Les plaques de carrer de Llafranc (Baix Empordà) realitzades per Vilà-Clara.
Tothom ho sap: als grecs els entusiasmava posar noms a tot. Al que fos. Per això tenim un munt de paraules heretades d’aquesta antiga cultura. Hodonímia -o odonímia- n’és una i vol dir origen i significat dels camins -o carrers-.
Per cert, amb o sense hac, aquest mot, recollit en altres idiomes, no el contempla cap diccionari. Un misteri.
Generalment un hodònim està format pel tipus de via o espai i el nom o terme que identifica aquesta via. Per tant, quan dius carrer la Font o plaça de Catalunya, estàs dient un odònim.
En canvi, un nomenclàtor és un llistat que pot ser de poblacions, topònims o, com ara ens interessa, de carrers.
Amb tot això al cap ens n’anem a Llafranc, població que m’ha sorprès perquè disposa d’un detallat nomenclàtor d’odònims, fet poc freqüent.
Peix regalat
Una simpàtica llegenda -sense cap fonament- explica l’origen del topònim d’aquesta vila. Diu que en temps remots Calella i Llafranc eren rivals pel que fa a la pesca. De bon matí el port de Calella s’emplenava de gent esperant l’arribada de les barques amb sardina i anxova, que es venia ràpidament.
Tot el contrari passava al petit port de Llafranc que no podia competir amb el de la població veïna. Un dia van prendre la decisió de regalar el que havien pescat. En assabentar-se, la gent de Calella exclamaren: “Anem-hi que allà és de franc!”. I ràpidament es conegué com a “Allafranc” que després va derivar en Llafranc.
De la prehistòria al turisme
L’idíl·lic indret d’aquesta vila empordanesa ja va ser triat fa uns cinc mil anys pels habitants de l’edat de pedra, que van deixar un dolmen com a testimoni.
Molt temps després arribarien els ibers i seguidament els romans qui la convertirien en un important centre des d’on sortien vaixells carregats amb àmfores de vi, vaixelles i ceràmica per a la construcció.
A finals del segle XIX esdevindria un freqüentat destí de lleure. A partir dels anys cinquanta del segle XX la vila viuria un creixement urbanístic i durant la dècada dels seixanta s’hi realitzarien nombroses obres de millora, com la col·locació de les rajoles amb els noms dels carrers.
L’artista
Algunes plaques de carrer de Llafranc van ser realitzades pel prestigiós ceramista Josep Vilà-Clara. I això es nota. Llàstima que actualment hi ha un poti-poti de plaques que desmereix l’encert de les originals.
Nascut a Palamós el 1910, entra a treballar en un obrador on es produeixen peces per a la construcció, com teules i canaleres. Més tard s’inicia com a artesà ceramista, produint vaixelles i rajoles decorades a mà.
Amb l’èxit obtingut, a partir de 1955 instal·la el seu propi obrador a La Bisbal on també treballa el seu fill. Així mateix, col·laborarà amb artistes i arquitectes de renom.
La demanda de ceràmica motiva l’ampliació i modernització del taller a finals dels anys seixanta. Les plaques de carrer de Llafranc són precisament d’aquesta època.
Les plaques
En primer lloc, la originalitat d’aquestes plaques rau en la tipografia emprada. En un interessant i complet treball de recerca, el dissenyador gràfic Gerard Soler no només fa un exhaustiu estudi d’aquestes peces, sinó que fins i tot ha creat una tipografía basada en la que va utilitzar Vilà-Clara.
L’artista va crear dues plaques per a cada tram de carrer, una per l’entrada i l’altra per la sortida, amb una il·lustració adient. No obstant això, sembla que la persona que les va col·locar devia anar distreta, ja que hi ha peces mal col·locades.
D’altra banda, entre obres, reformes, climatologia i ves a saber què més, moltes es van fer malbé. En un principi es van demanar còpies al mateix artista, però en altres ocasions van ser realitzades per algun altre ceramista, motiu pel qual trobem diverses tonalitats, tipografies i dibuixos que no són els originals.
Anem a veure unes quantes, que ens ajudaran a conèixer una mica la història d’aquest indret.
Recordant el bressol grec
Una de les plaques de carrer de Llafranc duu el nom del port d’Atenes. Projectat al segle V a.n.e. per l’arquitecte Hipòdam, el Pireu va ser durant molt de temps un dels ports més importants de Grècia i d’Europa. Tot i ser una ciutat independent, en realitat el Pireu era -i és- el port d’Atenes.
Constava de tres ports, el més gran dels quals estava destinat a l’activitat comercial. Els altres dos tenien un ús militar, aixoplugant la poderosa flota que va permetre Atenes esdevenir la ciutat més rellevant de Grècia i de la Mediterrània.
Tenint en compte la seva posició estratègica, el port del Pireu va ser fortificat des d’un bon inici. A més es construí un mur per protegir els sis quilòmetres del camí que l’unia amb Atenes.
Geografia romana
Amb el senzillíssim nom de Postumius Rufius Festus Avienus, s’amaga un poeta romà del segle IV. L’home, que li direm Aviè i prou, ha passat a la història per una magna obra coneguda com a Ora Marítima. Els pocs fragments que s’han salvat descriuen la costa d’Hispània, tot i que amb noms que no sempre són fàcils d’identificar.
Per exemple, el cap Celebàntic, que hi ha qui el situa davant Begur i que podria correspondre al cap Sa Sal. Però aquestes coses són complicades de desxifrar. Més si tenim en compte que Aviè va escriure la seva obra a partir de textos que diversos autors van escriure molt abans que ell.
El matrimoni
Cap al segle V la parella de ciutadans romans formada per en Carudo i la Cesàrea, van ser desterrats de França, probablement per motius religiosos, ja que eren cristians.
Durant el seu viatge van arribar fins a aquests paratges on Carudo va morir. La seva esposa l’enterrà i li dedicà un sentit escrit en una làpida. La peça va ser trobada durant unes excavacions arqueològiques al segle XIX, tot i que actualment no se sap on para.
A cadascú se’ls va dedicar un carrer, ja que són considerades les persones més antigues que han passat per aquest indret.
El mestre
En Pere Pascuet i Teixé va néixer a Sant Pere Pescador al segle XIX. Amb només setze anys ja tenia el títol de mestre d’ensenyament, exercint com a tal a l’escola pública de Palafrugell.
La seva vocació el va dur a tenir cura en la formació de cecs i sordmuts i dels adults que ho sol·licitaven. Va crear un fons d’estalvi escolar, una biblioteca i a més, el 1881 va ser un dels fundadors de la Caixa d’Estalvis de Palafrugell.
I si amb això no en tenia prou, observava i analitzava el temps, realitzant anotacions meteorològiques en el seu diari. Tot un personatge.
El navegant
Fill d’una família dedicada a la pesca, el 1827 naixia a Blanes en Francesc Pla Auger, conegut popularment com a Francesc de Blanes i també com a Xicu de Blanes.
Després de navegar a la marina mercant, s’establí a Calella. Ja de gran aniria a viure a Llafranc, essent l’únic resident que vivia de manera fixa tot l’any.
Aquesta placa difereix molt en quant a colors, dimensions i tipografia. Dedueixo que va ser realitzada posteriorment per un dels fills del ceramista.
La pesca
Com no pot ser d’altra manera, diversos carrers estan molt relacionats amb la pesca. És així com trobem per exemple, el carrer del Coral -en castellà-, en record de la important activitat que realitzaven els corallers de Llafranc.
Molt apreciat en joieria, el corall vermell fa més de dos mil anys que es pesca exclusivament al Mediterrani. Però l’explotació intensiva i indiscriminada l’ha malmès de tal manera que ara aquesta espècie està protegida.
La protectora
I ja que parlem de la gent del mar, resulta inevitable mencionar la principal aliada qui, no cal dir-ho, també té el seu carrer: la Verge del Carme.
L’advocació a la Mare de Déu del Mont Carmel s’originà a Terra Santa cap al segle XIII. Els seus seguidors eren eremites que vivien en coves de la muntanya del Carmel i temps després acabarien fundant l’orde dels Carmelites.
Basat en un més que discutible text bíblic, la Verge del Carme també es coneix com a Stella Maris, és a dir, estrella del mar. Aquest títol justifica la gran veneració que professa arreu la gent que viu del mar i de la qual Llafranc n’és un exemple.
L’almirall
Em penso que hi ha poques poblacions catalanes que no hagin dedicat un carrer a Roger de Llúria. No obstant això, és un personatge del qual probablement comptades són les persones que saben qui va ser.
Ruggero di Lauria i d’Amichi va néixer el 1250 en una població siciliana que cadascú bateja com a Llòria, Lòria, Luria, Llúria o Làuria.
El seu pare era un cavaller i la seva mare, dama de companyia de la reina Constança de Sicília. Quan la reina vingué a Barcelona per casar-se amb Pere III d’Aragó, en Roger i la seva mare formaren part del seguici.
Aviat va demostrar bones aptituds per la guerra i esdevingué almirall del rei, obtenint sonades victòries, especialment a Sicília i durant la croada en terres catalanes contra la corona d’Aragó. En morir a cinquanta-cinc anys va voler ser enterrat al monestir de Santes Creus.
I fins aquí, algunes de les plaques de carrer de Llafranc realitzades per Vilà-Clara. Hi ha més, però et deixo que les descobreixis pel teu compte 😉
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Odònim: blogs.avui.cat/sensacions – wikiwand.com
- Vilà-Clara: terracottamuseu.cat
- Estudi tipogràfic de les plaques ceràmiques de Josep Vilà i Clara als carrers de Llafranc, per G. Soler
- Llafranc: palafrugell.cat – wikiwand.com
- Un professor dedicat a Palafrugell: Pere Pascuet i Teixé (1897-1900): recercat.cat
- Pere Pascuet: palafrugell.cat
- El Pireu: worldhistory.org
- L’Ora Marítima i el massís del Montgrí, per J. Vert
- Ora Marítima: escritores.org
- Aviè: dbe.rah.es
- Francesc Pla: palafrugell.cat – xavierfebres.com
- Etimologia de Llafranc: toponims_del_baix_emporda
- El corall vermell: agricultura.gencat.cat – femturisme.cat
- Coralls i corallers a la costa gironina, per J. Pons
- La pesca del corall a la Costa Brava, per M. Martí
- Guerra entre els corallers de la Costa Brava i la Generalitat, per M. Garcia
- Verge del Carme: bibiloni.cat – wikiwand.com
- Stella Maris: wikiwand.com – cofrades.sevilla.abc.es
- Cesàrea i Carudo: mariabruguera.blogspot.com
- Roger de Llúria: sapiens.cat – wikiwand.com
M’agrada llegir-te!
Moltes gràcies!