Església de Sant Joan Sesrovires a Torre-ramona, dins el terme de Subirats.
Diuen que antigament la comarca de l’Alt Penedès, abans d’haver vinyes, era plena de roures. En realitat, penso jo, hi ha alguna confusió amb l’alzina, cosina germana del roure. Aquesta era l’espècie que poblava la zona i que en època recent ha estat substituïda pel pi blanc.
El mot roure designa diverses espècies d’arbres –Quercus– que creixen en llocs humits. És una paraula que prové d’un adjectiu d’antigues cultures que significava vermellós, pel color de les fulles d’algunes espècies a la tardor.
Més tard, els romans, veient que aquest arbre era fort i molt resistent, van crear la paraula robust. I el roure va passar a identificar-se amb força.
En el passat, els boscos de roures es coneixien com a rovires. Després el mot va derivar en rouredes. Per tant, Sesrovires significa lloc abundant en roures. Però, i el ‘ses’, d’on ve?
El parlar salat
Els trobadors del segle XIII feien servir els articles literaris sa, es i ses, entre altres formes. Sa riera, ses àngels o es peus, són només uns pocs exemples. Com que no gaudia de prestigi, aquest parlar s’anà perdent a la zona central de Catalunya i restà en llocs isolats, com la zona costanera nord i Ses Illes, on encara s’utilitza.
D’aquell dialecte han subsistit diversos topònims com Collserola (Barcelonès), Capsacosta (Ripollès), Sant Martí Sarroca (Alt Penedès) i Sant Martí Sescorts (Osona). Naturalment, Sesrovires n’és un altre. Com Sant Esteve Sesrovires al Baix Llobregat o l’església de Sant Joan Sesrovires a l’Alt Penedès. Un record de quan aquests verals eren coberts de roures -o més probablement, alzines-.
El palau de la Ramona
L’església romànica de Sant Joan Sesrovires es troba dins el minúscul nucli medieval de Torre-ramona. I tot plegat forma part de l’extens municipi de Subirats.
Quan al segle XVI els castells de frontera ja van ser innecessaris, les famílies nobles van dir que prou de viure en llocs freds, incòmodes i inaccessibles. Així doncs, qui tenia un castell allà dalt d’un turó, com el de Subirats, va fer-se un palauet més avall, a peu pla. Això sí, fortificat, que mai se sap.
Els primers a habitar-lo foren els Gralla, una prestigiosa família lleidatana de mercaders exportadors de draps. Per aquest motiu, l’edifici es coneix com a palau Gralla. Un dels descendents va ser arquebisbe de Tarragona.
El palau va anar passant de mà en mà, fins que al segle XVII, una de les residents es casà amb un tal Josep de Ramon, castlà d’una altra fortalesa de la Segarra. És a partir d’aquell moment que l’edifici, prenent nom del nou propietari, es coneixerà com a Torre d’en Ramon. Més endavant passà a ser propietat de Paula de Ramon i llavors es conegué l’edifici com a Torre-ramona, un dels pocs palaus rurals que subsisteixen al Penedès.
A l’ombra del castell
A pocs metres del palau s’alça l’església de Sant Joan Sesrovires, de la qual ara t’explicaré quatre coses. Entre ambdós edificis s’anà formant un petit nucli de cases que tot just formen un parell de breus carrers. Al subsol hi ha unes caves que es poden visitar de la mà de la Confraria del Cava, organisme creat el 1979.
La turbulenta vida medieval d’aquests verals queda palesa amb la torrota d’en Pasteres. Aquest element de vigilància, que posteriorment va ser reaprofitat com a colomer, es troba avui dia ocult per la vegetació. Fins no fa tant, encara era visible des de la població.
Tanmateix, la bucòlica visió de Torre-ramona envoltada de vinyes i boscos, amb les vigilants restes del castell de Subirats, queda desvirtuada pel constant brogit de l’autopista.
Feligresia muntanyenca
Tot i que majorment l’actual església de Sant Joan Sesrovires data del segle XII, se sap que dos-cents anys abans ja hi havia algun edifici de culte en aquest indret. Potser, penso jo, d’aquells primers temps és la treballada finestra de l’absis. No obstant això, no és fins al segle XIV que apareix clarament documentada.
Antigament, la gent de Torre-ramona havia de pujar fins a l’església del castell de Subirats si volien escoltar missa. Per si no t’ubiques, et diré que és a només un quilòmetre en línia recta, però amb més de cent trenta metres de desnivell. Això equival a l’altura de la Torre Glòries de Barcelona -la que sembla un supositori-. Un trenca-cames, vaja.
Pots entendre que la feligresia va dir que ja en tenia prou de tant pujar i decidiren fer vaga d’anar missa. En aquest punt totes les fonts consultades parlen d’un tal Berenguer de Corbins. Tot i que Corbins és una població lleidatana, he de suposar que l’home pertanyia al veïnat de Torre-ramona. El cas és que aquest senyor va trobar la solució fundant un ‘benefici‘ per a l’església de Sant Joan.
Capellà pagat
I això, què és? A veure si ho sé explicar. A l’edat mitjana, un benefici eclesiàstic era un organisme jurídic pel qual una part -per exemple, un capellà- s’encarregava de la tasca espiritual a canvi de rebre alguna compensació més terrenal, com immobles, rendes o alguns drets. De fet, si no disposaves d’aquest capital, no podies ser rector de la més miserable de les capelles.
Dita renda era vitalícia i estava exempta de tribut. De vegades era el mateix capellà qui l’aportava. També podia ser llegada per la seva família. Una tercera opció -que és la de l’església de Sant Joan Sesrovires-, era la que proporcionava una persona particular molt devota -el senyor Corbins-.
Amb els segles, aquesta pràctica va arribar a tals excessos que motivà la desamortització de béns eclesiàstics. Però aquest és un altre tema.
Es veu que al bisbe de la zona això li va agradar tant -el benefici del tal Berenguer-, que fins i tot va concedir permís perquè allà s’hi fessin enterraments.
El que l’església de Sant Joan Sesrovires no tenia era pica baptismal ni sagristia on desar els atuells i on canviar-se de roba. Cap comoditat, vaja. Això és molt estrany, ja que la pica era un dels elements mínims imprescindibles a qualsevol edifici religiós.
El temple oblidat
La història queda interrompuda a causa de la pèrdua d’arxius durant la Guerra Civil. Sembla evident que l’edifici va ser modificat diverses vegades. Ara aixeco el sostre, ara afegeixo una capella, aquí obro una finestra, allà refaig una altra.
A l’interior també pots veure el pas del temps i de les modes. Sota l’emblanquinat de les parets van apareixent pintures anteriors. En algun moment es decorà el sostre amb motllures que més tard es van pintar també de blanc. Una escala de cargol porta fins al senzill cor amb una bonica balustrada. En conjunt, tot té aquell aire de quan les coses es feien amb pocs mitjans però amb molta voluntat.
Observa el ràfec de la teulada. Veuràs que les teules s’han pintat de blanc, deixant un triangle del color del fang cuit. Conegudes com a dents de llop, aquestes formes simbòliques de caràcter sobrenatural es pintaven per prevenir els llamps i protegir l’edifici. L’ús d’aquesta decoració, molt estesa arreu, es remunta al segle XIII i va estar ben vigent fins a finals del XIX.
Cap al segle XV, com que allà ja no hi vivia cap sacerdot, es retirà el sagrari i allà comença -o continua-, la davallada de l’edifici. Imagina en qui estat tan deplorable la va trobar un rector el 1930, que decidí instal·lar-se a la Torre-ramona -suposo que es refereix al castell de Gralla-, per tal de reflotar-la. Però ja era massa tard. L’església de Sant Joan Sesrovires havia deixat de tenir funcions parroquials, tot i que encara depenia de l’església de Sant Pere, allà dalt del castell de Subirats. Actualment, l’edifici resta tancat pràcticament tot l’any. Només s’obre per algun culte especial o bé per fer-hi una visita turística.
En cas de perill
Dins de la nau, allà on arrenca la volta del sostre, hi ha uns ferros amb una politja, acabats amb un cap de drac. El guia ens va treure de l’error de pensar que servien per penjar les làmpades. En realitat, ens va explicar, el que es penjaven eren dues barques. Com?
Tot i que l’Anoia és un riu que amb prou feines arriba als setanta quilòmetres, les seves riades al llarg dels segles han estat històriques. La gent del camp sabia pel color de l’aigua en quin indret s’havia originat i quina de les diverses rieres que hi desguassen era la culpable. Per aquest motiu, en cas d’inundació, tenien aquí les dues embarcacions que els permetrien salvar-se.
Com pots veure, després de tantes històries, aquest indret continua fent honor al seu nom i es manté fort com roure.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Sesrovires: patrimonicultural.diba.cat
- Topònims amb article Salat: 9magazin.el9nou.cat
- Peculiaritats qualificatives d’alguns topònims Penedesencs, per J. M. Inglès
- Català salat: ca.wikipedia.org
- El parlar salat: descripció, àmbit geogràfic i ús, per N. Busquets
- Subirats: subirats.cat
- Dents de llop: palatiofrugelli.blogspot.com
- Torre-ramona: patrimonicultural.diba.cat
- Sant Joan Sesrovires: patrimonicultural.diba.cat
- Los beneficios eclesiásticos, per M. L. Candau
- Torrota d’en Pasteres: invarquit.cultura.gencat.cat
- Les riuades de l’Anoia: blocs.mesvilaweb.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: