Aquarel·la amb la panorámica de la masia de Can Cabot de Vilassar de Mar (Maresme).

Història pintada

La masia Cabot de Vilassar de Mar.

Se sap que el conreu del clavell va tenir lloc fa uns dos mil anys, setmana amunt, setmana avall, en temps de Cèsar August.

No obstant això, la floricultura comercial pels nostres verals se situa a mitjans del segle XIX a la zona del Maresme, amb una climatologia idònia per a aquesta activitat. El moment clau cal situar-lo el 1922, quan el milanès Beniamino Farina, s’instal·la a Vilassar de Mar i revoluciona l’agricultura de la comarca.

Una de les masies que van aprofitar aquesta empenta va ser Can Roc, actualment Can Cabot. En realitat, al segle XVIII Roc Batllori era un important xocolater de la vila. Als extensos camps del mas s’hi produïa taronja i més tard patata.

El 1917, Francesc Cabot va adquirir la propietat. El 1943, Pere Cabot encarrega a Miquel Brullet i Monmany una important reforma que canviaria radicalment la fesomia de l’edifici.

Nascut a Mataró el 1904, Brullet va ser deixeble de Josep Maria Jujol, amb qui col·laborà, entre altres, amb el monument de la plaça d’Espanya de Barcelona. Després d’obtenir el títol, va exercir com a arquitecte a la seva ciutat natal, on és autor de diverses obres així com de projectes d’urbanisme de barris sencers per acollir l’onada d’immigrants.

Durant aquesta reforma s’afegiren els magnífics esgrafiats que decoren la façana. Van ser realitzats per Santiago Alsina i Borrell, pertanyent a una prestigiosa família d’estucadors de Mataró.

Aquarel·la amb la panorámica de la masia de Can Cabot de Vilassar de Mar (Maresme).

Artesà del fang

Els camps de conreu ara ja no existeixen, s’han convertit en cases, carrers i en alguna plaça. Actualment l’entrada principal de la finca conserva un tram del mur exterior decorat amb plafons ceràmics.

Gràcies a la informació facilitada per una membre de la família Cabot, he pogut saber que van ser realitzats el 1992 pel ceramista mallorquí Miquel Albertí Rotger.

Nascut el 1954, Albertí va créixer envoltat de peces d’argila. El seu pare va arribar a Llucmajor un any abans del naixement d’en Miquel, per tal de dirigir ‘Sa Teulera‘, l’obrador on majorment es produïen teules i materials de construcció.

Posteriorment Miquel Albertí va passar a fer-se càrrec del taller, però centrant-se en la producció de testos, estris per a la llar i objectes de decoració, sempre treballats a mà.

El 2012 va ser més conegut al Maresme ja que va realitzar la producció del càntir de la fira d’Argentona.

Història gràfica de la vila

Un dels plafons conté un mapa amb la recreació de l’aspecte que devia tenir Vilassar de Mar el 1784, data en què la població es va independitzar. Al segle XVIII era coneguda com el Veïnat de Mar de Vilassar -de Dalt-. Estava formada per persones que provaven sort en aquest paratge desprotegit, dedicant-se a la pesca i al conreu. Al dibuix pots veure les tres torres que van donar lloc a la població.

Per commemorar els dos-cents anys d’independència del municipi, l’historiador, dibuixant i esportista Vicenç Casanovas i Vilà va realitzar aquest mapa.

Plafó ceràmic amb una hipotética imatge de com era Vilassar de Mar al segle XVIII.

Record d’ultramar

Dels tretze plafons, els dos de més grandària indiquen el nom de la Masia Cabot, amb el dibuix de com era l’edifici abans i després de les obres. Un plafó indica el nom del carrer Eduard Ferrés i Puig, arquitecte modernista nascut a Vilassar de Mar que ha deixat arreu un important llegat. D’ell potser et sonarà l’antic Hotel Ritz de Barcelona.

Com que l’edifici es troba en una cantonada, també tenim el nom de l’avinguda Montevideo, aplicat els anys trenta del segle XX i que antigament era conegut com el Torrent de les Serps. La capital de l’Uruguai va ser un important port on, des de mitjans del segle XIX fins a principis del XX els velers del Maresme duien sal i portaven carn salada. Molts industrials a Montevideo eren d’origen català, i si concretem més, de Vilassar de Mar.

Plafó ceràmic amb el nom de la Masia Cabot de Vilassar de Mar (Maresme).

Els altres nou plafons fan un peculiar repàs a la història de Vilassar de Mar.

Un dels pocs vestigis fundacionals de la vila és la Torre d’en Nadal que, malgrat la datació del plafó, va ser construïda cap al segle XV -cada font consultada li atorga una data diferent-. Eren aquells uns temps on els corsaris sovint feien incursions en aquest litoral i els masos van haver de construir nombroses torres de guaita i de defensa.

La il·lustració inclou a més una escultura d’Enric Monjo. Nascut a Vilassar de Mar el 1895, Monjo va ser un prolífic escultor amb obra arreu del món. A la plaça de Catalunya de Barcelona hi ha dues escultures seves en bronze.

Plafó ceràmic de la masia Cabot de Vilassar de Mar amb la imatge de la Torre d’en Nadal.

Devoció vora el mar

Cap al segle XVIII els ja nombrosos habitants d’aquest nucli es queixaven de què la parròquia de Vilassar -de Dalt- no dedicava prou interès espiritual cap al Veïnat de Mar. Finalment obtingueren permís per aixecar una església. D’altra banda, als pescadors se’ls va permetre pescar en diumenge, destinant la meitat dels guanys a l’obra. També hi havia una part provinent de les caritats i una altra d’un impost periòdic. Un preu ben alt, penso jo.

El temple s’aixecà al costat del Torrent de les Serps -actual carrer Sant Joan- en terreny neutral, entre els dos barris existents en aquell moment. El 1745, tot i que les obres no s’havien acabat, ja es podien celebrar misses. Un segle més tard es van fer obres d’ampliació i és així com el veiem al plafó ceràmic, amb la rectoria al costat, actualment desapareguda.

Es creu que els pescadors i els pagesos de les “Cases de Mar” es reunien el dia de Sant Joan per satisfer els tributs, censos i servituds, fet que donaria peu a posar el temple sota l’advocació d’aquest sant.

Després de la quasi total destrucció durant la Guerra Civil, l’arquitecte municipal Josep Maria Ribas va projectar l’actual temple aprofitant el campanar i la portalada que s’havien salvat.

Plafó ceràmic de la masia Cabot de Vilassar de Mar amb la imatge de l’antiga església.

De torrent a carrer

Al tram final del Torrent de les Serps, vora l’església recentment construïda, es bastiren els primers habitatges que es miren entre si, a diferència de la resta de carrers, on les construccions estan orientades de cara a mar.

No és fins a mitjans del segle XIX quan es basteix l’edifici porxat del Foment, que delimitaria part de la plaça Major -actual plaça de l’Ajuntament-. Al plafó corresponent veiem el carrer ja urbanitzat i part de la porxada.

L’edifici neoclàssic del Foment – molt reformat a mitjans del segle XX-, va ser projectat per Jaume Vives i en un principi era el local social on es trobava la gent benestant així com els capitans de vaixell.

Plafó ceràmic amb una imatge antiga del carrer Sant Joan i l'edifici del Foment.

Mestres d’aixa

I ja que parlem de vaixells, un altre plafó de la masia Cabot de Vilassar de Mar ens mostra algunes de les emblemàtiques embarcacions que al segle XIX van sortir de les drassanes d’aquesta vila.

Destaca el bergantí realitzat per Francesc Sagarra, important i expert mestre d’aixa i fill del prolífic constructor de barques de pescar Ramon Sagarra.

Joan Almera, descendent d’una nissaga de mestres d’aixa es va especialitzar en barques de pescar. Tot i això aquí se’ns mostra la magnífica goleta Raquel.

D’altra banda, Josep Sust, fill d’un altre constructor de barques, es va especialitzar en la realització de velers de bastant tonatge, tot i que després es limità a la construcció de barques de pescar.

Pere Astor va ser un altre constructor de barques de pescar, establert a la població des de 1801.

Plafó ceràmic amb embarcacions construïdes al segle XIX a les drassanes de la població.

Estacions efímeres

El 1848 s’inaugurava la línia de tren entre Barcelona i Mataró gràcies als esforços de l’empresari Miquel Biada. Vilassar de Mar tenia una estació construïda aquell mateix any pel paleta Josep Forns, que és la que apareix a les rajoles de Can Cabot.

El 1922 s’enderrocà i es va construir un d’aquells característics edificis de maó que contrastaven amb els angles més clars. A l’exterior disposava d’una marquesina destinada als lavabos.

El nou edifici va subsistir fins al 1968 quan s’hi construí un altre recobert de rajoles blaves. Tampoc aquest ha perdurat, ja que posteriorment es va construir una nova estació més discreta -que no més maca-.

I fins aquí, tot el que hem pogut llegir als plafons ceràmics de la masia Cabot de Vilassar de Mar.

Plafó ceràmic amb la imatge de la primera estació de trens de la vila.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: avinguda Montevideo, 100. Vilassar de Mar

Saber més

Què veure a prop