L’església de Sant Esteve de Canapost (Baix Empordà).
Explica una simpàtica llegenda de l’any de la picor que hi havia un pagès que va pagar un preu exagerat per una gallina. El veïnat se’n reia dient que mai aconseguiria que li pongués un ou. Tanmateix, una nit en va pondre vint.
L’home va començar a cridar pel carrer: “I que n’ha post, d’ous!“. A la gent de la vila poc li va faltar de penjar-li el malnom d’en ‘Quenapost’. Diuen que un funcionari castellà del segle XVIII, va transcriure aquesta paraula per Canapost.
I a Canapost ens n’anem, on sembla que el tema de les gallines forma part de l’imaginari popular.
Més gallines ponedores
Aquesta minúscula vila actualment forma part del municipi de Forallac. Però no sempre ha estat així. Va haver-hi un temps que pertanyia a l’antic municipi de Peratallada. Tanmateix, les rivalitats entre poblacions veïnes és inevitable.
S’explica que, en un temps que el menjar escassejava, tothom sabia que les gallines de Canapost eren grans ponedores. Els vilatans de Peratallada no estaven de tanta sort i, de fet, ni gallines tenien. Com que era una població més gran i poderosa, exigiren als de Canapost que els donessin unes quantes.
Després d’insistir i sabent que tenien la batalla perduda, els donaren les gallines. No obstant això, la gent de Canapost va parlar amb les seves gallines. Els digueren que, tan elles com les seves famílies, havien nascut a Canapost. I que aquest era i continuaria sent el seu poble.
Diuen que les gallines mai ho oblidaren i, tot i que van haver d’anar a viure a un altre poble, quan volien pondre, sortien del corral i s’acostaven a la seva vila natal. D’aquí sorgeix la dita “les gallines de Peratallada van a pondre a Canapost“.
En un temps molt llunyà…
Tot i que l’indret s’esmenta al segle X, la veritat és que per aquests verals ja fa temps que s’hi passejaven els habitants prehistòrics i, molt més tard, els romans. D’aquests darrers es conserven les restes d’un poblament, ja que per aquí passava un camí que menava a Empúries.
Així mateix, en una curta passejada, pots visitar la peculiar pedrera, coneguda com a Clots de Sant Julià. Es tracta d’un gran complex de cavitats excavades a la roca, que hi ha qui diu que són d’època romana.
Altres fonts afirmen que és molt anterior. Pel que fa a una gran i estranya pedra, s’han donat tota mena d’explicacions: que si havia estat una capella, que si un lloc de reunió de bruixes, que si un enterrament prehistòric… Tria la que et sembli.
Doncs bé, com he dit, la primera menció té lloc l’any 904, quan un veí de Canapost fa una donació per ajudar amb les tasques de remodelació de la catedral de Girona.
Per aquells temps, any amunt, any avall, és quan s’edificà també la primitiva església de Sant Esteve de Canapost. Les persones enteses diuen que és preromànica, és a dir, abans del romànic.
Un estil, moltes variants
Dir preromànic és una manera d’admetre que no se sap ben bé quin estil té. El preromànic és un paraigua que aixopluga manifestacions artístiques diferents que van tenir lloc en diversos indrets. Les persones historiadores tampoc es posen d’acord i cadascuna fa les seves divisions. Però ara no hi entrarem. N’hi ha prou sabent que l’església de Sant Esteve de Canapost és preromànica.
Quan l’Imperi Romà occidental va caure al segle V, el territori quedà fragmentat en diversos regnes. Cadascú treballava com déu li va donar a entendre. Els que van tenir més renom van ser els llombards -de la Llombardia-. Grups de picapedrers llombards van venir a parar a casa nostra i per això molts edificis fins al segle XI reflecteixen la seva mestria.
Per exemple, fixa’t en el fris de motius romboidals que hi ha al mur exterior de l’absis. És una raresa, ja que a Catalunya es conserven ben poques decoracions preromàniques.
Ja de pas, observa als teus peus tot d’enterraments. Es tracta de tombes antropomorfes, que vol dir que tenen -més o menys- forma humana. Els sepulcres més antics daten del segle X, probablement de poc després d’edificar l’església.
La major part de les tombes s’arrengleren al voltant de l’absis, ben a prop de la part més santa del temple. Amb el pas dels segles, sembla que picar la pedra era una mala broma i els enterraments es passaren a fer en fosses.
Canvis a mitges
La primitiva església de Sant Esteve de Canapost, va ser reformada cap al segle XII en estil romànic. Li afegiren una segona nau que dona al conjunt l’estranya sensació d’algú que ha jugat a fer casetes i no se n’ha sortit massa bé.
En aquell moment es va modificar la porta lateral, on veuràs que hi ha dues arcades que no acaben d’encaixar. També es reaprofitaren elements de l’anterior temple, com el carreu amb una creu gravada. Fixa’t que a la part inferior de la creu hi ha una ratlla petita. Vol dir que es tracta de la reproducció d’una creu processional, és a dir, la que col·locada damunt d’un pal, encapçala les processons religioses.
L’element més notable d’aquella reforma és el campanar, que es va fer seguint l’estil llombard. Un dels trets característics d’aquest estil són els petits arcs que decoren la part superior de les finestres. Les persones enteses en diuen arcuacions cegues. Afinant bé la vista, podràs veure que cada arc generalment acaba amb un petit cap humà o d’animal.
El campanar havia de ser més alt, però sembla que alguna cosa degué passar i es va deixar inacabat. Potser, penso jo, una guerra, la pesta o manca de pressupost.
Al segle XVIII trobem que novament el conjunt va patir més remodelacions a mitges. Qualsevol de les tres raons que he comentat abans poden haver estat els motius. En aquesta ocasió es començà a construir una nova façana de la qual tan sols es va acabar la discreta portalada barroca.
El tercer
L’església de Sant Esteve de Canapost està dedicada al primer màrtir del cristianisme, mort a cops de pedra al segle I per ser molt crític amb les creences jueves.
He llegit que anteriorment el temple s’havia posat sota l’advocació de sant Clet. Malgrat que et pot semblar el nom d’un personatge de còmic, el bisbe Anaclet va viure al segle I i és considerat el tercer successor de sant Pere. Això no vol dir que encara tingués el títol de papa tal com ara el coneixem.
Antigament, s’utilitzava aquest terme per referir-se als bisbes de l’Àsia Menor -actual Turquia-. A partir del segle XI, només el bisbe de Roma podia ostentar el títol de papa.
Tot i que és considerat màrtir per l’església catòlica, res sabem de com va morir. De fet, sembla que hi ha confusió amb un altre sant del mateix nom que podria ser un desdoblament.
Per què es va venerar en aquesta petita població un sant tan remot i poc conegut? Misteri.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Barri Canapost-perat. Canapost
Saber més
- Etimologia dels noms de ciutats, viles, pobles i llogarrets del Baix Empordà, per A. Quixal
- Canapost: forallac.cat
- Les gallines de Peratallada van a pondre a Canapost: ddgi.cat
- Divisió de les etapes evolutives del romànic: 3.udg.edu
- Art preromànic: wikiwand.com
- El primer art romànic: enciclopedia.cat
- Jaciment arqueològic de Canapost: invarque.cultura.gencat.cat
- Sant Esteve de Canapost: artmedieval.net
- Necròpolis: enricvillanueva.wordpress.com
- Intervencions arqueològiques a l’església de Sant Esteve de Canapost, per D. Punseti i J. Frigola
- Els Clots de Sant Julià (Forallac, Baix Empordà): anàlisi geoarqueològica, per X. Rocas, C. Roqué i Ll. Pallí
- Clots de Sant Julià: elpuntavui.cat
- Sant Esteve: religionenlibertad.com
- Sant Clet: religionenlibertad.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: