A Calafell (Baix Penedès) hi ha el castell de la Santa Creu, que té més història que la sardana. Sorprenentment, els primers habitants prehistòrics eren pescadors de riu, no de mar. Quatre segles abans de la nostra era, la tribu ibera coneguda com a cessetans, que eren molt espavilats, van pensar que aquest era un bon lloc per viure. Així doncs, s’establiren en un turó i edificaren una petita ciutadella que va caure conquerida pels romans.

De castell a palau
Al segle XI, en aquest privilegiat indret s’aixecaria un castell fronterer, per defensar el territori entre els cristians i els musulmans, del qual ens ha arribat una part. Primerament, tot s’ha de dir, la pagesia que vivia en aquest indret fou expulsada i la noblesa i l’església es quedaren amb la propietat del turó per l’article vint-i-sis. Els vilatans s’hagueren de conformar de viure a redós de la fortalesa.

A continuació, es bastiren les muralles i més tard, a mesura que els sistemes d’atac anaren canviant, s’aixecà una torre i el recinte es dotà amb armament. A tal efecte, es feren als murs tot un seguit de troneres que permetien col·locar bombardes —petits canons— i alhora vigilar l’entorn.

Seguidament, el recinte va anar passant de mà en mà, venut, comprat, donat i heretat. Cada nou propietari l’ampliava, reformava o enderrocava, segons li convingués. Cap al segle XV esdevingué una residència senyorial. però, a partir d’aquell moment va començar un període de decadència i finalment s’enderrocaren les muralles. Del castell de la Santa Creu actualment només es conserva l’església romànica, molt reformada al llarg dels segles, amb tombes excavades a la roca, la presó, la cisterna, alguns trams de la muralla i el comunidor.

Pintar sobre pintat
Probablement, cap al segle XII l’interior del temple es recobrí amb pintures murals que desaparegueren sota successives capes de guix. Set-cents anys més tard, el culte es traslladà a la nova església que hi ha al centre de la vila i aquest edifici quedà com a capella del cementiri. Efectivament, on ara hi ha les restes del castell, s’arrengleraven els nínxols. De mica en mica, tot va quedar deixat —mai més ben dit— de la mà de Déu. Per dignificar una mica l’indret, el mossèn manà fer algunes reparacions i, ja posats, feu repintar l’interior amb unes pintures que no han passat a la història.

A mitjan segle XX es repicaren les parets i sota tel guix aparegueren les pintures romàniques. Poca cosa s’ha recuperat, tret d’algun tros de personatge i breus trams de sanefes, una de les quals pot representar una cortina amb formes circulars. Així mateix, s’han conservat altres pintures, de les quals ningú en parla i que, dedueixo, foren executades al segle XIX.

Rituals contra el mal temps
L’Església catòlica, sol·lícita pel que fa al benestar de la seva feligresia —com més bé està, més bona recaptació—, a final segle XVI va dotar nombrosos temples d’un petit porxo per conjurar els esperits malignes que provocaven les tempestes i també per beneir el terme municipal.
És així com apareixen aquestes petites construccions amb obertures als punts cardinals, on el capellà s’aixoplugava per tal de realitzar una cerimònia que, mal mirat, tenia una mica —o molt— de superstició. En realitat, l’origen d’aquests rituals es perd en la nit dels temps, només que el cristianisme els va reaprofitar a la seva manera.
El porxo on tenia lloc la cerimònia de comunir —és a dir conjurar o foragitar—, rep el nom de comunidor. De vegades, com al castell de la Santa Creu, pot estar en una torre adossada o propera a l’església, sempre més baixa que el campanar, o bé en un petit cobert davant o al costat del temple. El ritual no es feia al campanar perquè les campanes atreuen els llamps i el mossèn podia quedar fregit.

La gran troballa
D’on ve el culte a la Santa Creu? Quatre segles després de la mort de Crist, l’emperadriu Helena de Constantinoble va fer enderrocar el temple de Venus que hi havia al Mont Calvari de Jerusalem i manà excavar l’indret per localitzar el lloc on Jesús va morir. Segons la llegenda, a més de la creu de Jesús, van trobar les dels dos lladres crucificats amb ell. Per saber quina era la veritable, van posar un home mort al damunt, qui ressuscità al moment. Hi ha qui diu que va ser una noia malalta que va guarir. Tant és.
Aquesta notícia fou la guspira que necessitava el cristianisme per obtenir credibilitat i reforçar el seu poder. Les principals esglésies volien posseir una relíquia de l’autèntica creu de Crist –Vera Creu– i des de Jerusalem s’escamparen fragments per tot el món cristià. Doncs bé, la llegenda de la Veracreu es va popularitzar pel fet que, amb cada croada, apareixien noves parts de la creu. Tantes, que hi ha qui deixa anar que es podrien formar boscos amb tanta fusta. A Catalunya, els primers fragments arribaren a final segle XII.

INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer de les Penyes, 11. Calafell
Saber més
- Calafell: enciclopedia.cat
- Castell i església: invarquit.cultura.gencat.cat – castellscatalans.cat
- Els comunidors: aboriginemag.com
- Església de la Santa Creu: enciclopedia.cat
- Les pintures: didcticadelpatrimonicultural.blogspot.com – didcticadelpatrimonicultural.blogspot.com
- La Santa Creu: festafesta.cat
Què veure a prop
- Al Baix Penedès: rondaller.cat
- Al Garraf: rondaller.cat
- Al Tarragonès: rondaller.cat





