Aquarel·la amb una vista de la font de la Mina Vella.

Aigua de font, la millor del món

Les fonts de Vilassar de Mar (Maresme)

Malgrat la riquesa aqüífera que recorre el subsol de Vilassar de Mar, les fonts urbanes no semblen haver estat mai el seu punt fort. És a dir, que artísticament parlant, no hi ha pràcticament cap de destacable. Una altra cosa són els meravellosos safareigs que algunes cases encara conserven a les eixides, veritables obres d’art però que no són l’objectiu d’aquest article.

Això no obstant, d’entre les quaranta fonts que hi ha repartides pel municipi, comentaré algunes, bé sigui per alguna curiositat o per la història que hi ha al darrere, més que no pas per l’atractiu, ja que, exceptuant només una, totes són molt i molt senzilles. Soc conscient que altres persones abans que jo ja han escrit sobre aquest tema i poca cosa més puc aportar. La meva intenció és només fer un petit recordatori sobre un patrimoni sovint menystingut.

Les trobaràs totes a l’itinerari que et proposo al final de l’article. Per cert, si et decideixes a fer aquesta passejada per conèixer les fonts de Vilassar de Mar, aprofita i ves observant tant les plaques dels carrers com els variats escuts municipals. Tot plegat, són elements que reflecteixen el pas del temps i de les diverses ideologies polítiques.

De sèrie

En primer lloc, cal comentar que moltes de les fonts de Vilassar de Mar presenten la particularitat d’haver estat produïdes en sèrie. Són elements funcionals fabricats en ferro colat amb una aixeta de llautó. En realitat, exceptuant les més actuals, són rèpliques d’unes altres produïdes a partir del 1852 i que es coneixen amb el nom genèric de fonts de cantonada. Les més habituals són les de forma cilíndrica comercialitzades per moltes empreses sota noms tan variats com ‘font Columna‘, ‘model Barcelona‘ i també ‘Barcino‘, ja que en un principi s’usaren a la Ciutat Comtal i incorporaven l’escut municipal.

Una variant era el model ‘Urbana‘, rematada per una petita cúpula. Generalment, aquestes fonts s’instal·len sobre una base d’obra on es col·loca la reixa del desguàs. Segons he llegit, es feien al taller de Valentí Esparó, qui potser et sonarà si et dic que més tard fundaria “La Maquinista Terrestre y Marítima“.

Comparativa de la font model Barcino i la model Urbana.
Model Barcino vs. model Urbana.

Fer farina fina

El 1846 es posava en funcionament la primera xarxa de telegrafia òptica que havia de deixar enrere altres sistemes tradicionals de comunicació com les campanes, les fogueres, les banderes o les cavalleries. Amb tal finalitat s’instal·laren tot un seguit de torres on col·locar els dispositius. D’un d’ells encara resta l’estructura de què havia estat el telègraf òptic civil a Vilassar de Mar. L’obra va durar menys que un caramel a la porta d’una escola, ja que uns deu anys més tard arribava el telègraf elèctric que deixà obsolet l’òptic.

El 1895 el Consistori adquiria a l’Estat la ruïnosa torreta per tal d’instal·lar-hi un dipòsit d’aigua. Poc després s’afegia la font. A tocar de la torre, el 1901 un tal Ignasi Pi construí un molí fariner, motiu pel qual la font es popularitzà amb el nom de Font de la Farinera.

Font de la Farinera encastada a l'antiga torre de telegrafia òptica.
Font de la Farinera.

Transmetre missatges

I no deixem el tema de la telegrafia, ja que a pocs metres, al capdamunt de la torre d’en Nadal, hi ha la sospita que s’allotjava el telègraf militar. Això entra en contradicció amb una altra versió que assegura que aquest era dalt del campanar de l’església parroquial, fet que seria més lògic si tenim en compte l’alçada de la torre. Però ara, pel que fa a la font, aquesta segona teoria del campanar no ens interessa.

Doncs bé, suposant que la persona encarregada dels informes o “partes” era a la torre d’en Nadal, l’espai que ara ocupa la plaça de Pau Vila es coneixia com el Sot d’en Parta. De fet, diuen que aquesta persona era en Josep Ixart Colomer a qui tothom coneixia com en Parta. Tanmateix, sembla més verídica la creença que a finals del segle XIX en Josep fou nunci o missatger municipal, el qual tindria la tasca de passar el “parte“.

D’aquella hipotètica activitat tan sols resta la font batejada amb aquest nom i encastada a la part posterior de la gliptoteca Monjo. Cal tenir en compte que fins al 1963 aquest edifici havia estat la Casa de la Vila. A més, en Josep Itxart havia adquirit diversos habitatges en aquest indret.

Fonts de Vilassar de Mar. Font del Sot d'en Parta.
Font del Sot d’en Parta.

L’infant juganer

El que molta gent coneix com a plaça de l’Era, fou batejada durant la festa major del 1909 com a plaça d’Àngel Guimerà quan el poeta i polític ja era un autor consagrat. Malgrat això, res a part del nom, recorda l’escriptor. També coneguda com a plaça Vella, ha canviat molt d’ençà que era un espai de terra on la mainada jugava a futbol i s’hi col·locaven les parades del mercat.

Cap als anys cinquanta del segle XX s’hi instal·là la font de pedra amb la figura d’un infant agafant un peix. La figura, que ha hagut de suportar tota mena de bretolades, és de temàtica molt similar a les que hi ha a altres poblacions com l’Hospitalet de Llobregat feta per Rafael Solanic o la que el 1969 va fer Francisco Rallo a Casp. Fins i tot n’hi ha una en uns jardins de Londres amb el nen i el peix en idèntica posició.

Fonts de Vilassar de Mar. Font de la plaça de l'Era.
Font de la plaça de l’Era.

La primera

La primera font pública de la vila s’instal·là el 1859 a tocar de l’actual edifici del Consistori. El terreny pertanyia a Can Mi i pocs anys abans fou adquirit per convertir-lo en la plaça de la Vila. Les parades del mercat que fins aquell moment se situaven a la plaça de l’Era, es traslladaren aquí. Però, mira tu com són les coses, que la font es va finançar apujant els tributs que ja pagaven les parades, com el lloguer de balances, de taules o de cadires. Un segle i escaig més tard, és a dir, el 1984, arran de la remodelació de la plaça, la font de l’Ajuntament, com tothom la coneix, fou desplaçada fins al nou monument dedicat a la Gent del Mar.

La necessitat fa la font

Molt abans que el carrer de Buenos Aires rebés aquest nom, es coneixia com a carretera de Can Berdaguer, tot i que popularment la gent l’anomenava simplement “el Carreret“. El darrer any del segle XIX, davant la manca de subministrament d’aigua a la zona del Veral de l’Ocata, el Consistori es plantejà col·locar una font pública. Pel que sembla, al propietari del terreny on havia de situar-se, no li va semblar bé que li plantessin allò a casa seva.

Fou necessari buscar un altre indret i aquest es trobà al davant del número onze del mateix carrer. Per alguna raó que desconec, la font es col·locà un metre més endins de la línia de les façanes. Finalment, el 1983 es batejava com a font del Carreret.

Fonts de Vilassar de Mar. Font del Carreret.
Font del Carreret.

Amors perduts

Diuen que allà pels anys seixanta del segle XX, arran d’un desengany amorós l’Enric Illa de can Bauxes acabà sol i vivint en una barraca al costat de l’estació. Però sembla que la realitat és que havia estat pastisser a can Falgueras i un mal dia abandonà dona i filla, sense una raó prou clara. L’home vivia de vendre el peix que pescava amb la canya.

Encara hi ha qui el recorda amb un aspecte que espaordia i la llarga canya a la mà. El 1983, prop d’un segle després d’haver estat instal·lada la font de ferro fos que hi ha a la cantonada del carrer Arpella amb el carrer de Cuba, es batejà com a font d’en Bauxes tot recordant tan peculiar personatge. Era el lloc on l’Enric anava diàriament a rentar-se i a netejar el peix.

Fonts de Vilassar de Mar. Font d'en Bauxes.
Font d’en Bauxes.

Fent cantonada

Aquell mateix any de 1899 l’Ajuntament construí encara més fonts. Una d’elles és la situada a la cantonada de la Riera d’en Cintet amb el carrer de Sant Pere. Havia de ser de ferro fos com la d’en Bauxes, però sembla que el pressupost no donava per gaire més i finalment es va fer d’obra.

Tot i que, lògicament anomenada com a font de Sant Pere i també d’en Cintet, popularment es coneix amb el nom de font d’en Letes, ja que és el nom de la casa on es troba encastada. Malauradament, el rètol de ceràmica col·locat el 1983 ha desaparegut.

Font d'en Letes, a la cantonada amb el carrer de Sant Pere i riera d'en Cintet.
Font d’en Letes.

Carnissers o lleters?

Una altra de les fonts antigues es troba al carrer de Sant Joan, enfront del passatge de Sant Josep i s’anomena font de Can Murai. El nom li ve d’una família que segons una versió eren carnissers i vivien en aquell mateix edifici. Una altra versió assegura que vivien en un desaparegut edifici de la cantonada del davant on tenien vaques i les filles anaven a repartir la llet a la tarda. Qui té la raó?

Aprofito per comentar que el 1983, quan es batejaren les fonts de Vilassar de Mar, es col·locaren unes rajoles de ceràmica amb el nom corresponent. Aquestes peces foren signades per “Sicília”, de qui no he trobat ni així d’informació.

Fonts de Vilassar de Mar. Font de Can Murai.
Font de Can Murai.

La musa de l’aigua

Per acabar, menció a part entre les fonts de Vilassar de Mar, és la de la Mina Vella. Tot i ser de les més recents, amb tota certesa és la més artística de les que hi ha a la vila. L’obra mostra una noia que representa una musa de l’aigua que sosté una barca. L’escultura es troba recolzada damunt d’un mur enrajolat en blau i blanc.

Fou executada el 2014 per l’escultor mataroní Pol Codina Font. Nascut el 1983, en una família de prestigiosos serrallers de Mataró, ja ben aviat va treballar l’escultura amb metall. L’obra li fou encomanada arran del 150è aniversari de la constitució de la societat Aigües de la Mina Vella.

A principi segle XIX es feren els primers intents de portar aigua de mina a la població, que encara s’abastia de pous particulars. Però el negoci no era rendible. Finalment, el 1863 seixanta famílies adquiriren la mina i els drets, fundant una comunitat de propietaris que, amb canvis de denominació i noves infraestructures, ha arribat fins a l’actualitat.

Aquarel·la amb una vista de la font de la Mina Vella.
Font de la Mina Vella.

Com he comentat al principi, aquest és un breu recull de les més de quaranta fonts de Vilassar de Mar. Si les vols conèixer totes, pots fer l’itinerari indicat a continuació i llegir els complets articles de Damià de Bas o de Sep Labarta.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa amb l’itinerari

Saber més

Què veure a prop