La basílica de Sant Josep Oriol de Barcelona.
Quan una persona cau en deliqui és que defalleix. Els goigs dedicats a Josep Oriol ens diuen que el sant tocà el dos d’aquest món entre deliquis d’amor. Molt poètic.
Un sant barceloní
Fill d’un velluter que el deixà orfe ben aviat, en Josep es doctorà en teologia i tot seguit exercí com a sacerdot a l’església de Sant Felip Neri de Barcelona. També va ser el preceptor dels fills d’una important família. En aquell habitatge l’Oriol tindria una revelació que el duria a adoptar un estil de vida de pobresa i pregària, tan contemplativa que fins i tot fou investigat per la Inquisició.
El 1687 començà a exercir a l’església del Pi. Així que arribava fi de mes i cobrava el petit sou, un grapat de pobres ja l’estaven esperant a la porta. Ell ho repartia gairebé tot i a més tenia cura de les seves ferides, motiu pel qual era popularment conegut com el “doctor Pa i Aigua”. La seva fama de miracler va motivar-ne la beatificació, essent canonitzat el 1909. A ell li devem que el cognom Oriol hagi esdevingut un nom propi.
Doncs bé, el 1926 s’inaugurava a Barcelona la basílica de Sant Josep Oriol, que hagué d’esperar quatre anys més a estar totalment finalitzada. És clar que, al cap de poc, esclataria la Guerra Civil i el temple, com tots, en patiria les conseqüències. Però aquesta és una altra història.
Herència grega
En primer lloc, què és una basílica? Aquest terme ens arriba de part de l’antiga civilització grega i vindria a dir real o regi. Era una gran sala per celebrar audiències als palaus dels reis. Com ara diríem el saló del tron. Es caracteritzava per tenir dues fileres de columnes que separaven l’espai en tres i tenia una capçalera de forma semicircular. La idea fou diligentment copiada pels romans i més tard, al cristianisme li vingué de perles un edifici així pel culte.
Tanmateix, dins del cristianisme, el títol de basílica s’atorga a algunes esglésies segons la seva importància històrica o devocional. També tenen determinats privilegis, com indulgències plenàries —és a dir, perdó de tots els teus pecats— si visites el temple en certes dates. Apa, ja ho saps, pots fer moltes malifetes, però vas un dia allà i surts net. Però la basílica de Sant Josep Oriol no sempre ha tingut aquest títol. En qualsevol cas, millor començar pel principi.
Els inicis
El 1907 el bisbe de Barcelona Salvador Casañas i Pagès anunciava el projecte de construcció d’aquest temple dedicat a l’Oriol qui, coses del destí, fou elevat al rang de sant tot just dos anys després. Els terrenys pertanyien a una incondicional devota del beat, ara ja sant.
El projecte fou encomanat al prolífic Enric Sagnier i Villavecchia, qui estava molt ben relacionat amb les altes jerarquies. D’entre els prop de tres-cents edificis que projectà, probablement et sonaran a Barcelona el temple del Sagrat Cor del Tibidabo, la Duana del Port o el Palau de Justícia. Però també es duia a partir un pinyó amb el sector eclesiàstic, motiu pel qual són moltes les esglésies, escoles religioses i convents que va signar.
Així doncs, el 1915 es col·locava la primera pedra i onze anys després s’inaugurava el temple. Això sí, sense campanar ni façana, que encara trigarien quatre anys més i serien acabats pel fill de Sagnier. Mira tu com són les coses, que el maig del 1936 el papa Pius XI la nomenava basílica menor —un títol important encara que no t’ho sembli— i dos mesos més tard era incendiada només començar la Guerra Civil.
El seguici
Els mosaics de la façana han estat atribuïts a Eliseu Querol i Villarroya. Nascut el 1895, s’especialitzà en el disseny de taules, bancs i cadires de formes arrodonides i decorades amb tessel·les, així com boniques gerres que col·locava damunt d’artístics peus de ferro.
Destaca un llarg fris presidit —no cal dir-ho— per Josep Oriol qui, dins d’una màndorla, flota damunt d’uns núvols i sembla entrar a la daurada glòria celestial. A la seva vora hi ha diversos personatges relacionats amb l’erecció del temple, un dels quals li ofereix una versió miniatura de l’edifici. D’una banda, pots veure el papa, cardenals i bisbes els quals, d’una manera o altra, estan vinculats amb la basílica. Els segueixen representants d’organismes religiosos amb els corresponents estendards.
De l’altra banda, s’acosta un seguici popular encapçalat per les autoritats de la ciutat i altres personalitats, l’arquitecte inclòs. També s’ha tingut el detall d’incorporar un infant, una mare amb el seu nadó i un tolit. Sembla que el conjunt pretén immortalitzar la processó que tingué lloc amb motiu de la inauguració del temple.
Cel esfèric
Un cop dins de la basílica de Sant Josep Oriol, para atenció al sostre de l’absis recobert d’uns enlluernadors mosaics. Com has vist a la façana, aquí torna a aparèixer una màndorla o ametlla mística, només que en aquest cas s’hi representa la Trinitat.
L’envolten els símbols dels quatre evangelistes, coneguts com a tetramorf, així com tot un seguit d’àngels. Una franja més avall conté vuit basíliques de Barcelona a més de la basílica de Sant Josep Oriol. Segurament reconeixeràs la Catedral, la Mercè, Santa Maria del Mar, el Sagrat Cor, Santa Maria del Pi i la Sagrada Família.
En aquesta ocasió, els mosaics foren executats pel valencià Lluís Bru i Salelles. Fill d’una nissaga d’escenògrafs, Bru va començar la seva trajectòria fent dibuixos de motius arquitectònics per rajoles i esgrafiats.
Aviat passà a executar ell mateix les rajoles i mosaics per importants arquitectes, com Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch. Probablement, et sonarà Bru pels meravellosos mosaics del Palau de la Música Catalana o de l’Hospital de Sant Pau a Barcelona entre molts altres.
Els primers vitralls
Entre el 1924 i el 1925 es col·locaren els vitralls executats per la societat Rigalt, Bulbena i Cia, dirigida per Lluís Rigalt i Corbella, qui s’havia associat amb el vitraller Román Bulbena Masferrer. Casualitats de la vida —o no—, el taller estava situat a només dues cantonades d’aquí. De fet, en Lluís venia d’una llarga nissaga d’artistes pintors i vitrallers, però arran d’una desavinença familiar, el 1922 toca el dos i crea aquest taller propi. Ignoro si ell mateix dissenyà les vidrieres de la basílica de Sant Josep Oriol o bé les executà a partir del disseny d’un altre artista.
L’artista total
Com que sembla que la Guerra Civil no respectà els fràgils vitralls, tenim que entre el 1946 i el 1949 s’encomanaren nous dissenys a Jaume Busquets Mollera. Nascut a Girona el 1904, Busquets se n’anà a Barcelona al taller d’un pintor noucentista, especialitzat en pintura mural. Més tard, formaria part d’un moviment dedicat a impulsar les arts vinculades amb les noves tendències en l’art sacre, on coneixeria grans arquitectes, pintors, orfebres i escultors.
A Girona establí una galeria de Bells Oficis a casa seva, la qual exerciria una gran influència a la ciutat. Fou el primer director de l’Escola Massana de Barcelona. Aquest polifacètic artista conreà pràcticament totes les arts plàstiques, fet que es nota en les obres que va deixar, especialment en esglésies: pintures, murals, esgrafiats, mosaics i, per descomptat, també vitralls.
Posant color a la llum
L’execució dels segons vitralls del santuari de Sant Josep Oriol es repartí entre dues importants empreses: la Casa Oriach i la Casa Granell.
El 1879 en Josep Serra obre un taller de vitralls a Mataró. L’èxit fou tan gran que quinze anys després es traslladà a Barcelona, on col·labora amb Lluís Oriach i Casellas, qui esdevindrà el director artístic. Més tard s’incorporaria al taller el seu fill Antoni Oriach i Rovira.
Per la seva part, el vidrier Antoni Rigalt i Blanch obria el 1890 un taller de vitralls. Poc després s’associaria amb l’arquitecte Jeroni Ferran Granell i Manresa i un soci més. Junts posarien el llistó molt alt i crearien obres tan destacades com els vitralls del Palau de la Música i de l’Hospital de Sant Pau, entre molts altres. El taller va canviar de nom diverses vegades i continuà operatiu fins al 1984.
Píndoles místiques
A despit de trobar-nos en un país suposadament laic, és innegable que, agradi o no, tants segles de presència cristiana —millor dit, catòlica— han deixat una forta empremta. Escultura, pintura o arquitectura sovint mostren un simbolisme que només es pot desxifrar si tens uns mínims —o no tan mínims— coneixements d’aquesta religió. De vegades poden ser vides de sants o bé històries bíbliques, algunes apòcrifes, i fins i tot, llegendes populars i pietoses. A continuació he triat per comentar alguns detalls que poden passar desapercebuts a primera vista.
De tres en tres
L’antic Egipte adorava Osiris, Isis i Horus. Osiris era el déu de la mort i del més enllà, qui fou assassinat i ressuscità. Isis era la seva esposa, deessa de la maternitat i de la fertilitat. Finalment, Horus era el fill d’ambdós i déu del cel.
Els romans veneraven un tercet diví format per Zeus —sobirà de l’Olimp i pare de déus i humans—, Posidó —déu dels mars— i Hades —déu de l’inframon. Per la seva banda, els romans tenien la tríada capitolina, composta per Júpiter —déu suprem del cel—, Juno —esposa de Júpiter i protectora de les dones— i Minerva —deessa de la saviesa.
El cristianisme, que no podia ser menys, repeteix l’esquema de cultures anteriors amb la Trinitat: el Pare —qui engendra—, el Fill —qui és engendrat— i l’Esperit —la força divina. Aquesta doctrina, tot i no estar explícitament explicada a les escriptures, es formulà als primers temps del cristianisme en un intent d’entendre la relació entre Jesús i Déu. Complicat, ho sé.
Matrimoni obligat
Un dels mosaics de l’absis escenifica el casament de Maria, qui ja estava embarassada, i Josep, qui, sense saber com, es va trobar al mig del fregat. És un altre dels episodis que no s’esmenten als textos bíblics. Es dona per fet que varen contraure matrimoni i pintors de tots els temps l’han representat com millor els ha semblat. En aquest cas, l’artista s’ha inspirat en diverses obres tradicionals, com la que Rafael Sanzio pintà al segle XVI.
Els casaments hebreus eren plens de rituals i tradicions. Per exemple, un any abans els nuvis, que eren molt i molt joves, no podien tenir contacte i només es podien veure de lluny. Mentrestant les respectives famílies mantenien negociacions sobre el dot i s’escrivia el contracte matrimonial. El dia assenyalat, un seguici acompanyava els nuvis després d’haver passat una nit de festa i balls. La cerimònia era presidida per un sacerdot qui anava abillat segons manava el llibre d’Èxode i duia un pectoral amb dotze pedres que representaven les tribus d’Israel.
La mar de miracles
Un vitrall en un òcul escenifica un dels nombrosos miracles atribuïts a Josep Oriol. S’explica que el 1698 el sant volia emprendre un pelegrinatge a Roma. Arribà a Marsella malalt, on la Mare de Déu li va dir que allà no se li havia perdut res i que tornés a Barcelona. Un mariner s’oferí a dur-lo, però pel camí, hi hagué una tempesta. En Josep pacificà la mar mentre levitava, salvant d’aquesta manera, tota la tripulació.
Paràboles de llum
Diversos vitralls fan esment de paraules dites per Jesús. Així doncs, en un d’ells pots llegir —en llatí, perquè s’entengui millor— que “tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit” (Ll. 14,11).
Una altra vidriera il·lustra la paràbola del propietari d’una vinya que tenia arrendada a uns pagesos. Hi feu aixecar una torre de vigilància i l’envoltà d’una tanca. Quan fou el temps de la collita, envià un servent per rebre la part corresponent. Però els vinyataires l’apallissaren. El propietari anà enviant més servents, però tots foren morts o maltractats. Finalment, envià el seu fill pensant que el respectarien. En veure’l, el mataren per quedar-se amb l’heretat. En aquest cas, Jesús fa un paral·lelisme amb ell mateix.
El bisbe
A la façana hi ha un escut a cada timpà de les dues portes laterals. A l’esquerra hi ha l’escut del bisbe Manuel Irurita Almandoz, qui consagrà el temple el 1931 amb les relíquies del sant. El blasó està coronat pel barret bisbal i té sis borles de color verd a banda i banda. A la part superior del blasó hi ha l’anagrama de Maria i el Sagrat Cor, ja que el seu lema era “És necessari que Crist regni” —Oportet Illum regnare. A sota, fent esment del seu cognom, apareix l’escacat de la població d’Irurita. Al seu costat, hi ha un arbre, símbol de Larraintzar, que és el lloc va néixer el 1876.
Després de ser ordenat bisbe, exercí a Lleida i també a Barcelona, on promogué la fundació de parròquies a les barriades, així com obres socials. Per alguna raó que desconec, una campanya exigí la seva expulsió del principat durant la Segona República. De fet, quan va morir Francesc Macià, Irurita es negà en un principi a enviar capellans a la vetlla. A l’inici de la Guerra Civil fou detingut i hi ha qui creu que morí afusellat, malgrat que fins i tot l’església catòlica dubta que tingués aquest final.
El rector
A la porta de la dreta pots veure un altre escut. Tot i que a primera vista pot semblar que és l’emblema d’un bisbe, en realitat correspon a Joan Icart i Aymerich. Aquest sacerdot nascut a Granollers el 1871 esdevingué el primer rector de la basílica de Sant Josep Oriol, fins al 1936 quan fou assassinat només començar la Guerra Civil. La seva tomba és a l’interior del temple.
Deu anys abans de morir, Pius XI li havia concedit el títol honorífic de Prelat Domèstic com a reconeixement per la seva tasca al temple. Per aquest motiu llueix com el bisbe, sis nusos a cada costat. De fet, si no vaig errat, l’escut del mosaic és erroni, ja que els nusos haurien de ser de color porpra per diferenciar-los del bisbe i no hauria d’aparèixer la creu al damunt. Pel que fa als elements que hi apareixen, no he trobat l’explicació, tot i que potser un fa esment dels seus cognoms i un altre deu ser la representació d’aquesta basílica.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer de la Diputació, 149. Barcelona
Saber més
- Goigs a sant Josep Oriol: algunsgoigs.blogspot.com
- Santuari, basílica o catedral: peregrinaciones.blog
- Mosaics de l’exterior: El mosaic del meu barri
- Mosaics de l’interior: El mosaic del meu barri
- La parròquia de Sant Josep Oriol, per Josep Capdevila
- Jaume Busquets i Mollera, per Joan Ventura
- Granell vitrallers: dissenyhub.barcelona
- El taller de vitralls modernista Rigalt, Granell & Cia, per Núria Gil Farré
- Casament jueu: recursosbiblio.url.edu – primeroscristianos.com
- Vida gráfica del santo obispo mártir de Barcelona Manuel Irurita, per Jorge López Teulón
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: