Entre dos campanars

Entre dos campanars

El municipi de Das (Baixa Cerdanya) té una història que es remunta al segle X, quan aquests verals pertanyien al bisbat d’Urgell.

L’agricultura i la ramaderia eren les principals activitats, fins que el filantròpic barceloní Rossend Arús va posar de moda l’estiueig en aquesta petita i freda vila. De fet, Das passa per ser la població més freda de tot Catalunya, amb temperatures més pròpies de l’alta muntanya.

Aquest breu itinerari el començarem, contra tot pronòstic, per la part menys vistosa, però no per això no menys interessant.

Panoràmica de l'ermita de Santa Bàrbara als afores de Das. Baixa Cerdanya.

Una santa per quan trona

Diuen els entesos que fa uns vint milions d’anys, tot i que no hi eren presents, va tenir lloc una època que en diuen Miocè. En aquesta estoneta planetària, s’elevaren, entre altres, els Alps i els Pirineus. Les abundants erosions van originar sediments que donarien pas als lignits, que no són altra cosa que el mineral que vulgarment en diem carbó.

Durant el segle XIX, a la Cerdanya es van explotar diversos afloraments d’aquest mineral, però donada la dificultat de les mines, aquesta activitat s’abandonà a principis del segle XX, exceptuant les mines de Sanavastre, dins el municipi de Das, que van estar actives fins als anys cinquanta.

Llamps divins

Per aquesta raó trobem a Das la capella de Santa Bàrbara, patrona dels qui treballen amb explosius. Diuen les cròniques que aquesta senyora, que probablement mai va existir, va néixer al segle III en algun lloc de l’actual Turquia. La rocambolesca història explica que el seu pare la va tancar en una torre perquè no tingués contacte amb el cristianisme, però un dels tutors li va parlar i ella es convertí.

Empipat com una mona, la va dur a judici i, després d’alguns turments, dels quals ningú hagués sobreviscut ni al primer, el pare en persona li va tallar el coll. Però la justícia divina va enviar un llamp que el va rostir allà mateix.

Teulades de pissarra del cementiri als afores del municipi de Das, Baixa Cerdanya.

El camí que porta fins a l’ermita de Santa Bàrbara passa pel costat del cementiri, traslladat aquí el 1901 i situat en un bucòlic indret. Quan el camí torna cap al poble, trobem les restes d’una torre de defensa.

Coneguda popularment com ‘la torreta‘, aquest element data del segle XV, tot i que probablement és al lloc on hi havia una altra de quan els romans controlaven el camí que remuntava el Llobregat. Més tard es va utilitzar en les revoltes contra els francesos.

Restes de La Torreta de Das, un element fortificat del segle XV de planta quadrada.

Guerra de campanars

Entrem al nucli antic i el primer que ens crida l’atenció és l’església de Sant Llorenç. Documentada al segle IX, la capella romànica va ser enderrocada el 1901 per construir aquesta en estil neogòtic. Abans el tema del patrimoni era encara menys important que ara.

El municipi de Das es va veure afavorit per l’estiueig de personatges de nivell. Entre els estiuejants del món cultural i empresarial que van freqüentar Das, destaca el periodista i dramaturg Rossend Arús, fill d’una dasenca.

Però també tenim Vicenç Ferrer, propietari d’una important empresa farmacèutica qui, amb el permís del bisbe d’Urgell, va encarregar el projecte de la nova església a Salvador Vinyals i Sabaté. La idea era rivalitzar amb el campanar de l’Ajuntament i, a fe de Déu que va assolir el repte.

Viñals era un arquitecte barceloní que normalment es movia bé dins l’eclecticisme. Va rebre nombrosos encàrrecs de la ‘jet set‘ barcelonina de finals del segle XIX. Poc després jugaria també amb el modernisme.

Municipi de Das, Baixa Cerdanya. Església de Sant Llorenç projectada el 1901 per Salvador Vinyals Sabaté.

