Aquarel·la amb una vista d'una cruïlla de carrers al barri del Cabanyal.

Art popular arran de mar

Breu descoberta del barri del Cabanyal-Canyamelar al districte Poblats Marítims de València.

Per començar, diuen que el nivell del mar està pujant i que d’aquí no res haurem de sortir de casa en barca. Això no obstant, fa uns vint segles la línia de la costa passava en alguns llocs prop d’un quilòmetre, terra endins.

Per aquest motiu pots trobar edificis marítims lluny de l’aigua, com les Drassanes de Barcelona. Els romans fundaren ValènciaValentia– a uns quatre quilòmetres de la línia de la costa. Els pesats vaixells arribaven a la ciutat navegant pel riu Túria. Durant l’ocupació musulmana s’establí un nucli portuari més proper al mar. Seguidament, al segle XIII, amb la conquesta del territori per part de Jaume I -amb ajut diví, no cal dir-ho- l’indret fou ocupat i emmurallat, esdevenint “la vila nova del mar de València“. Els nous pobladors obtingueren permís per edificar una “barraca o pati“. Amb el temps, seria conegut com a Vilanova del Grau i actualment és el barri del Grau, on es troba el port.

Aquarel·la amb una vista d'una cruïlla de carrers al barri del Cabanyal.
Els carrers del Cabanyal.

Barris pescadors

Més tard, cap al nord i aliens al tràfec portuari, s’instal·laren a final segle XIV altres nuclis dedicats a la pesca. Aquests poblats marítims ara es coneixen amb el nom del Canyamelar, el Cabanyal i el Cap de França. A continuació, amb la desaparició del perill corsari, el creixement de la població costanera s’accelerà a partir del segle XVIII i és quan té lloc la construcció de les diverses esglésies i ermites.

A finals d’aquell mateix segle s’iniciaren les obres de construcció del port del Grau, fet que motivà un canvi en els corrents marítims i la sorra s’anà acumulant, fent avançar la línia de la costa. Les conseqüències d’aquell canvi motivaren les queixes dels pescadors, que ara havien d’arrossegar molt més lluny les barques. És quan començaren a venir estiuejants per gaudir d’aquella nova platja i moltes famílies pescadores aprofitaren per llogar les seves cases i obtenir uns ingressos extres durant l’estiu.

Encara no havia acabat aquell segle que un gran incendi reduí a cendres una gran part de les barraques del barri del Cabanyal-Canyamelar. El segle XIX vindria marcat per un espectacular creixement d’aquest indret pescador, que passaria d’unes dues mil persones residents fins a onze mil. Així les coses, el 1837 el barri aconseguiria la independència municipal sota el nom de Poble Nou de la Mar.

Façana enrajolada al barri del Cabanyal.
Carrer del Progrés, 279.

De barraques a cases d’obra

Les antigues barraques s’anaren substituint per edificacions més sòlides de planta baixa i un pis, arrenglerades en carrers paral·lels a la línia de costa els quals es comunicaven entre sí amb breus passatges. Les primeres illes de cases conformaren l’actual carrer de la Reina. Diuen que el nom prové de la gran casa que tenia un inventor el qual es feia dir “Constructor de máquinas de Su Majestad“. L’home ideà una màquina voladora i convidà Isabel II a veure-la en funcionament. L’intent fou un fracàs per dos motius: l’invent s’estavellà a la platja i la reina mai acudí.

Rajoles de mostra al barri del Cabanyal.
Carrer d’Escalante, 262.

Ja a final segle XIX, la massiva arribada d’estiuejants que volien prendre banys de mar motivà la construcció de xalets així com els quatre casinos, cooperatives, un balneari i un bon grapat de societats asseguradores, musicals i artístiques. És un moment àlgid que abasta fins a les primeres dècades del segle XX quan els habitatges es decoren amb rajoles -taulellets- de colors, sovint verds, blaus i blancs com les barques de pesca.

Façana enrajolada al barri del Cabanyal.
Carrer del Progrés, 262

Peces de colors

Aquesta peculiar interpretació popular del modernisme donà lloc a una successió d’acolorides façanes. Algunes d’aquestes obres es deuen a Joan Baptista Gosálvez qui, nascut a Poble Nou de la Mar el 1844 fou arquitecte municipal. Així mateix, el seu fill Víctor qui també era arquitecte, dissenyà moltes d’aquestes casetes amb retícula de carrers que segueix l’alineació de les primeres barraques que hi havia davant de la platja.

Rajoles de mostra al barri del Cabanyal.
Carrer d’Escalante, 321.

Els estralls de la Guerra Civil primer i posteriorment de la riuada de 1957 van malmetre l’indret i provocaren una progressiva degradació del barri. Malgrat que el 1993 havia estat declarat bé d’interès cultural, l’abandonament continuava i els habitants pràcticament ja no es dedicaven a la pesca. Dos plans urbanístics a final segle XX foren el revulsiu per salvar el barri i retornar-li una mica de l’esplendor que havia tingut.

El breu itinerari que et proposo el pots seguir en aquest mapa i passa per algunes de les façanes més icòniques del barri del Cabanyal-Canyamelar. Malgrat això, queden fora altres igualment destacades que les deixo perquè les visitis segons les ganes que tinguis de caminar.

Balustrada i gerro decoratiu en un balcó.
Carrer d’Escalante, 329.

Noms propis

El recorregut comença al carrer del Pare Lluís Navarro, just al punt que separa el Cap de França del Cabanyal. Es dona la curiositat que aquesta via està dedicada a dues persones diferents. En primer lloc, tenim Lluís Navarro Oliver, nascut a Benimaclet el 1844 i que fou capellà de l’església del Canyamelar. En segon lloc, resulta que, quan el 1913 se suggerí aquest nom, el cronista de la ciutat comentà que li semblava millor dedicar el carrer al poeta i frare dominic amb el mateix nom nascut a Alboraia el 1788 i desterrat a França durant la guerra del Francès.

Rajoles de mostra al barri del Cabanyal.
Carrer d’Escalante, 323.

A continuació, puja pel carrer d’Espadà, que fa esment a la serra d’aquest nom declarada parc nacional el 1998. Seguidament, entra al carrer del Progrés, un nom molt utilitzat a diverses poblacions i ciutats durant el segle XIX i puja pel carrer d’en Vicent Guillot. Conegut popularment com a “Tío Bola“, fou un comerciant de carbó apreciat al barri perquè era molt caritatiu amb la gent.

Barana modernista de ferro en un balcó.
Carrer d’Escalante, 344.

Gira a la dreta pel carrer de Josep Benlliure i Gil qui, nascut a Poble Nou de la Mar -ara Canyamelar-, fou un pintor costumista. Probablement, et sonarà més el seu germà Marià, un reconegut escultor. Finalment, puja pel carrer de la Remunta i gira a l’esquerra pel carrer d’Escalante. Nascut a València el 1834, Eduard Escalante i Mateu fou un escriptor d’obres de teatre sobre sant Vicent i també un compositor de sarsueles i sainets en valencià, on mostrava la seva ideologia liberal.

La ruta finalitza a la cantonada amb el carrer Pintor Ferrandis. Bernat Ferrandis i Badenes fou un pintor nascut al Canyamelar el 1835 a qui, per la seva importància, s’ha comparat amb Sorolla.

Façana enrajolada al barri del Cabanyal.
Carrer de Josep Benlliure, 329.

Per gustos, colors

Durant el recorregut pel barri del Cabanyal-Canyamelar, para atenció als mil detalls que sovint passen desapercebuts, com balustrades, baranes de ferro forjat així com altres elements decoratius. Per exemple, l’escultura d’Atena, deessa de la saviesa al capdamunt d’una escola. En aquest cas, sorprèn trobar una divinitat pagana en un centre religiós.

Estàtua de la deessa Atena en una escola.
Carrer d’Escalante, 329.

Pel que fa a les façanes, hi ha que estan completament recobertes de ceràmica d’un únic color o bé alternant dues o més tonalitats. Altres només incorporen algun detall. Però totes formen un conjunt que enlloc més podràs contemplar. Para atenció als coronaments, alguns dels quals són tan destacats que arriben a representar una tercera part de la façana.

Mira de prop les mil varietats de rajoles o taulellets, perquè són com un compendi de la història de la ceràmica valenciana des de fa més d’un segle. Veuràs peces esmaltades d’inspiració exòtica, barroca i renaixentista i fins i tot, política! També en descobriràs de plenament modernistes al costat d’altres d’estil art-déco així com les darreres tendències kitsch dels anys setanta del segle XX.

Rajoles de mostra dels anys setanta.
Carrer de Josep Benlliure, 318 i 332.

Conreu dolç

El rectangle d’illes de cases que queda al sud del barri rep el nom de Canyamelar, ja que antigament s’havia conreat la canya de sucre o canyamel en valencià. Aquesta planta d’origen asiàtic arribà a aquestes terres de la mà dels àrabs. Tanmateix, en un principi només es cultivava esporàdicament com a llaminadura pels infants, pel fet que fins al segle XIII es desconeixia a Europa el complex procés d’obtenció del sucre. Dos-cents anys més tard començava a ser produït a les terres valencianes i el conreu duraria fins al segle XVIII.

Rajola de mostra d'influència oriental.
Carrer de Josep Benlliure, 319.

La zona nord

Per acabar, tot i que sovint s’oblida de mencionar, el Cap de França és una de les tres zones delimitades per antigues rieres, en què actualment es divideix el barri. El nom, una mica exagerat, deriva de la seva situació al nord del Poble Nou del Mar. Els seus habitants es dedicaven a la pesca del “bou” un nom que no queda prou clar si és degut al fet que aquests animals ajudaven a treure les barques de l’aigua o bé perquè l’acte de llençar les xarxes deriva del llatí “bolus“. Tot és possible. El cas és que els bous es tancaven en un edifici a la vora de la platja.

Una rajola de mostra d'estil art-déco i una altra d'orientalista.
Carrer P. Lluis Navarro, 309 i J. Benlliure, 244.

Com has pogut comprovar en aquest breu itinerari pel barri del Cabanyal-Canyamelar, els carrers són plens d’art popular ben a prop del mar.

Façana enrajolada al barri del Cabanyal.
Carrer de Josep Benlliure, 317.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el mapa

Saber més

Què veure a prop