Molt però poc conegut (5)

Mai em deixa de sorprendre la quantitat de mosaics ceràmics fets per Guivernau arreu de Catalunya. Aquest artista era ben prolífic! Anem a veure uns quants més.

El mossèn artista

Fill d’un fabricant de draps olotí, en Josep Soler de Morell naixia a Barcelona a finals de juny del 1880. En quedar-se orfe, tornà a Olot on estudià a l’escola de Belles Arts i on coneixeria entre altres, Josep Clarà.

Seguidament, ingressà al seminari diocesà i el 1907 era ordenat prevere. Va oficiar a diverses poblacions fins que tres anys després aniria a Tossa de Mar on s’hi estaria pràcticament fins a la seva mort, el 1965. Les tasques parroquials li deixaven prou temps lliure, que ell dedicava a la música, la història, el dibuix i la pintura.

Interessat per la història i les tradicions locals, Soler de Morell va reunir molta informació sobre Tossa de Mar. D’altra banda va immortalitzar nombrosos racons de la vila i de la costa amb pintures i dibuixos que després regalava o venia.

Així mateix, va fer amistat amb artistes i intel·lectuals i les seves gestions van ser el gèrmen de la creació a Tossa de Mar del primer museu d’art contemporani de la península. Col·locat a la façana del Casal Parroquial el 1960 durant un acte de reconeixement, el plafó ceràmic executat per Guivernau és un record a aquest singular i polifacètic personatge. 

Mosaics ceràmics fets per Guivernau.
Sant Antoni, 7. Tossa de Mar.

California dreamin’

Diuen que el nom de Califòrnia es remunta al segle XVI, quan els espanyols van pensar que aquella terra era “calenta” com un “forn”. Conegut com The Golden State, és l’estat més poblat i ric dels Estats Units d’Amèrica. Els noms d’algunes poblacions provenen de les missions creades pels espanyols al segle XVIII. Altres tenen noms de rius, muntanyes i altres punts geogràfics.

Mosaics ceràmics fets per Guivernau en una urbanització del Masnou.
Fra Juníper Serra, 19-25. El Masnou.

Al Masnou hi ha un peculiar conjunt residencial batejat genèricament com a Califòrnia. Les entrades principals s’obren al carrer de Fra Juníper Serra, franciscà mallorquí qui fundà moltes de les missions a l’estat de Califòrnia, les quals posteriorment han donat nom a alguns municipis d’aquells verals. 

Així mateix, el carrer que baixa pel costat del conjunt rep el nom de Califòrnia i el que acaba a l’entrada principal és el de Carme de Califòrnia, que imagino es refereix a la ciutat de Carmel (dins la península de Monterrey), la missió on va morir Juníper Serra.

Mosaics ceràmics fets per Guivernau en una urbanització del Masnou.
Fra Juníper Serra, 19-25. El Masnou.

En realitat, la urbanització que hi ha al voltant d’aquests tres carrers es coneix popularment com a Torres Califòrnia i es va començar a edificar als anys quaranta del segle XX. Cada bloc d’habitatges duu el nom d’un indret d’aquest estat nordamericà, com Arcadia, Arroyo Grande, Miraflores o Altos de Sacramento. I, naturalment, tots són mosaics ceràmics fets per Guivernau, malgrat que algun d’ells es troba en un estat deplorable.

Mosaics ceràmics fets per Guivernau en una urbanització del Masnou.
Fra Juníper Serra, 19-25. El Masnou.

Jardí de roses

Molt a la vora, també al Masnou, al carrer Carme de Califòrnia, hi ha un petit plafó a l’entrada d’una finca anomenada “Los Rosales”. Ignoro si és degut al fet que tenien molts rosers o bé per tractar-se del cognom familiar. El cas és que aquesta obra sembla d’aquelles que un artista ha de fer per guanyar-se la vida i sense posar-hi l’ànima. La professionalitat es dedueix de la pulcritud amb què estan traçades les lletres.

Nom d'una vil·la fet amb rajoles en una urbanització del Masnou.
Carme de Califòrnia, 16. El Masnou.

La casa del metge

No cal anar gaire lluny per veure un altres dels mosaics ceràmics fets per Guivernau. Això sí, si vas a peu, suaràs de valent. Probablement, el Masnou pot presumir de tenir el major nombre de carrers més costeruts del Maresme.

A la part més alta del carrer Ciutat Vil·la Jardí -curiós nom, per cert-, s’aixeca una espaterrant mansió d’aire afrancesat. Es coneix com a Casa Mariel i també com a Can Guix, ja que, segons he llegit, aquí va viure un doctor amb aquest cognom, de qui no he trobat ni així d’informació.

Cada font li atribueix un estil i una data diferent. Hi ha qui diu que és del segle XIX i d’estil neoclàssic. D’altres, que és del 1928 i, per tant, noucentista, afegint a més, que l’autor va ser l’arquitecte Enric Mora i Gosch. Tot pot ser.

Nascut el 1895, Mora va ser arquitecte municipal de Sant Cugat del Vallès, on va deixar diverses obres d’estil noucentista, ben diferents entre elles, tot s’ha de dir. Sigui com sigui, ni rastre de qui va ser el doctor Guix ni tampoc la Mariel, malgrat que Guivernau va perpetuar el seu nom

Plafó ceràmic de Guivernau al Masnou.

Peces de museu

A continuació fem un gran salt i ens n’anem a Martorell per veure més mosaics ceràmics fets per Guivernau. El primer es troba a la façana de la Casa Museu Santacana, més coneguda com a l’Enrajolada.

Francesc Santacana i Campmany fou un pintor -d’escàs èxit, tot s’ha de dir-, que ha passat a la història per haver reunit una destacada col·lecció de ceràmica i d’elements decoratius d’arquitectura. Amb tot això va fundar el 1876 el que es considera un dels primers museus de Catalunya. A casa seva va anar instal·lant les peces recuperades, segons l’ús original de cada una.

L’obra va ser continuada pel seu fill qui, a causa del gran nombre de rajoles, batejà la casa com a l’Enrajolada. A més de l’escut de la Diputació de Barcelona i el de Martorell, Guivernau il·lustrà el plafó amb el Pont del Diable, el més conegut símbol de la ciutat.

Rètol de ceràmica a l'entrada de la Casa Museu Santacana de Martorell.
Carrer de l’Aigua, 1. Martorell.

Rajoles amb signatura

I d’un museu ens n’anem a l’altre. Nascut a Martorell el 1883, Vicenç Ros i Batllevell fou un industrial i polític. Fent honor al seu cognom, arribà a alcalde de la seva ciutat. De ben jove descobrí el món del col·leccionisme. A més, resulta que la mare d’en Vicenç va alletar en Francesc Santacana quan aquest quedà orfe. Així doncs, en Vicenç i en Francesc es pot dir que van ser germans de llet i tingueren una gran amistat.

Essent alcalde de Martorell, el 1945 inaugurà en un antic convent abandonat, el Museu Municipal Vicenç Ros. En aquest edifici va instal·lar la seva extraordinària col·lecció de rajoles. El 1955, és a dir, quan va tenir lloc el desè aniversari de la inauguració del museu, es col·locà una placa dedicada a Vicens Ros Batllevell.

D’entre les persones que la signaren, descobrim l’escultor Frederic Marès, els escriptors Alfons Roure i Josep Capellades, el pintor i historiador Joan Ainaud i, fins i tot, el mateix Guivernau! Malgrat que la sanefa té una factura molt professional, el text sembla haver estat fet a correcuita i per una mà poc destre. Potser ho va fer un ajudant?

Per cert, algunes de les obres exposades en aquest museu foren restaurades per Guivernau. Actualment, aquestes intervencions serien d’allò més que discutibles, des d’un punt de vista patrimonial.

Mosaics ceràmics fets per Guivernau. Museu Vicenç Ros de Martorell.
Museu Vicenç Ros. Martorell.

La torre solitària

Per acabar, i sense marxar del Museu Vicenç Ros, ens plantem davant de la porta exterior de la primera planta del Museu Vicenç Ros. A l’esquerra pots veure l’escut de Martorell. Bé, una versió incompleta. L’escut oficial de la ciutat conté, a més de la torre, unes ones d’aigua, una mà i un martell. És el que les persones enteses anomenen armes parlants, ja que sonen com el nom de la població.

Allà pels temps del pollastre amb raïm, potser cap al segle XI, la capital era al castell de Sant Jaume -actualment Castellví de Rosanes-. Dos segles més tard, Martorell esdevindria la capital d’una àmplia jurisdicció.  Penso que la torre pot recordar el castell de Rosanes o bé el de Rocafort, com també pot tractar-se de la Torre de les Hores -antigament part de la muralla- o alguna de les torres de guaita que hi ha a la vora.

L’escut municipal aparegué cap al segle XV. Comprenia la torre, el martell i tres línies que simulaven el riu. Dos segles més tard s’afegí la mà, tal com trobem en altres poblacions que comencen igual, com Manresa, Madremanya, Manlleu i Maià de Montcal. Però, per què aquí només apareix la torre? No t’ho sé dir. Però si t’hi fixes, al plafó signat que hem vist abans, també apareix la torre solitària a l’escut.

Escut de Martorell amb la torre defensiva i el riu. Museu Vicenç Ros de Martorell.
Museu Vicenç Ros. Martorell.

Si tens interès en l’obra de Guivernau, més avall pots veure la llista d’articles que he escrit sobre aquest prolífic ceramista.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

Articles sobre J. B. Guivernau

Un comentari

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Afegeix una imatge si vols (només JPG)

En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent:

  • Responsable del tractament: Alfons Martín Cornella.
  • Finalitat del tractament de les teves dades: moderar els comentaris per evitar el correu brossa i/o informar-te dels nous comentaris d'aquesta entrada de Rondaller.cat.
  • Conservació de les dades: les dades es conserven el temps estrictament necessari per a la relació i el que és exigible legalment, sent destruïdes posteriorment mitjançant processos segurs.
  • Legitimació per al tractament: consentiment explícit a l'acceptar les condicions d'ús del formulari d'alta al butlletí.
  • Destinataris de les teves dades personals: no es preveuen cessions de dades excepte en aquells casos que existeixi una obligació legal. No hi ha previsió de transferències de dades internacionals.
  • Els teus drets: pots revocar el consentiment i exercir els teus drets a accedir, rectificar, oposar-te, limitar, portar i suprimir dades escrivint a Alfons Martín Cornella, a l'avinguda de Lluís Companys, 27-37, escala 3, 4rt 1a, 08340 Vilassar de Mar, Barcelona, a més d'acudir a l'autoritat de control competent (AEPD).