Rètols de comerços i empreses. Lletrero de la Granja Mas Carbó al carrer Lledó.

Reclams de carrer (5)

Continuem descobrint rètols de comerços i empreses, alguns dels quals ja han desaparegut, però que ens porten el record d’altres temps.

Rètols de comerços i empreses. Lletrero de l'administració de finques La Gran Urbe.
Gran Via de les Corts Catalanes, 674. Barcelona.

Dolços records

Antigament, quan deies ‘vaig a la granja’ no significava que anessis al mig del camp a comprar una gallina per l’escudella. Era un establiment molt peculiar, on es venia tota mena de productes làctics, com llet, iogurt, nata fresca i també ous. De fet, es deien granges perquè al minúscul pati del darrere solien tenir unes vaques que els proporcionaven la llet acabada de munyir.

Amb el temps, les vaques van desaparèixer per raons higièniques i els locals van incorporar taules on et podies prendre un cafè, una llet merengada o una xocolata acompanyada amb xurros, melindros o ensaïmada (que no ensiamada). Però el temps va anar passant i aquests models de negoci van envellir com les persones que els regentaven. I finalment, les que no es van saber reconvertir, van tancar.

Creada durant la dècada dels anys trenta del segle XX, la Granja Mas Carbó de Barcelona, va restar buida molts anys. Actualment, una escola-galeria d’art li ha donat una segona vida, conservant el rètol d’aire art-déco.

Dedueixo que era la sucursal d’una de les dues masies que encara existeixen amb aquest nom. Una es troba als afores de Sant Hilari Sacalm, a la vora de les restes del castell del mateix nom. L’altra és dins el terme de Palafolls, avui dia reconvertida en restaurant i que ha donat nom a tota una barriada.

Rètols de comerços i empreses. Lletrero de la Granja Mas Carbó al carrer Lledó.
Carrer Lledó, 8. Barcelona.

Cosir i cantar

Continuem descobrint rètols de comerços i empreses a Barcelona. Antigament, sembla que les dones es reunien per cosir plegades. Per tal de distreure l’avorrida feina de donar puntades, cantussejaven alguna tonada. Fins que aparegué la màquina de cosir i les coses -aparentment- es van simplificar.

A mitjans del segle XIX l’espavilat novaiorquès Isaac Merrit Singer va patentar una màquina de cosir que el va dur a la fama. Deu anys més tard ja havia obert fàbriques a Amèrica del Nord i a Europa. A finals del segle XIX Singer tenia més d’un centenar de botigues a la península. El record d’una d’elles perdura al passatge del Crèdit de Barcelona, un peculiar espai on encara podem veure les reixes de ferro colat del desaparegut establiment.

El passatge es construí el 1875, durant la febre de l’arquitectura del ferro. Va ser projectat pel barceloní Magí Rius i Mulet, qui va ser arquitecte municipal de l’Hospitalet de Llobregat, Sants i Sant Gervasi de Cassoles. D’ell potser et sonarà l’església de Sant Joan de Gràcia o la Duana de Barcelona.

Va ser una època daurada i es van crear nombroses entitats financeres, entre les quals la Societat Catalana General de Crèdit, qui encarregà a Rius la construcció d’aquest passatge amb un regust francès, així com de l’edifici d’habitatges que hi ha al damunt.

La importància que va tenir es fa palesa amb les empreses que van passar per aquí, com Grifé & Escoda, la Sociedad Anónima de Crédito y Fomento de Ahorros, un diari i l’important decorador Francesc Vidal. I per, si no hi havia prou, aquí va néixer Joan Miró.

Rètols de comerços i empreses. Reixa amb el nom Singer al passatge del Crèdit.
Passatge del Crèdit. Barcelona.

Gestionar la propietat

Els romans, que si alguna cosa no existia, se la inventaven, van crear la figura del procurador. Aquest mot vindria a dir “aquell qui té cura d’un negoci o qui representa a una altra persona legalment”. Amb el temps, aquest personatge va derivar, entre altres, en aquella persona que representava els clients davant dels tribunals.

Al segle XIX, el procurador esdevé a més, un professional que vigila les gestions relacionades amb el manteniment de les finques, formalitza contractes de lloguer i es responsabilitza del cobrament de les rendes. La figura de l’administrador de finques, tal com es coneix actualment, va néixer el 1936 a Barcelona, tot i que aviat la Guerra Civil s’hi va ficar pel mig.

Finalitzat el conflicte, aquests professionals s’agruparen en petites associacions d’àmbit local, fins que el 1968 es fundà en l’àmbit estatal el Col·legi d’Administradors de Finques. Un rètol a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, ens parla de quan el 1908 es fundà La Gran Urbe, una empresa familiar que, quatre generacions després, encara es dedica a aquesta tasca.

En aquell primer logotip es veu un àngel amb el que sembla una llarga trena, sobrevolant la ciutat amb les ales esteses, com protegint els habitatges.

Rètols de comerços i empreses. Logotip de l'administració de finques La Gran Urbe.
Gran Via de les Corts Catalanes, 674. Barcelona.

Antiguitats i records

A continuació ens traslladem al carrer del Veguer de Barcelona. A l’edat mitjana, un veguer era una autoritat delegada pel comte o vescomte, qui assumia responsabilitats judicials, d’administració i de govern. És en aquest històric carrer del Barri Gòtic on trobem les Galerías Sant Jordi, un comerç on tant pots trobar un peça d’antiquari com un souvenir d’allò més turístic.

L’exterior és prou notori per a aturar-s’hi. La gran porta de fusta i la tribuna atapeïda d’objectes formen part d’aquest establiment que des del 1961 es troba instal·lat als baixos d’un edifici del segle XVII. Si la porta és oberta, cal fixar-s’hi bé per descobrir entre tants objectes el petit rètol realitzat en ceràmica on, a més, indica la data.

En una cantonada apareix la signatura J. Roig. Si no vaig errat, es tracta de Josep Roig i Ginestós, ceramista nascut el 1898 a l’Estany (Moianès). Després d’estudiar a Moià, marxà a Barcelona per fer estudis de Belles Arts, mentre també treballava amb el decorador Jaume Llongueras. Va tenir amistat amb Xavier Nogués, qui l’introduí en el món de la ceràmica decorada.

El 1927 va rebre l’encàrrec de realitzar els taulells que decoren el Poble Espanyol de Barcelona. Dins el recinte va mantenir el seu taller fins al 2020. Finalment, la tercera generació va decidir traslladar el negoci a un altre local.

Plafó ceràmic del 1961 de Galerías Sant Jordi.
Carrer del Veguer, 9. Barcelona.

La sastreria del semàfor

Per acabar aquest recull de rètols de comerços i empreses, ens n’anem a Terrassa per veure més rètols de comerços i empreses. Documentat al segle XVI, l’estret i tort carrer de la Font Vella de Terrassa és probablement un dels més antics. Les primitives basses i el rentador amb una font que van donar origen al nom del carrer van ser clausurades per evitar malalties.

Des de sempre, aquest vial ha estat el més comercial de la ciutat. Si no tenies aquí el teu negoci, simplement no existies. Al costat de la museitzada casa Alegre de Sagrera, hi ha una botiga de la qual ningú en parla. Es tracta de la sastreria Labòria.

El rètol es troba esgrafiat al portal amb una tonalitat asalmonada. Un parell de gerros amb flors també esgrafiats, decoren la façana a banda i banda del discret balcó. Em sorprèn haver trobat una altra sastreria Laboria (sense accent) que als anys vint del segle XX despatxava a l’entresól del carrer Salmerón, 6 (actual Gran de Gràcia). El comerç devia anar bé, ja que el 1927 obria al número deu del mateix carrer.

Façana esgrafiada de la sastreria Labòria de Terrassa.
Carrer de la Font Vella, 27. Terrassa.

Quins temps!

La publicitat del moment és senzillament deliciosa. Dos homes molt ben vestits, parlen així:

—Què ho fa que a tu et cau el trajo sempre llis, que ni pintat, i el meu de nou en nou queda ridícol i deformat?

—És que’m vesteix En Laboria; ja està el secret explicat. (sic)

De la Labòria de Terrassa només he pogut esbrinar que el 1972 esponsoritzava l’equip de futbol sala.

Encara que ara sembli impossible d’imaginar, la circulació al carrer de la Font Vella de Terrassa havia estat de doble sentit. Tanmateix, per tal d’evitar els sidrals circulatoris, cap als anys cinquanta s’instal·laren uns semàfors a cada extrem del carrer. Un guàrdia urbà, dempeus a la porta de la sastreria, punt des d’on és possible veure tot el carrer, accionava manualment els semàfors per mitjà d’un interruptor. Va ser el primer semàfor de Terrassa.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

Més exemples de rètols