Després d’haver vist un bon grapat de rètols comercials antics i de comprovar com alguns semblen a punt de desaparèixer, aquí et porto uns quants més abans no passin a la història. Tots ells es troben a la part antiga de Barcelona i n’hi ha dels sectors més diversos, com roba, alimentació o construcció.
Llaminadures
En primer lloc, quan els humans de la prehistòria descobriren la mel, la usaren fins i tot per conservar els aliments. Amb el pas dels segles, totes les cultures anaren perfeccionant l’art del dolç. Sembla que els primers caramels es deuen als sumeris, qui en prenien per alleugerir les indigestions. A l’edat mitjana els dolços eren un luxe només a l’abast de persones privilegiades. El mot caramel deriva de ‘canna melis‘, és a dir, canya de sucre. Arribats al segle XIX, amb la industrialització i el descobriment de la remolatxa sucrera, sorgiren indústries que produïen dolços de tota mena, aptes per a totes les butxaques.
Una d’aquestes fàbriques era l’antiga Casa Gasch, creada el 1840 al carrer dels Flassaders de Barcelona. El 1926 l’adquirí Pedro Mauri Roca, qui amplià el negoci amb la producció de xocolata, torró i caramels. El 1943 es feia amb un palauet del carrer Montcada on tindria les oficines. Tristament, les obres van malmetre de manera irreversible l’edifici gòtic, que actualment és ocupat pel Museu Picasso.
Seguidament, els anys setanta, en tancar el mercat del Born, molts empresaris que donaven vida al barri hagueren de marxar, quedant aquests estrets carrerons sense vida. El 1970 la fàbrica Mauri es traslladà al barri del Bon Pastor i es constituí en Societat Anònima. A continuació, deu anys després, una empresa del grup Rumasa, comprà el 50% de les accions, tot i que després de la fallida del hòlding, el senyor Mauri recomprà la seva empresa. Finalment, des del 1992, els històrics caramels Mauri formen part del grup aragonès Lacasa.
Vestir a la moda
Molt abans que la massificació turística emplenés els carrerons, el Born i la Ribera eren plens de petits comerços i parades ambulants on podies trobar de tot. A més, potser per la proximitat del port, hi havia dues sastreries, desaparegudes no fa tant. Un dels rètols comercials antics és precisament el d’una sastreria que es deia El Barco. Altrament, com si fos una herència de quan a l’edat mitjana els anuncis eren visuals perquè ningú sabia llegir, encara ara sobreviu el reclam publicitari de la maqueta d’un vaixell.
El local pertanyia a Francisco Armengou i Vilalta. Dedueixo que el negoci li anava molt bé, ja que tenia a més, altres tres propietats pel barri. Hi ha qui diu que el vaixell és perquè la sastreria s’havia especialitzat en roba per militars navals. També pel fet que a la publicitat s’anunciava que es confeccionaven vestits d’home en només sis hores, que és el que potser durava el permís dels mariners. No obstant això, exceptuant l’uniforme de marina fet per aquesta sastreria i que es conserva al Museu Marítim de Barcelona, la resta són supòsits o llegendes urbanes sense fonament.
Desconec en quina data obrí les portes l’establiment, però probablement era a principis del segle XX. El propietari, qui era vicepresident del gremi de “Ropas Hechas“, tenia una empresa de sastreria i camiseria que no et sé dir si era la mateixa que El Barco, però amb un altre nom. El cas és que la seva filla es casà amb l’hereu d’una fàbrica tèxtil de Badalona que suposo no li devia fer cap mal al senyor Francisco.
Malaltia mineral
Si jo et parlo d’un mineral metamòrfic fibrós, compost de silicats de cadena doble i no tens la llicenciatura de química, molt em temo que no sabràs què diantre estic dient. M’equivoco? Doncs bé, aquesta descripció correspon a l’asbest, també conegut com a amiant, un estrany mineral ple de fibres llargues, flexibles i molt resistents. Aquestes característiques el converteixen en idoni per un munt d’aplicacions en sectors tan diversos com el tèxtil, la construcció i l’automoció. El problema és que les fibres microscòpiques d’asbest contaminen que no vegis, provocant greus malalties respiratòries.
La fàbrica Rocalla, oberta el 1929 a Castelldefels va estar activa fins al 1993, en ser comprada per Uralita, S.A., la principal competidora. Aquesta darrera, creada 1907 pels germans José Marí i Manuel Roviralta, produïa tota mena de materials per la construcció fets amb fibrociment (és a dir, amb amiant). Canonades, dipòsits i teulades ondulades són només alguns dels molts models que sortien d’aquella contaminant factoria on tantes persones van perdre i la vida.
Al lloc on fins no fa tant hi havia una botiga de materials de construcció, es conserva un anunci de Rocalla pintat a la paret, una interessant mostra de rètols comercials antics. Es pensa que l’anunci està basat en un disseny de Joseph Loewenstein, un grafista alemany que va venir a Barcelona amb motiu de l’Exposició Internacional. L’autor acostumava a signar les seves creacions com a Joe Loe. Les seves primeres obres daten del 1910 quan treballava a Berlín on sembla que tingué una certa anomenada. Un cop aquí, va crear elements publicitaris per Varón Dandy i l’Hotel Continental entre altres.
Tants caps, tants barrets
Temps enrere, cada ofici tenia el seu barret: el guàrdia urbà i el pagès, el capellà i el conserge, el xofer i el militar. I també les senyores i els cavallers. Però la història d’aquesta peça es remunta a temps immemorials, quan les persones es cobrien per protegir-se del sol i de la pluja. En temps dels grecs hi havia una gorra usada pels esclaus que aconseguien la llibertat. Més endavant, tingué un ús militar per tal de distingir les tropes pròpies de les enemigues. Cap al segle XV es popularitzà l’ús de barrets entre les dones quan es considerava que s’havien d’amagar el cabell. Al segle vint sorgiren tota mena de barrets, com els de copa o les boines.
Al carrer Princesa, fent cantonada amb el carrer del Rec sobreviu com pot un altre dels rètols comercials de la ciutat. Enlloc he trobat qui va ser la “Hija de Sánchez Ruíz“, però veient factures i fotografies de capells fets en aquest comerç, t’adones de l’ampla varietat de clients que tenia. La major part eren entitats municipals, com els ajuntaments o la guàrdia urbana, però també feia barrets per a fiscals, militars i treballadors dels mercats. Com a mínim, el negoci va estar en actiu fins al 1954, que correspon a la darrera informació que he trobat a la ‘Gaceta Municipal de Barcelona’.
Sabates divines
Per acabar aquesta selecció de rètols comercials antics, ens posem místics. Segons el llibre del Gènesi, el patriarca Jacob estava dormint quan va somiar amb una escala que arribava fins al cel, per on els àngels pujaven i baixaven. Des de dalt, una veu li digué que li donaria la terra on estava i que tindria una incomptable descendència.
Molt temps després d’això, és a dir, al segle XII, un pastor de la serra del Montsant explicava que ell també havia somiat amb una escala que permetia arribar al cel. No va fer falta res més perquè Alfons II d’Aragó -dit el Cast-, fundés en aquell indret la cartoixa de Santa Maria d’Escaladei, la primera d’aquest orde a la península. Els dominis del prior s’estengueren fins a configurar part del que actualment correspon a la comarca del Priorat.
A la segona meitat del segle XX, la família Besas Manonellas constituïa una societat per regentar un parell de sabateries sota el nom Scala Dei. El nou negoci duraria poc més de vint anys, fins que l’imparable augment dels lloguers del nucli antic de Barcelona va fer inviable la continuïtat.
Al costat de les dues botigues hi col·locaren sengles plafons ceràmics amb la imatge del monestir i un text narrant la llegenda. L’obra va ser feta al taller que el ceramista Raimon Castanys té a Corbera de Llobregat. Fill i net d’il·lustradors de renom, ha continuat la tradició artística familiar iniciada pel seu pare. De fet, el seu avi, Valentí Castanys, va ser el creador del famós Avi del Barça. Per cert, el mosaic del carrer Urgell va desaparèixer el 2021, quan un comerç oriental s’instal·là al local i decidí que allò li feia nosa.
I fins aquí aquesta nova edició de rètols comercials antics.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Fàbrica P. Mauri: jonosoclamerce.blogspot.com
- La casa Mauri: wikiwand.com – bcn.cat
- Sobre la recompra de P. Mauri S.A. a Rumasa: BOE, núm. 26, págines 2772 i 2773
- Uniforme de marina mercant: mmb.cat
- El Barco: vestigiosdebcn.wordpress.com – BotiguersAmbHistoria
- Asbest: quimica.es
- Rocalla: castelldefelscultura.org
- Anunci Rocalla: lavanguardia.com
- Barret: wikiwand.com
- Gorra: wikiwand.com
- Cartoixa d’Escaladei: patrimoni.gencat.cat
- El plafó ceràmic: El mosaic del meu barri
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: