Per terres del fum fum fum
Anem a fer un itinerari pel Lluçanès, una zona (que reivindica el dret de ser comarca) amb entitat pròpia i que pocs saben assenyalar-la en un mapa.
Podem anar per la C-17 cap a Vic o bé per la C-16 direcció Berga. Sigui per l’una o per l’altra, us recomano desviar-vos per l’Eix Transversal i a la sortida 151 pujar cap a Sant Feliu Sasserra. Són carreteres estretes amb poca circulació i magnífics paisatges.
Cau de bruixes
Per començar, una aturada a Sant Feliu Sasserra ens permetrà fer un primer tast. Les poblacions d’aquí van ser molt malmeses per les diferentes guerres, així que de patrimoni, poc. De l’església, molt modificada, destaca la portada romànica en un lateral.
A continuació, feu una passejada pel carrer Sant Pere Almató. Aquest missioner del segle XIX, fill de la població, va anar al Vietnam on va ser perseguit i decapitat.
La població ha promogut força el seu passat de bruixes, obrint un centre d’interpretació i realitzant varis itineraris.
Seguim fins a Prats de Lluçanès on passarem la nit. Des d’aquí ens serà fàcil visitar la zona.
La nadala més famosa
Malgrat la població tampoc destaca per la riquesa patrimonial, cal donar una volta per conèixer la capital del Lluçanès. Aquí va néixer a finals del segle XIX Joaquim Pecanins, el músic que recopilà conegudes cançons catalanes, com el Fum fum fum. Per cert, tot apunta que originalment era una cançó de taverna, llegiu sinó la lletra amb deteniment.
Anem a les Tres Fonts: una és el cel, l’altra el purgatori i la darrera l’infern. Encara que hi hagués cua, tothom s’esperava per beure només de la del cel.
Ens acostem a la capella de la Bona Sort, del segle XVI tot i que documentada al segle I, probable origen de la població.
Una passejada fins a Sant Sebastià ens descobrirà l’àmbit rural dels voltants. Aquesta capella, reconstruïda al segle XIX és un popular lloc de trobada durant la festa dels Elois i un bon mirador damunt la població.
Coques per assaborir el cel
Continuem el nostre itinerari pel Lluçanès i anem a Perafita, una petita vila coneguda per les seves coques. Oblideu-vos del règim i deixeu-vos emportar pel bon gust.
L’església de Sant Pere és majoritàriament del segle XVIII, tot i que conserva alguna resta del segle XII.
Acosteu-vos al carreró davant l’església per veure el curiós pou de Ca les Monges que arriba fins al primer pis.
Al carrer Major trobem interessants façanes del segle XVIII i XIX.
Si voleu passar un matí, o un dia, distret us recomano llogar una Burricleta als afores de Perafita. És una bicicleta assistida que us permet gaudir dels camins sense massa esforç. Descobrireu bonics paisatges i alguna masia abandonada.
Salvada pels pèls
Seguint la carretera arribem a Sant Boi de Lluçanès. L’església és de les poques que va salvar una bona part del seu patrimoni durant la Guerra Civil gràcies a una ordre del Conseller de la Generalitat.
El nucli urbà conserva destacables façanes del segle XVII, època en què van arribar a la població molts immigrants de França.
Sortint de la població trobem el Roure de la Senyora, arbre centenari d’impressionants dimensions. No sabem qui era aquesta senyora, però us recomano comprar uns sobrenaturals croissants al forn de la plaça del poble i venir aquí a menjar-los. Tocareu el cel.
L’origen de tot plegat
El municipi de Lluçà dona nom a la comarca. El significat del topònim l’hem de buscar al segle X quan es deia Lucano, derivació llatina de Lucius (és a dir, Lluc).
Aquí, a part del paisatge, és imprescindible visitar el monestir de Santa Maria, documentada al segle X. Tot i que va quedar molt malmesa pels terratrèmols del XV, conserva un petit claustre amb destacables capitells.
Als anys 60 s’hi van fer dubtoses restauracions que van permetre descobrir tombes antropomorfes i pintures que havien estat tapades amb calç.
El guia que ens fa la visita no sabria com classificar-lo: una peculiar persona amb una evident manca de professionalitat, pocs coneixements històrics i un marcat accent estranger que fa encara més difícil la comprensió de les explicacions.
Un campanar per a cada fill
A Olost s’explica la llegenda d’una important família que va prometre a la Mare de Déu construir un campanar si tenien un fill. Una verge generosa devia ser, ja que els hi va concedir bessonada. El resultat és una espectacular construcció neoclàssica (segle XVIII) amb dos campanars, coneguda com la Catedral del Lluçanès.
Per acabar aquest itinerari pel Lluçanès amb bon gust, podeu dinar a la fonda de la mateixa plaça. Però aneu amb compte perquè hi ha dos menjadors dins el mateix local: un és on hi va la gent del poble. L’altre és el que va guanyar una estrella Michelin i té preus una mica ‘diferents’.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Església de Sant Feliu Sasserra: catalunyamedieval.es
- Sant Pere Almató: joanarimanyjuventeny.cat
- Prats de Lluçanès: pratsdellucanes.cat
- Capella de la Bona Sort: Art Medieval
- Joaquim Pecanins: wikiwand.com
- Fum fum fum: sapiens.cat – elpuntavui.cat
- Perafita: perafita.cat
- Església de Sant Boi de Lluçanès: patrimonicultural.diba.cat
- Roure de la Senyora: blogs.descobrir.cat
Un article molt complet del Lluçanès! Hi ha molta riquesa per veure, i tal i com heu mencionat la Burricleta és el mitjà perfecte per contemplar-ho tot sense esforç. 🙂 Fins aviat!