I mira tu per on, que el que més es venera, el de Lícia, és precisament aquell qui té una existència tan dubtosa que fins i tot va ser retirat del santoral.
Per il·lustrar aquest tema ens n’anem a veure l’estranya església de Sant Cristòfol de Cunit. Dic que és estranya, perquè sembla construïda amb peces que no encaixen.
Bé, la majoria d’esglésies d’aquests verals ho semblen i més encara després de les destrosses de la Guerra Civil. Però la de Cunit és certament més desconcertant que moltes altres.
Un edifici fet a trossos
Documentat al segle X, l’edifici resulta un dels pocs exemples de romànic que es coneix més proper al mar. Del segle XII conserva -com pot- tres absis romànics dels quals només dos són visibles des de l’exterior i col·locats de gairell.
L’obra probablement s’encomanà a Cristòfol arran d’algun dels diversos episodis de pesta que va assolar la vila. Per què era invocat contra les epidèmies? Probablement per la seva relació amb divinitats paganes vinculades amb la mort. Ho explico més avall.
Tal com consta en una llinda, l’església de Sant Cristòfol de Cunit va ser profundament remodelada al segle XVIII. En aquell moment se sobrealçà l’absis, es canvià l’orientació del temple i s’afegí la rectoria. Una estranya composició que encara pots veure.
El transportista
Diu la tradició catòlica, que no la història, que un tal Reprobus va néixer suposadament al segle III al poble jueu de Canaan -altres afirmen que va ser a Lícia, a l’actual Turquia-. Abans de continuar cal aclarir que, com a mínim hi ha quatre versions de la vida d’aquest gegant, a quina més surrealista.
La seva poc documentada vida és barrejada amb episodis fantàstics que fan dubtar de la seva existència. Per exemple, ens diu que era un home forçut i més alt que en Pau Gasol, que va ser capturat i obligat a servir a l’exèrcit romà. Més tard es convertí al cristianisme, li tallaren el cap i fi de la història.
No obstant això, la llegenda explica que ell buscava servir l’amo més poderós i valent. Per aquest motiu serví un important rei. Quan va veure que es persignava en sentir parlar del diable, Cristòfol deixà el rei i serví el dimoni. Però com que aquest tenia por de Crist, també l’abandonà. Llavors es dedicà a transportar gent a coll, passant un riu.
Un dia, un nen li va demanar de passar a l’altra riba. El pes de l’infant augmentava a cada passa, fins que l’home quasi que no podia arribar. Al final, el nen li digué que era Crist i que ara ja sabia el que era portar el pes de món al damunt. D’això se’n diu pedagogia pràctica.
Per aquest motiu, algú el va rebatejar com a Cristòfor, que en grec vol dir ‘qui porta Crist’.
Qui va ser realment?
En primer lloc, el sant conegut pels seus diversos noms -Cristòfol, Cristòfor, Relicto o Reprebus, entre altres-, sembla que, o bé mai va existir o bé es tracta d’una confusió amb sant Menna. Nascut a Egipte al segle III i una mica més documentat, el màrtir Menna presenta molts paral·lelismes amb el sant que ens ocupa.
Tanmateix, hi ha qui assegura que Cristòfol és la versió catòlica dels personatges de la mitologia grega Hermes, Atles i Caront així com de l’Anubis egipci.
El primer era el déu que, entre altres funcions, ajudava els viatgers a tenir un itinerari segur i sense obstacles. Caront, en canvi, era l’encarregat de travessar un riu o llacuna amb la seva barca portant les ànimes a l’Hades.
Atles era un tità que va gosar enfrontar-se als déus olímpics i aquests el condemnaren a dur el cel i la terra a les espatlles. Un cas ben similar a Cristòfol portant Jesús i el pes del món.
Per la seva part, la divinitat egípcia Anubis amb cap de xacal, era la responsable de transportar les ànimes dels difunts cap al regne dels morts. Per diverses raons que ara no explicaré, Cristòfol és també representat amb cap de gos en les icones ortodoxes.
Davant de tants dubtes històrics, el 1969 Pau VI va dir que ja n’hi havia prou de sants inventats. I és així com Cristòfol, Jordi i una bona colla d’indocumentats van abandonar el santoral catòlic.
Patronatge multitudinari
Una creença molt estesa assegura que qui veia la figura de Cristòfor, se salvava d’una mort violenta -que no de morir- o bé de ser atacat per lladres i bèsties durant aquell dia. Per aquest motiu hi havia moltes capelletes que el representaven, especialment a la vora de camins transitats.
A les cases es col·locaven estampes amb la seva imatge darrere les portes, per tal de veure’l abans de sortir. També es col·locaven a les portes dels armaris a fi que el sant guardés els béns de ser robats.
Però, posats a fer, també era invocat contra les inundacions, les glaçades, els terratrèmols, els incendis, les males companyies, els robatoris i els bombardejos. És a dir, que tant servia per a un estripat com per un descosit.
A més va ser el patró d’una gran diversitat de gremis i oficis de tota mena, cadascú amb la seva pròpia justificació. Per exemple n’eren devots els corders, barquers, mestres d’aixa, cerers, torners, moliners, peixaters, correus i molts més.
Com que també -ves a saber la raó- era el patró de l’aviram, les persones que havien de fer un llarg viatge, duien un gall a les esglésies que veneraven Cristòfol. Probablement, la de Cunit n’era una.
La festa canviant
Arreu del món la seva diada té lloc el vint-i-cinc de juliol, però a Catalunya, que sempre ens volem desvincular de tot, ho celebrem el deu de juliol. Per justificar-ho, hi ha un fet entre històric i llegendari ocorregut el segle XVI.
En aquells temps i fins al segle XIX les epidèmies eren tan freqüents que Cristòfol, Esteve i Roc eren molt sol·licitats i els pobres no donaven abast.
Barcelona també era assotada per la pesta, així que el Consell va demanar ajut al sant gegant. Aquell mateix dia, un deu de juliol de 1592, l’epidèmia s’aturà en sec i es declarà festiu per tal de celebrar el miracle.
D’altra banda, tant de temps havia estat Cristòfol a l’aigua, que es creia que qui es banyava en la seva diada, s’assegurava de no morir ofegat en tot l’any. Ah, per cert, una tradició catalana assegura que l’home va néixer a Begues i que tot el que d’ell s’explica va ocórrer a Catalunya. De més verdes han madurat.
Probablement, la festa més sonada era la de la capella del carrer de Regomir de Barcelona. El 1906, per tal d’adequar-la als nous temps, decidiren posar els vehicles sota l’advocació de sant Cristòfol i beneir-los per evitar-ne els accidents. Total, els vehicles, com el sant, també transportaven persones.
L’església de Sant Cristòfol de Cunit així com tota la població, també celebra festa grossa al juliol, amb missa i la tradicional benedicció de vehicles. Em pregunto si també s’inclouen els patinets elèctrics.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: plaça Sant Cristòfol. Cunit
Saber més
- La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, per J. Capdevila
- Etimologia de Cunit: delmaciodeconito.wordpress.com
- L’església: festacatalunya.cat
- Sant Cristòfor a Catalunya, per M. Carrera
- Sant Cristòfor; patró dels automòbils i protector dels viatgers, per A. Oliva
- Amades Joan, Costumari català (vol. 4, pàgs. 474-498)
- Cristòfor de Lícia: wikiwand.com
Què veure a prop
- Castell de Calafell
- Mosaics de S. Padrós a Calafell
- Plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú
- Castell de Castellet i la Gornal
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: