El Cementiri Vell de Balaguer (la Noguera)
Això de morir-se no té remei. Hi ha qui es mor de fam, de malaltia, de feina o de riure. Però tothom l’acaba dinyant.
Fa uns cent mil anys els habitants d’aquest planeta ja practicaven cerimònies mortuòries i enterraven els difunts. Des de llavors, totes les cultures han fet rituals de comiat. Això sí, qui podia, gaudia d’una bona cerimònia. Qui no, caixa de pi, al forat i bon vent.
Tot i que hi ha qui diu que la mort ens iguala, el cert és que una visita a qualsevol cementiri fa dubtar d’aquesta afirmació. Nínxols o panteons, senzilles creus o treballades escultures són més que suficient per confirmar que no tothom dorm igual el son etern.
Per comprovar-ho ens n’anem a passejar pel Cementiri Vell de Balaguer. Primerament, però, t’explicaré algunes curiositats comunes als recintes funeraris.
Categories de difunts
Per començar, fins a finals del segle XVIII no hi havia cap legislació al respecte. Fins llavors un cementiri era un lloc, consagrat o no, on s’enterraven els cossos. I prou.
En canvi, els cementiris catòlics eren considerats, ja des dels primers temps, com a llocs sagrats. El bisbe els consagrava, talment com ho feia amb una església.
Per aquest motiu, els recintes funeraris -catòlics- eren llocs d’asil i no s’hi podia fer cap negoci dins. A més, estava prohibit trencar els monuments o les tombes i, molt menys encara, profanar els cossos.
En un principi els cossos s’enterraven dins les esglésies o als claustres. Ja et pots imaginar que no hi havia lloc per a tanta gent i, per tant, no tothom tenia dret a estar sota teulada. La resta de mortals anaven a parar a una necròpolis al darrere del temple.
Mesures excepcionals
Però, què passava si la població era assolada per una epidèmia?
En aquestes ocasions, de manera extraordinària, es podien treure els cadàvers fora del nucli habitat. L’autoritat religiosa consagrava a correcuita un terreny on es realitzaven les inhumacions sense massa miraments.
Per exemple, tens el que queda del cementiri del còlera situat als afores de Tiana. Allà van anar a parar les víctimes de la passa de febre groga que va tenir lloc el 1870 a Barcelona.
Precisament les epidèmies van ser la guspira que el 1787 va motivar l’aprovació d’una legislació pel que fa als enterraments.
La llei que ningú va fer cas
Sota el regnat de Carles III s’establí l’obligació de construir els cementiris als afores de les poblacions com a mesura higiènica. Sovint s’aprofitaven ermites ja existents perquè servissin de capelles.
Però la cosa va anar lenta en aplicar-se i durant molt de temps, es continuaven fent enterraments a les esglésies.
Disset anys més tard, arran d’un nou episodi de febre groga, s’aprovà una altra llei que pretenia reactivar la construcció de cementiris extramurs.
Ja llavors es preveia un espai per a sepultures ‘distingides’. Però altra vegada, un cop passada l’epidèmia, s’abandonava el nou cementiri i es continuava utilitzant el temple.
I el mateix cas omís es va fer amb les sis ordenances oficials posteriors que es publicaren al respecte.
De mica en mica, amb la intervenció dels ajuntaments, es va anar normalitzant la situació. Però encara hi havia moltes poblacions que no disposaven de cementiri.
Promoure diferències
El 1859 una nova llei -no em facis dir quantes en portem- permetia a les persones particulars aixecar panteons. L’autoritat eclesiàstica havia d’aprovar els plànols, no fos cas que algú posés decoració contrària a les creences catòliques.
I qui no era catòlic? Doncs a tal fi els ajuntaments adquiriren terrenys on inhumar les persones d’altres confessions -o sense confessió-.
Darrere l’església
A la llinda de l’antiga porta que hi ha al costat de l’església de Santa Maria de Balaguer, indica la data 1805. Malgrat això, el recinte és del 1789. Vol dir que probablement va ser dels primers cementiris a complir amb les ordenances establertes per Carles III.
Ignoro on tenien lloc els enterraments abans d’aquesta data, però dedueixo que seria aquí mateix o molt a prop. Al cap i a la fi, al davant i als costats de l’església no hi ha lloc i el terreny ja es trobava fora de la població.
A la llinda hi ha a més l’escut de Balaguer, un parell de calaveres i una inscripció en llatí mig esborrada. Probablement deia alguna cosa de l’estil de “credimus in resurrectione carnis” que vol dir creiem en la resurrecció de la carn.
L’interior del recinte conserva enterraments de tota mena. Tot i tenir en compte l’innegable interès, des del punt de vista artístic -opinió meva molt personal- hi ha poques mostres destacables.
Tot i això, com a tots els cementiris, aquí també hi ha petites històries que cal conèixer i que perduren més enllà de les persones protagonistes. Ara coneixerem algunes.
El premi
El 1901 mossèn Nadal Puig va estar de sort. Mai més ben dit. Probablement, ell diria que es tractava d’un miracle diví. Resulta que la grossa de la Loteria Nacional va caure a Balaguer i ell s’endugué un dels dos números premiats.
Com que el tema del més enllà -i de pas, del més aquí- el devia preocupar, va decidir invertir els diners en la tomba de la seva família.
Contactà amb l’escultor modernista Enric Clarasó qui en aquell moment gaudia de gran prestigi en art funerari. I l’artista li va fer una creu amb un nen.
Si la mires ara, et semblarà que és una creu sense massa interès. Però pensa que quan es va col·locar, devia destacar molt entre les senzilles creus de fusta o pedra que hi havia fins llavors.
A partir d’aquell moment el recinte s’aniria poblant de tombes i creus monumentals amb trets molt similars.
Creus seriades
Això no obstant, penso jo que no tothom tenia prou butxaca per pagar-les. Així doncs, al Cementiri Vell de Balaguer també pots veure creus de ferro colat -o fos-, produïdes en sèrie entre els anys vint i trenta del segle XX, probablement amb un cost molt menor.
Al centre d’aquestes creus metàl·liques es col·locava un crucificat o una verge de metall platejat. Al peu sovint hi havia un o dos àngels, un d’ells duent un rellotge de sorra, un signe del pas del temps i l’altre una corona de flors simbolitzant la brevetat de la vida i també la glòria de la vida eterna.
A la part central, un oval permetia inserir la inscripció personalitzada. Observa l’ús de l’article neutre, fins i tot amb apòstrof, un tema ortogràfic alhora acceptat i rebutjat per dos sectors intel·lectuals i irreconciliables.
A l’exemple de la fotografia he esborrat el nom per preservar la intimitat.
El picapedrer
Entre els panteons més notables -sempre segons el meu criteri-, tenim el d’Antoni Betbesé Delsams. Nascut a Balaguer el 1887 va marxar a Barcelona per estudiar a la Llotja d’Arts i Oficis, especialitzant-se en el treball de la pedra. De fet, fins i tot va col·laborar amb Gaudí en la construcció de la casa Milà.
Novament a Balaguer, a més de creacions pròpies, l’Antoni es dedicava a la restauració d’elements escultòrics i decoratius malmesos per les guerres i l’abandonament. Entre altres, van sortir de les seves mans ponts, altars, rosasses i finestrals d’esglésies.
Els anys cinquanta del segle XX, quan estava realitzant restauracions a l’església de Santa Maria, també va esculpir la seva tomba familiar. Com si es tractés d’un retaule, al centre apareix la crucifixió amb àngels, emmarcada amb una treballada sanefa i al damunt la Mare de Déu i l’escut de Balaguer.
Ensenyar els desfavorits
Continuem passejant pel Cementiri Vell de Balaguer i ara ens plantem davant el panteó dels Pares Escolapis. Però abans de dir res, ens remuntem a l’any 1597.
El sacerdot aragonès Josep de Calassanç fa tot just sis anys és a Roma quan el Tíber es desborda, provocant greus inundacions. Les famílies pobres es queden sense res i en Josep es bolca en ajudar-los.
Llavors observa que molts infants no tenen accés a cap mena de formació i decideix obrir una escola gratuïta. És l’inici de les Escoles Pies. Els sacerdots que imparteixen l’ensenyament es coneixen amb la contracció “escolapis”.
L’obra s’estengué per diversos països, fins que el 1683, gràcies a una casualitat, cinc escolapis napolitans van fundar a Moià la primera seu a Catalunya. Disset anys més tard la comunitat s’instal·lava a Balaguer i obria una escola.
El panteó dels Pares Escolapis presenta un minuciós relleu amb el traspàs de Josep de Calassanç, que va tenir lloc a Roma el 1648. Al fons, hi ha la cort celestial al complet, amb Jesús al mig que l’espera.
Un àngel li sosté el coixí, mentre l’altre ensenya l’emblema de l’orde amb tres monogrames. Prenent la primera i la darrera lletra, signifiquen: Maria -MA-, Mare -MP, en grec- de Déu -ΘY, també en grec-. Com que al damunt hi ha una corona, s’ha de llegir com a “Maria, Reina del cel i de la terra i Mare de Déu“. Apa!
Ocells i ànimes
Gaspar Lluch Pertegàs va ser batlle de Balaguer cap al 1912. Però pel que sembla, va fer projectar el panteó familiar sis anys abans. Trigaria uns trenta anys més a utilitzar-lo per a ell.
Si he llegit correctament la difusa informació que he trobat, en Gaspar -que era afiliat a Acción Popular- va ser assassinat durant la Guerra Civil.
Al panteó destaca el relleu d’un llibre amb una calavera. A la cara principal hi ha un àngel d’ulls astorats, sota el qual descobrim un petit ocell. Com que no forma part de l’heràldica familiar dels Lluch, penso que deu tenir una altra explicació.
En general, les aus diürnes, com que estan més properes al cel són considerades missatgeres dels déus. A l’antiguitat es pensava que eren les ànimes i, per tant, relacionades amb la mort. D’altra banda, fixa’t que els àngels sempre es representen amb ales com les dels ocells.
Exemples curiosos
Ves-te fixant també amb uns peculiars panteons de frontons sinuosos. A mi personalment em recorda -salvant les distàncies-, l’arquitectura colonial.
També és interessant el panteó de maó vist de la família Benseny, un important llinatge del qual no he obtingut cap informació. Aquesta obra modernista va ser feta el 1907 i a l’interior hi ha una petita capella. Si acostes el nas, podràs veure les matusseres pintures amb què algú va tenir la mala idea de decorar-la posteriorment.
Per acabar aquesta visita al Cementiri Vell de Balaguer, veuràs que els nous temps també han deixat la seva empremta. Ho pots comprovar amb un peculiar panteó de color safrà amb tres caps allargassats de color violeta. Sembla totalment desubicat dins el conjunt de creus grises i àngels murris.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer la Muralla, 18. Balaguer
Saber més
- Los cementerios. Competencias municipales y producción documental, per M. C. Fernández i M. García
- La construcción de cementerios extramuros… , per J. L. Santonja
- La cultura europea de los cementerios: pasado y presente, per N. Fischer
- Antoni Betbesé: museucn.com
- Història de l’Escola Pia: moia.escolapia.cat – escolapia.cat
- Josep de Calassanç: wikiwand.com
- Modernisme funerari al cementiri de Balaguer: museucn.com
- Las aves, metáfora del alma, per M. A. Roque
Què veure a prop
Alguns cementiris de Catalunya
- Arenys de Mar
- Barcelona. Les Corts
- Cardedeu
- Igualada
- L’Escala
- Masnou
- Mataró. Caputxins
- Puigcerdà
- Tarragona. Necròpolis romana
- Vilafranca del Penedès
Cementiris en altres llocs
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: