Primer itinerari per Mollet del Vallès.
Sempre dic que hi ha poblacions que han tingut la dubtosa sort de trobar-se en el lloc més idoni per a ser víctimes de l’especulació. Moltes són a la plana vallesana. Mollet del Vallès, amb unes terres de conreu fèrtils i ben regades i situada a la cruïlla dels camins que duien a Barcelona, Vic i Girona, als anys setanta del segle XX sucumbí a una industrialització ferotge que va desfigurar el municipi.
Malgrat això, encara pots trobar indicis de com havia estat aquesta vila pròspera fins a aquell moment. En primer lloc, res millor que començar a la plaça Prat de la Riba, on en dates recents es localitzà una necròpolis del segle XII.
Peix parlant
Per començar, a la façana de l’antiga Casa de la Vila, projectada a finals del segle XIX, hi ha una de les nombroses variants de l’escut de la vila. El peix, un mollet —o llobarro—, és un senyal parlant que fonèticament recorda el nom de la població. En realitat el topònim sembla que prové d’una antiga masia que estava situada en un terreny ple de pous i aiguamolls, d’on li ve el nom.
Al seu costat, hi ha el Mercat Vell amb el mateix excut. És un edifici projectat a mitjans del segle XX per Manuel Cases Lamolla, arquitecte lleidatà, ara oblidat, que autor d’interessants edificis, com el del carrer Agricultura a Barcelona.
Font renascuda
Al mig de la plaça s’aixeca una rèplica de l’antiga font modernista projectada pel reusenc Domènec Sugrañes, qui col·laborà diverses vegades amb Gaudí. Potser et sonarà més si et dic que a Barcelona prengué part en l’ampliació de la plaça de toros Monumental. Durant les obres de millora de la plaça als anys 60, s’enderrocà la font. Més tard, els veïns demanaren la restitució i aquí la tens amb una altra versió de l’escut de la vila.
Vestuari diví
A continuació, mira amunt per veure un plafó ceràmic representant la marededéu de Montserrat. En aquest mateix lloc hi havia un medalló de la mateixa Verge que, al quedar davant l’ajuntament, es va fer tapar. Després de l’enderroc de l’habitatge es volgué recuperar, però va haver-hi una mica de rebuig popular per la forma en què anteriorment anava vestida la Moreneta i s’optà per l’actual. O es va a la moda o no s’hi va.
A l’esquerra de la façana hi ha una petita finestra gòtica, de la qual no he trobat informació, però que evidentment és reaprofitada. Potser pertanyia a un edifici anterior que hi havia en aquest mateix indret.
La noia dels remeis
No passa desapercebuda la façana neogòtica de la farmàcia Amadó, de finals del segle XIX, que recorda l’entrada d’una església.
A banda i banda hi ha uns medallons amb la copa i la serp. Segons la mitologia grega, Higiea era la filla d’Asclepi -Esculapi pels romans-, el déu de la medicina. Ella era qui preparava els remeis que el seu pare utilitzava. Del seu nom deriva el mot higiene. En aquest cas, la copa representa el remei i la serp és el símbol del poder del verí, que pot matar o curar. Acompanyant la copa hi ha unes flors de cascall, una mena de rosella, de les quals s’extreu un potent analgèsic.
A la mateixa vorera, crida l’atenció una façana dels anys vint del segle XX. El més destacable són uns plafons ceràmics d’estil noucentista de color blau amb uns infants sostenint un cistell ple de fruita. Potser un record de quan la vila era agrícola.
L’església
Puja unes escales per apropar-te a l’església on es venera Vicenç d’Osca, un diaca que, al segle IV fou ajudant del bisbe de Saragossa. En resum, tots dos foren perseguits i van morir de mala manera.
Tot i que documentada al segle X, la seva fesomia ha canviat amb les reformes dutes a terme al llarg dels segles. Tanmateix, et pots imaginar que l’antiga església gòtica va ser destruïda durant la Guerra Civil i només el campanar se salvà, probablement, com era habitual, perquè servia com a punt de vigilància. Finalment, el nou temple fou projectat el 1940 per Francesc Folguera, un representant del noucentisme. És autor entre d’altres, del temple de Sant Sadurní d’Anoia, i participà en la construcció del Poble Espanyol de Montjuïc.
L’interior està decorat amb pintures murals de Joan Abelló i Prat —de qui en parlaré a la segona part— i també amb uns interessants mosaics i vitralls que en diversos llocs s’indica que foren executats per Jaume Busquets i Mollera. No he trobat cap document que confirmi aquesta dada, però està clar que no tots els vitralls han estat fets per la mateixa mà.
L’artista desconegut
Busquets fou un polifacètic artista nascut a Girona el 1903. Quan tenia quinze anys es traslladà a Barcelona on passà pel taller del pintor Darius Vilàs i va ser dibuixant per a una revista. El 1929 fou el primer director de la recentment creada Escola Massana de Barcelona on exercí de professor de dibuix i pintura.
Conegué entre altres, a Joan Llimona, Pablo Gargallo i Antoni Gaudí, amb qui acabaria col·laborant i qui l’aconsellà especialitzar-se en l’art religiós. Seva és la coneguda imatge del naixement de la Sagrada Família així com la Verge que presideix la façana de la catedral de Girona.
Però, a més de l’escultura, Busquets va demostrar la seva professionalitat en el camp de la il·lustració, el vitrall, el mosaic, la ceràmica, el disseny de mobles, l’orfebreria i l’estucat. El fet que sovint no signés el que feia, ha motivat el gran desconeixement i l’errònia atribució de les seves obres a altres autors.
Parada i fonda
Al davant tens La Marineta, una masia del segle XVI, actualment convertida en centre cultural. Les finestres inferiors són fruit d’una reforma efectuada el 1920 per Josep Goday i Casals, quan també s’afegiren els esgrafiats. Nascut a Mataró el 1881, Goday projectà i remodelà nombrosos edificis a Barcelona, com Correus, la Casa de l’Ardiaca o la Maternitat. Així mateix, com a arquitecte municipal de Barcelona, projectà tot un seguit d’edificis escolars. Per exemple, entre altres tens el Pere Vila, Lluís Vives o Milà i Fontanals.
La Marineta era el lloc on s’aturaven les diligències que feien el camí de Barcelona a Vic. El nom deriva de Marinette, l’esposa de l’antic propietari. A les llindes de les finestres pots llegir la data de construcció, amb alguna errada ortogràfica.
Vells edificis, nous usos
Seguidament, en aquest itinerari per Mollet del Vallès, passa pel carrer de Portugal i arribaràs al de Can Pacià. Veuràs una escola bressol que ocupa l’edifici de l’antic mas de can Plansó. El 1906 l’adquirí Pacià Ros Duñó i per aquest motiu ara es coneix com a Can Pacià. L’origen es remunta al segle XV quan els pagesos van poder ser propietaris de les terres que treballaven. Pel que fa a aquest edifici, cal destacar la finestra gòtica.
Art urbà
Per acabar, puja per les escales del mateix carrer per contemplar un acolorit mural, executat per Erb Mon, un artista brasiler que ha deixat nombroses obres a les parets, especialment a Catalunya. En el projecte s’involucraren un grup de joves, amb la idea de recuperar espais degradats.
De fet, hi ha més murals escampats per la ciutat, que embelleixen els carrers. Per exemple, en pots veure un a la plaça de Catalunya i un altre a la baixada de Can Rota. Aquest segon fou pintat per Ángel Toren, un muralista urbà amb obra arreu del món que s’inspira en formes geomètriques.
No et perdis la segona part d’aquest itinerari per Mollet del Vallès.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Història: molletvalles.cat
- Intervenció arqueològic a la plaça Prat de la Riba, per O. Matas i J. Roig
- Etimologia de Mollet: @ajuntamentmollet
- El senyal heràldic de Mollet del Vallès, per J. Galtés
- Itinerari d’art pels carrers del centre, per diversos autors
- Manuel Cases Lamolla: epdlp.com
- Domènec Sugrañes: wikiwand.com
- Copa d’Higiea: wikiwand.com
- Sant Vicenç, per V. Vilà
- Francesc Folguera: wikiwand.com
- Can Pacià: @ajuntamentmollet
- Erb mon: erbmon.com
- Ángel Toren: angeltoren.es
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: