Aquarel·la amb una panoràmica de la població de Rajadell.

Ofrena de fum

El timpà romànic de Rajadell (Bages).

Allà pels temps dels romans, és a dir, ara fa uns vint-i-quatre segles, dia amunt, dia avall, hi havia una via que, des de Manresa, es dirigia cap a la zona de Cervera.

Perquè et facis una idea aproximada, l’actual carretera C25 passa, si fa no fa, pels mateixos llocs i molt més còmodament.

En un punt d’aquest accidentat camí, els mateixos romans van fundar el que ara es coneix com la vil·la de Sant Amanç. Coses de la vida, la nova carretera just passa pel mig el jaciment.

Fem un gran salt en el temps i ens plantem a finals del segle IX, quan el territori era més buit que un mitjó capgirat.

El comte Guifré I el Pelós portà nous colons per repoblar la zona. Temps després, en un lloc privilegiat s’aixecaria un castell que impartia jurisdicció i que acabaria senyorejant la família Rajadell.

Aquarel·la amb una panoràmica de la població de Rajadell.
Una població escenogràfica.

Els raigs solars

Hi ha dubtes sobre si va ser el cognom qui va donar nom a la població o va ser a l’inrevés. Sembla que el topònim deriva del llatí i vindria a dir riu d’Agell o bé riu petit.

Tanmateix, l’escut de la vila és un sol resplendent amb setze raigs. Probablement, és el que s’anomena una arma parlant, per la similitud fonètica del nom.

Si et plantes davant de l’església, aixeques el coll fins que les cervicals et petin i poses els ulls guenyos per enfocar la vista, veuràs aquest escut a la part alta del campanar.

Campanar de l'església de Sant Iscle i Santa Victòria.
Heràldica al campanar.

Si això és massa feina, només entrar a l’església, també el pots veure a la paret de la teva dreta.

Escut de la població a l'interior de l'església de Sant Iscle i Santa Victòria.
Els raigs radiants.

El món a la mà

Ja que ets dins del temple, posa’t sota el cor i mira amunt. Una clau de volta indica la data 1680 i el nom del rector qui va manar fer les obres. Al centre apareix el que es coneix com a globus imperial o també orbe.

Aquest símbol apareix per primera vegada al segle V i es convertí en una insígnia que representava el poder i distingia els emperadors bizantins i del Sacre Imperi. Tot i que no els corresponia, altres reis també es feren seu aquest símbol. Tu diràs, era l’emblema de la dominació total: religiosa i terrenal!

De fet, en un principi era només una esfera, símbol d’una deessa pagana. El cristianisme, que va demostrar saber reconvertir tot el precedent per la causa, afegí una creu damunt el globus, simbolitzant el triomf de la fe a món.

Sembla que al segle XIV, el rei Alfons el Benigne va ser el primer a introduir aquest símbol a la Corona d’Aragó, ja que Ramon Muntaner en fa esment en la descripció dels actes de la coronació.

Sobre el significat de sostenir el globus imperial, el mateix cronista comenta que, “així com ell (el rei) té el pom a la mà, té els seus regnes a la mà, sota el seu poder; i Déu els hi ha encomanat perquè els defensi i governi amb justícia“.

Clau de volta de l'església de Sant Iscle i Santa Victòria.
Símbol de poder.

Sants forans

L’església parroquial està dedicada a Iscle i Victòria, dos germans cordovesos. Per entendre com és que es veneren aquí uns sants tan llunyans, cal fer una mica d’història.

Som al segle IV i ens trobem a Còrdova. Encara és sota dominació romana, però el cristianisme es fa fort. Iscle (o Acisclo) i Victòria són coneguts per la seva caritat cap als marginats.

Com sol passar també ara, els van denunciar per rebels a les lleis imperials, només que en aquella època se’ls van pelar. A ell el van degollar i a ella li van disparar sagetes, convertint-se en els dos primers màrtirs de la ciutat i iniciant així una devoció que arribaria fins aquí.

Timpà romànic de Rajadell. Aspecte actual.
Aspecte actual del timpà.

Un viatge gens clar

Podria ser que degut a les invasions de vàndals i més tard de musulmans, els capellans cordovesos fugissin cap al nord i allà van instaurar el culte als màrtirs. Tanmateix, una altra versió diu que Ramon Berenguer III, aprofitant que estava d’expedició per aquelles terres (segle XI), dugué les relíquies cap a Breda.

Sigui com sigui, l’advocació als germans cordovesos es va estendre per la Catalunya Vella i ara trobem un munt de pobles i esglésies amb el seu nom. Per exemple, a Dosrius, Cerdanyola del Vallès, la Massana (Andorra), Rialp i Sanavastre.

Torna a sortir a l’exterior i para atenció a la façana, amb una rosassa i un finestral gòtics, un campanar del 1678 i la porta del 1901. Tot a peces, talment com un joc d’encaixos.

La peça més important d’aquest trencaclosques és a la part baixa del campanar, on hi ha un desubicat relleu romànic.

Segurament, es tracta del timpà de la primitiva església, que es va col·locar emmarcant una finestra. Al damunt li van gravar la data 1679 -un any després de finalitzar el campanar-.

Per tal que et puguis fer una idea de com era, he fet una simulació i he esborrat la data. Aquí ho tens:

Timpà romànic de Rajadell. Recreació de com devia ser.
Fotomuntatge de com devia ser.

Com que no he trobat cap document que expliqui a fons les diverses figures, em llenço i a veure què trec en clar.

La mare i els fills

A la part inferior del timpà romànic de Rajadell té lloc la crucifixió de Jesús. L’acompanyen dues figures, que semblen una dona i un home en actitud de pregar. Probablement són Maria i Joan.

Relata l’evangeli de Joan que des de la creu Jesús va dir a Maria: “Dona, aquí tens el teu fill“. I al deixeble li digué: “Aquí tens la teva mare“. I des d’aleshores “el deixeble la va acollir a casa seva” (Jn 19, 25-27).

Timpà romànic de Rajadell. La crucifixió amb Maria i Joan.
Aquí tens a ta mare.

A les palpentes

Als extrems hi ha els dos lladres que van crucificar amb Jesús. Cal deduir que qui és a l’esquerra de Jesús és Gestas, el “mal lladre”, segons relata l’evangeli de Lluc.

Lògicament, el de la dreta de Jesús és Dimes, el “bon lladre”, que va obtenir la recompensa d’anar al paradís. Observa que tots dos van ser lligats a la creu; no clavats com Jesús.

Resulta curiós que els dos lladres tenen els ulls embenats, un fet comú en l’art bizantí, però no en l’occidental.

En aquella època -la de la crucifixió- els soldats tenien un joc consistent a embenar els ulls del condemnat i donar-li cops de bastó. Després li treien la bena i havia d’endevinar quin soldat l’havia estomacat. Què simpatics, oi?

Timpà romànic de Rajadell. Un dels lladres lligat a la creu.
Lligat i amb els ulls embenats.

Fum sagrat

Ara passem a veure la part superior del timpà. Al mig hi ha un àngel amb un encenser. Segons el meu parer, és el personatge més ben treballat de tot el conjunt i més desproporcionadament gran respecte de la resta.

Un encenser és un recipient, com un petit braser, utilitzat per cremar encens i altres herbes aromàtiques. Es lligava amb unes cordes o cadenes i es balancejava per escampar el fum.

L’encens és una preparació a base de resines aromàtiques vegetals i olis que, en cremar desprenen un fum olorós. El mot encens deriva del llatí i vol dir precisament encendre o cremar.

Les antigues cultures ja l’usaven en l’adoració de les seves divinitats així com amb finalitats terapèutiques.

L’església catòlica també s’ho va fer seu durant la litúrgia a manera d’ofrena i purificació. Pot ser que l’àngel estigui purificant l’escena de tot pecat.

Timpà romànic de Rajadell. Àngel sostenint un encenser.
L’àngel amb l’encenser.

De bons i de dolents

Finalment, a banda i banda de l’àngel hi ha dos personatges més. El de la dreta de l’àngel té una actitud de pregària amb les mans juntes. El de l’altre costat no es veu prou bé, però fa una mitja por. El cas és que un probablement representa una ànima pura i l’altre una d’impura o bé el dimoni.

Per acabar i ja com una desbarrada meva final, ens fixem en la sanefa dentada que envolta tot el timpà romànic de Rajadell.

Aquestes formes triangulars que formen una mena de serra són conegudes com a dents de llop perquè recorden les punxegudes boques dels temibles dracs.

A l’edat mitjana la fe i la superstició anaven de bracet. La gent va arribar a la conclusió que les formes punxegudes foragitaven les bruixes i els mals esperits. Per exemple, per protegir les teulades, lloc on les bruixes solien fer rebombori, es decoraven els ràfecs amb una variada simbologia, com aquestes punxes.

Per acabar, no dic res de la carota agressiva que hi ha damunt de l’àngel, ja que fa tot l’efecte de provenir d’un altre lloc i crec no guarda cap relació amb el timpà romànic de Rajadell. Potser era una mènsula del sostre de la primitiva església romànica.

Timpà romànic de Rajadell. Relleu amb l'anima bona i la dolenta.
Ànima bona, ànima dolenta.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

Què veure a prop