Vendre com cal

Vendre com cal

El Mercat Municipal de València.

Els romans, que el que no sabien s’ho inventaven, van pensar que el mot Roma provenia de l’etrusc i significava força i valentia. Així doncs, els legionaris quan fundaven un nou indret lluny de la ciutat eterna, sovint el batejaven amb el nom de ‘Valentia‘, com un record a la capital de l’imperi. Això passava al segle II abans de la nostra era.

Actualment hi ha moltes poblacions arreu del món anomenades València, Valence o Valença, clar que no totes van ser fundades pels romans. Fins i tot hi ha a les Filipines!

Rajoles amb l'escut de València en color blau sobre fons groc a la façana del Mercat Municipal de València.

Un espai per vendre

Doncs bé, deu segles després de la seva fundació, durant la dominació musulmana, a la ciutat de València -la que ens queda més a prop-, tenia lloc, un mercat fóra de les muralles. Així va ser durant prop de cinc-cents anys, fins que la ciutat va ser conquerida per Jaume I -segle XIII-, qui concedí el privilegi de celebrar mercat un dia a la setmana.

Temps després Pere IV va ampliar el perímetre de la muralla i va autoritzar que el mercat fos diari. Les parades se seguien muntant al matí i desmuntant a la tarda.

I així va ser fins ben entrat el segle XIX quan, amb la desamortització de béns eclesiàstica, es va enderrocar un convent i al seu lloc s’hi construí un mercat. En realitat es tractava d’un seguit de porxos que més o menys aixoplugaven les parades. L’estructura va durar menys que un caramel a la porta d’una escola.

Però amb la industrialització i els corrents higienistes, la nova burgesia volia quelcom més digne i que no fes tant de tuf.

Sostre del Mercat Municipal de València, projectat per Alexandre Soler i Francesc Guàrdia.

Trio d’arquitectes

Així doncs, l’ajuntament va convocar un concurs que es va eternitzar més que un judici per sedició. Finalment el van guanyar Alexandre Soler i Francesc Guàrdia.

Nascut accidentalment a Barcelona, Alexandre Manuel Tomàs Soler i March és considerat un arquitecte modernista manresà. Amb vint-i-sis anys va acabar la carrera d’arquitectura i, com que era bon dibuixant, aviat va entrar a treballar al taller de Lluís Domènech i Montaner, on coneixeria Francesc Guàrdia, amb qui realitzaria algunes col·laboracions.

Treballant especialment per a la burgesia industrial, la major part de les seves obres tenen lloc entre 1900 i 1928, principalment a Manresa i rodalia. Després de la guerra civil, quedaria injustament oblidat.

Nascut a Barcelona el 1880, Francesc Guàrdia i Vial era el gendre de Lluís Domènech, així que jugava amb avantatge. Amb ell va col·laborar entre altres en la construcció del Palau de la Música Catalana. Tot i que generalment les seves obres s’inclouen dins el corrent modernista, també va tocar altres estils. Imagino que tot depenia del gust del client.

Mènsules del mercat municipal de València, decorades amb rajoles i ferro forjat.

Un grapat de modificacions del projecte més tard, va comportar que els dos arquitectes catalans abandonessin el projecte, que va passar a mans del valencià Enric Viedma i Vidal.

Viedma obtingué el títol d’arquitecte a Barcelona quan el noucentisme estava en el seu moment àlgid. Va deixar a València notables obres d’estils ben diferents, com l’expressionisme, l’art-decó o l’anomenat ‘casticisme’ valencià.

Sembla que per ètica, Viedma va voler desdir-se de la responsabilitat de continuar les obres, però les pressions devien ser importants perquè va seguir fins al final, havent de modificar, això si, els plànols per enèsima vegada.

Finalment, el flamant mercat va ser inaugurat el 1928, divuit anys després que Alfons XIII donés un reial inici a les obres.

Fris escultòric amb l'escut de València decorant una cantonada de l'edifici.

Sumant oficis

El Mercat Municipal de València es troba en un indret difícil de pair. Encaixonat entre edificis, carrers estrets, una església i la Llotja de la Seda, presenta una planta lògicament irregular per adaptar-se al complicat espai que resta lliure. Flanquejant l’entrada principal, hi ha dos pavellons de maó i ceràmica que remeten a les construccions medievals centre europees, en què sovint s’inspiraven els arquitectes modernistes.

Penell damunt una torreta piramidal d'un dels pavellons del mercat municipal de València.

A part de l’espectacular cúpula que corona el conjunt, cal fixar-s’hi amb els nombrosos detalls que fan que aquest sigui un dels llocs més visitats pels turistes i que, paradoxalment, menys s’hi fixen.

Interior de la cúpula del Mercat Municipal de València, obra d'Enric Videdma i Vidal.

Bigues de ferro, vitralls, gelosies, petites escultures i meravellosos recobriments ceràmics, es troben harmoniosament junts dins el Mercat Municipal de València. Aquest és un dels grans mèrits del modernisme: revifar treballs artesanals que la industrialització havia arraconat.

Arreu és present el referent dels cítrics, que tan famosa han fet l’horta valenciana.

Detall de l'enrajolat interior de la cúpula del mercat, amb motius de taronges.

Cal parar especial atenció als recobriments ceràmics. Van ser realitzats per la prestigiosa fàbrica La Ceramo, inaugurada el 1889 a Benicalap, actualment un districte de la ciutat de València. L’empresa aviat va obtenir diversos premis per les seves ceràmiques, que seguien procediments artesanals. D’aquí van sortir les rajoles que decoren l’Estació del Nord de València i molts altres edificis.

Rajoles modernistes amb motius florals blaus sobre fons groc a l'exterior de l'edifici.

Observa també els penells amb el peix i el lloro, sobre la qual diuen que es tracta d’una clicada d’ull als xafardejos que sovint circulen pel mercat i que Blasco Ibáñez va immortalitzar a la seva obra ‘Arròs i Tartana‘.

Exterior de la cúpula del Mercat Municipal de València amb un penell amb forma de peix.

Lleialtat per duplicat

L’escut de la ciutat també és present de mil maneres, com a l’esplèndid vitrall de l’entrada principal.

L’actual escut es va configurar a partir del segle XIV, quan s’adoptaren les quatre barres de la Corona d’Aragó. En agraïment pel suport del poble valencià durant la guerra entre Castella i Aragó, Pere IV va concedir a la ciutat l’ús dels colors reials i de la corona. També, com a reconeixement per la lleialtat demostrada durant els dos durs setges en aquesta guerra, va incloure les dues “L” coronades.

Les dues branques de llorer es van incloure quatre segles més tard i simbolitzen la defensa de la ciutat davant el setge francès.

El ratpenat, que en aquesta versió no apareix, ja és més discutible. Hi ha qui diu que és una degeneració del drac que Jaume I duia al casc.

Vitrall amb l'escut de la ciutat al Mercat Municipal de València, projectat per Enric Viedma i Vidal.

Les bruixes de Bruges

Fruit de l’enderroc d’antics edificis, va quedar un espai que porta el nom de plaça de la Ciutat de Bruges, que molta gent coneix com a plaça de les bruixes, que res té a veure, perquè allà es va rostir poca gent.

El nom d’aquest espai és un homenatge a Joan Lluís vives i March, humanista i filòsof nascut a València el 1492. Va haver de tocar el dos a París fugint de la Inquisició. Després d’acabar allà la carrera, es trasllada a Bruges (Bèlgica) on mantindrà relació amb diversos humanistes. En aquesta ciutat moriria el 1540.

Detall de la sanefa de rajoles que decora l'exterior del Mercat Municipal de València.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça de la Ciutat de Bruges. València

Saber més

Què veure a prop