La tomba Josep Tarrè de Llagostera (Gironès).
Dues famílies importants
Des del segle XVI, el llinatge dels Tarrè tenia la seva residència al mas Fonolleres, al terme del castell de Llagostera -actualment al barri de Pocafarina-. Eren pagesos que, entre altres tasques, es dedicaven a la producció de suro. A més, eren propietaris rurals i tenien diversos terrenys. Sembla que els Tarrè estaven ben posicionats, ja que al llarg del temps tingueren càrrecs públics importants.
Els Companyó de la parròquia de Santa Seclina, són també un antic llinatge d’arrels situades al segle XIII. El seu mas es consolida poc després com un dels més rellevants de la zona. Dedueixo que va ser al segle XVIII quan els Tarrè s’emparentaren amb els Companyó.
Preparat pel més enllà
Nascut el 1821, el fill de Marià, en Josep Tarrè i Companyó, va vendre -que no cedí- un dels seus terrenys per ubicar-hi el nou cementiri, que seria inaugurat el 1863. De la vida d’aquest senyor poc o res he trobat. Tan sols he esbrinat que el 1843 i durant tot just un parell de mesos, fou alcalde de la població. El solar va ser adquirit a mitges per l’Ajuntament i l’església. Pensa que en aquells temps aquest era un paratge solitari i allunyat, a més d’un quilòmetre del centre.
Tornant al senyor Tarrè, va morir l’any següent de finalitzar el cementiri, és a dir, el 1864 a l’edat de seixanta-quatre anys. Discret com devia ser, s’hi feu enterrar a l’entrada del recinte, sota un grandiós i estrany panteó piramidal amb la part superior truncada. No hi ha cap creu, tampoc cap àngel i ni una sola referència cristiana. Només un parell de rellotges de sorra, símbol de l’inexorable pas del temps.
Retorn als clàssics
Arreu tothom comenta que la tomba Josep Tarrè de Llagostera és d’estil neoclàssic. Desenvolupat durant el segle XVIII, el neoclassicisme s’inspirà en l’art clàssic grecoromà -d’aquí li ve el nom-, com a reacció als excessos del rococó.
El neoclassicisme sovint va anar associat als valors de la Il·lustració, aquell corrent filosòfic, polític i social que s’estengué pel vell continent promovent el progrés, el racionalisme i el liberalisme en contra del poder reial. La I·lustració sostenia que la ignorància era la causa de la infelicitat i que només l’educació podia portar la llum de la raó.
Així doncs, artistes, escriptors i arquitectes plantaren cara al fosc catolicisme del moment, depenent d’un poder central, fet que motivà dissensions dins l’església, la qual pretenia controlar el coneixement. Doncs bé, és dins aquest ambient i amb aquest estil que es construeixen edificis públics amb finalitat civil, com biblioteques, escoles, hospitals i museus i les esglésies s’aixequen tot recordant els temples clàssics.
L’arquitectura neoclàssica, que a Catalunya va arribar més tard i durà només uns vint anys, generalment sembla nua i funcional, tot i que sovint contenia una intenció simbòlica. No és doncs d’estranyar que el panteó de Josep Tarrè de Llagostera tingui una aparença d’allò més laica. Encara més, presenta un aire sospitosament proper a la maçoneria.
La llengua de la mort
Para atenció a l’epitafi. Veuràs que el propietari castellanitzà nom i cognoms, quedant així: José Tarré y Compañó. Per entendre la raó, cal retrocedir en el temps. Només començar el segle XVIII, Felip V abolia qualsevol privilegi dels antics territoris de la Corona d’Aragó. Entre moltes altres mesures i seguint el model centralista del govern borbònic francès, s’imposà arreu el castellà. Amb el transcurs dels anys i dels diversos monarques, les mesures foren més i més restrictives. És així com el 1838, sota el regnat d’Isabel II, es prohibí també escriure els epitafis en català.
La llei que ningú va fer cas
El regnat de Carles III establí l’obligació de construir els cementiris als afores de les poblacions com a mesura higiènica. Però la cosa va anar lenta en aplicar-se i durant molt de temps es continuaven fent enterraments a les esglésies. Disset anys més tard, arran d’un nou episodi de febre groga, s’aprovà una altra llei que pretenia reactivar la construcció de cementiris extramurs.
Però altra vegada, un cop passada l’epidèmia, s’abandonava el nou cementiri i es continuava utilitzant el temple. I el mateix cas omís es va fer amb les sis ordenances oficials posteriors que es publicaren al respecte. De mica en mica, amb la intervenció dels ajuntaments, es va anar normalitzant la situació. Però encara hi havia moltes poblacions que no disposaven de cementiri.
El 1859 una nova llei -no em facis dir quantes en portem- permetia a les persones particulars aixecar panteons. L’autoritat eclesiàstica havia d’aprovar els plànols, no fos cas que algú posés decoració contrària a les creences catòliques. S’escaparia de la censura la tomba Josep Tarrè de Llagostera?
Inspiració faraònica
De sepultures amb forma piramidal n’hi ha un munt escampades arreu. De fet, a les xarxes pots trobar una llarga llista de mausoleus piramidals només a Nord-amèrica. Probablement, la que va servir de model per a la majoria d’elles és la que hi ha a Roma. Construïda al segle I abans de la nostra era, serví de sepulcre per Gai Cesti, un important personatge durant el regnat d’August, qui ostentà diversos càrrecs públics. Té la particularitat que no hi ha cap entrada des de l’exterior.
Segles més tard, inspirant-se en les formes geomètriques clàssiques, el 1786 el visionari i erudit arquitecte Étienne Louis Boullée, projectava el cenotafi de Turenne. La monumental obra, que com moltes de les seves idees visionàries, mai es va fer realitat, tenia el cim escapçat. Però seria l’arquitecte anglès Joseph Bonomi qui el 1797 aixecaria una tomba piramidal pels comtes de Buckinghamshire.
Piràmides funeràries
A continuació, l’escultor venecià Antonio Canova projectava un cenotafi amb forma de piràmide dedicat a Ticiano, que mai arribà a ser construït. No obstant això, l’artista aprofità la idea com a monument funerari de l’arxiduquessa Maria Cristina d’Àustria. A la base apareix una fosca porta a on es dirigeix el seguici fúnebre.
Seguidament, el 1827 moria Canova i els seus deixebles li edificaren a Venècia el cenotafi que el mestre havia projectat per a Ticiano. Si fa no fa, és quasi igual que el de Maria Cristina. Per si tens cap dubte, Canova era francmaçó i per a aquest orde, la piràmide és el símbol del Gran Arquitecte de l’Univers.
El darrer exemple es troba més lluny, concretament al cementiri de la localitat bielorussa d’Uzda. L’insòlit mausoleu data del 1800 aproximadament. Així que ja veus que la idea de Josep Tarrè de fer-se enterrar dins una piràmide no era innovadora. He llegit que, quan a Europa la gent edificava piràmides per acollir les restes mortals, ho feien com a homenatge envers el poder i el misteri del món antic.
Dos noms i una capella
El 1877, Josep Tarrè i Almar, que no era fill del finat, cedí gratuïtament un solar per a la construcció de la capella del cementiri. Imagino que la cessió té a veure amb la prematura mort del seu pare, fet que complicà la gestió del patrimoni i el xicot es va veure obligat a desfer-se d’algunes terres.
La capella que s’hi edificà seria més tard substituïda per l’actual. Si t’has fixat, el carrer que mena fins al cementiri està dedicat a Ricard Casademont i Balmaña. Conegut com “en Nas de Plata“, aquest industrial nascut a Llagostera el 1881, fou membre fundador del Centre Regionalista i el 1912 va ser regidor de l’Ajuntament. En morir el 1947, va deixar un fons per la construcció de la nova capella del cementiri, on és enterrat.
Un segle i mig després, la tomba Josep Tarrè de Llagostera perdura, però sembla ningú recorda ja qui va ser.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Cementiri. Carrer Ricard Casademont, 55. Llagostera
Saber més
- Repressió del català: filsdesofia.wordpress.com – elnacional.cat
- Los cementerios. Competencias municipales y producción documental, per Mariano García i M. del Carmen Fernández
- Piràmide de Cesti: wikiwand.com
- La tomba de Canova a Venècia: seordelbiombo.blogspot.com – sitioshistoricos.com
- Monument fúnebre de Maria Cristina: wikiwand.com
- Boullée: tiovivocreativo.com
- Joseph Bonomi: wikiwand.com
- La tomba d’Uzda: poshyk.info
- Tomba de Josep Tarrè: invarquit.cultura.gencat.cat
- Can Tarrè: arxiu.llagostera.cat – arxiu.llagostera.cat
- Can Companyó: arxiu.llagostera.cat
- Ricard Casademont: arxiu.llagostera.cat
- Mausoleus piramidals a Nordamèrica: en.wikipedia.org
- Mausoleus piramidals a Irlanda: atlasobscura.com
Estranya i curiosa ressenya del Sr. Josep Tarré i Campanyó. Veig que l’any 1838 és repetir la història com el 1714, igual que el 1939. I aquest pas tot tornarà…. malauradament.
Aquest covid-lingüístic no hi ha manera d’erradicar.lo.
Gràcies per compartir.
Tant de bo que no sigui així!