Un cant a la pau

Darrere l’església s’amaga una comunitat de veïns ocupant l’espai d’un mas que en altre temps es deia cal Moré. Un plafó ceràmic al costat de l’entrada recorda que el 1937 el poeta Joan Alavedra i Segurañas va trobar aquí inspiració per escriure “El Pessebre“, oratori que sis anys després, durant l’exili a França, Pau Casals va fer famós en posar-hi música. Alavedra també va ser l’autor de la biografia de Casals.

“El Pessebre”, és un poema que Alavedra va escriure pel seu fill petit. L’originalitat de l’obra rau en el fet que les figuretes del pessebre parlen de forma entenedora i transmeten un missatge de pau.

Plafó ceràmic a Cal Moré a Das amb un fragment del poema El Pessebre de Joan Alavedra Segurañas.

Filantropia maçona

La peculiar edificació de la Casa del Comú destaca com un gall dindi al mig del camp. Com que la mama era de la vila, en Rossend va decidir ser un bon xicot i fer alguna cosa al respecte. I el municipi de Das va rebre com a regal una descomunal escola.

El senyor Arús era maçó. Això vol dir que pertanyia a una comunitat sovint perseguida per les seves idees progressistes i obligada a viure en la clandestinitat. L’aura de misteri de la maçoneria encara dura ara.

Secrets ben guardats

El gremi dels maçons va començar allà pel segle XI, quan els picapedrers dormien i desaven les eines en un cobert anomenat lògia. Amb el pas dels segles, els arquitectes s’organitzaren per amagar els secrets del seu ofici i crearen complexes normatives. El refinament dels rituals va derivar en una sofisticada filosofia. La maçoneria va arribar a Catalunya amb les invasions napoleòniques del segle XIX i es va estendre ràpidament.

Algunes personalitats adeptes van ser Víctor Balaguer, Josep Anselm Clavé, Lluís Companys, Narcís Monturiol i l’escriptora Aurora Bertrana.

Entre els molts símbols que utilitzen els hereus dels picapedrers romànics, tenim l’estrella de cinc puntes -oh, vaja, la mateixa que llueix l’estelada-. Representa l’home primordial -que no dona primordial- o Mestre Maçó, amb els cinc principis del microcosmos, que no entraré a descriure.

Doncs bé, aquesta estrella o pentàcul, el trobem ben representat en aquesta construcció. També hi ha dues columnes, record de les que tenia l’antic temple de Salomó. Una representa l’esperit profà, en contraposició al món sagrat.

Municipi de Das, Baixa Cerdanya. Detall d'un capitell de l'entrada de l'Ajuntament, obra de Fontseré.

Encara hi ha més

Hi ha molts més detalls, però m’he fixat amb les dues inscripcions commemoratives. Si afines la vista, veuràs uns estranys gargots. La majoria corresponen a l’alfabet Futhorc, unes runes utilitzades des del segle V. El problema és que els maçons les utilitzen de diverses maneres i vés a saber què signifiquen. Curiós, oi?

Com també resulta curiós que ningú parla de l’arquitecte d’aquest edifici. La inscripció indica que les obres es van fer el 1888 sota la supervisió d’Eduard Fontseré. El problema és que hi ha dues persones que per aquelles dates eren família i tenien el mateix nom. Eduard Fontseré i Riba, era un prestigiós meteoròleg i sismòleg barceloní, així que, per lògica, aquest no podia ser.

És més probable que es tracti d’Eduard Fontseré i Mestre qui, com a director de camins i mestre d’obres, va ser el responsable tècnic del subministrament d’aigües de Barcelona. El seu pare va ser l’arquitecte que va dirigir l’enderroc de les muralles de Barcelona. El seu germà Josep va projectar i dirigir les obres del parc de la Ciutadella. Tota una família dedicada al mateix ram. I pel que sembla, també eren maçons.

Municipi de Das, Baixa Cerdanya. Placa commemorativa de la inauguració de l'Ajuntament el 1888.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure itinerari al mapa

Saber més

Què veure a prop