Aquarel·la amb una panoràmica del carrer Major.

La carretera dels peixos

Breu itinerari per Albalat dels Sorells (Horta Nord) per conèixer una mica la seva història i patrimoni.

Vora la carretera

Per començar, allà pels temps de la coca d’ametlla, és a dir, cap als segles XI i XII, l’ocupació musulmana a la zona rural de València va crear les alqueries. Amb aquest nom es coneixen les finques agrícoles properes a la ciutat on una o diverses famílies es dedicaven a conrear les terres. Moltes d’aquestes alqueries van donar lloc a les poblacions actuals de l’Horta valenciana.

Hi havia una alqueria coneguda amb el nom d’Al-balat que vol dir camí empedrat. Cal recular encara més en el temps per veure que per aquí passava la Via Augusta, la calçada romana més llarga de la Hispània. Amb prop de mil cinc-cents quilòmetres, aquesta mena d’autopista unia Cadis amb Narbona, tot vorejant la costa mediterrània. Actualment, al seu pas per l’Horta porta el poc glamurós nom de CV-300.

Altres poblacions que també contenen el terme Albalat estaven igualment a la vora d’aquesta o d’altres vies romanes. Per exemple, Albalat dels Tarongers (València), Albalate del Arzobispo (Terol), Albalate del Cinca (Osca) o Albalate de las Nogueras (Conca) entre altres.

Però al segle XIII arribà Jaume I i, no cal dir-ho, ajudat per les forces celestials, conquerí aquestes terres. A partir d’aquest fet, una nova etapa s’encetava.

Itinerari per Albalat dels Sorells. Decoració de rajoles amb elements florals.
Sanefa ceràmica.

El comtat

En primer lloc, en aquest itinerari per Albalat dels Sorells, és imprescindible situar-nos davant del castell. La primera cosa que va fer Jaume I va ser repartir el territori entre els cavallers i guerrers que participaren en la conquesta i repoblar-lo principalment amb gent procedent d’Aragó i de Catalunya.

Albalat va anar passant de mà en mà fins a arribar al segle XIV, quan ja es té constància de l’existència d’un castell. Durant prop d’un segle l’indret va ser governat per la família Codinats, motiu pel qual passà a denominar-se Albalat dels Codinats.

Fins que el 1480 el senyoriu és comprat per la família Sorell i llavors es canvia el nom pel d’Albalat dels Sorells. El segle XVII Felip IV concedí a un dels descendents el títol de comtat, que tot i que va canviar de família, encara és vigent el dia d’avui.

Espitllera amb forma de creu del castell-palau dels Sorell.
Espitllera del castell.

Un peix discret

L’escut dels Sorell està format per dos sorells o sorelles. Aquest peix blau, molt abundant a la Mediterrània, tot i tenir bon gust, és poc valorat a les subhastes i generalment es retorna al mar per la poca rendibilitat que suposa.

En realitat, els Sorell havien sortit de Catalunya per fer costat a Jaume I en la conquesta del Regne de València. Aquell destacat llinatge també heretà diverses terres per aquests verals i finalment adquirí Albalat, convertint-se en una poderosa família.

Sembla que part de la seva riquesa es degué a la casualitat. Diuen que una vegada, un Sorell va comprar a bon preu un carregament de pólvora. En obrir els barrils, es descobrí que a l’interior hi havia amagada una fortuna en monedes que algú hauria intentat passar de contraban.

Relleu barroc amb l'adoració dels Sants Reis.
L’adoració del reis.

Sants i patrons

Seguidament, en aquest itinerari per Albalat dels Sorells, ens acostem a l’església parroquial. El primer temple del segle XV estava dedicat a l’apòstol Jaume. Al segle XVIII es construí un altre en estil barroc del qual només queda la portalada i algunes decoracions interiors. La resta va desaparèixer sota la posterior remodelació neoclàssica.

L’església actual està dedicada als Sants Reis, és a dir, als Reis Mags. Per si tens cap dubte, damunt de la porta pots veure un relleu amb aquests personatges bíblics adorant l’infant Jesús. Aquesta advocació va desbancar la de l’apòstol Jaume, l’antic titular del temple, representat a una banda del relleu.

A l’altra banda, hi ha l’escultura de santa Quitèria, personatge més llegendari que real qui suposadament va morir màrtir al segle V. Quitèria era la patrona del municipi al segle XV, però tampoc va tenir sort davant dels Sants Reis.

Para atenció a l’escut que hi ha a la llinda. Si enfoques la vista, veuràs que està dividit en quatre parts i en una d’elles apareixen els dos peixos. Això ens diu que l’església va ser patrocinada per un dels comtes d’Albalat, concretament per José Torán Sorell. La humilitat no es pot dir que hagi estat el punt fort d’aquest senyor.

Escut a la portalada barroca de l'església dels Sants Reis.
L’escut del patrocinador.

El carrer Major

Des de molt antic, en la nostra cultura els habitants organitzen l’espai de la població a partir de carrers i places on edifiquen els habitatges. Dins d’aquest entramat, els carrers majors són probablement els més importants. Aquestes vies sorgeixen a finals de l’edat mitjana i constitueixen els camins d’entrada i sortida, on se situen els primers comerços i on viuen les persones influents. A partir del carrer Major s’articulen la resta de carrers i carrerons. Albalat dels Sorells és un bon exemple d’aquest fet.

Com no pot ser d’altra manera, els habitatges del carrer Major mostren que aquí hi visqué el bo i millor. Observa que la majoria són cases de planta baixa més un pis. Pel que fa a l’amplada, solen ser cases “a una mà o a dues mans“, que és l’amplada màxima que permetia una biga.

Si t’hi fixes bé, veuràs que, amb alguna destacada excepció, les façanes són de maó vist i mostren poc repertori decoratiu: un frontó, unes mènsules sota el balcó, una motllura, un discret fris fet de maó o una barana de forja. A diferència d’altres poblacions de l’Horta on l’especulació ha esborrat el passat, aquí s’ha conservat prou bé l’aire que devia tenir aquest carrer a finals del segle XIX.

Aquarel·la amb una panoràmica del carrer Major.
El carrer Major.

Exotisme llunyà

Destacaré un parell d’habitatges que paga la pena veure amb atenció. El primer és al número 121. Fixa’t en la decoració de rajoles –taulells que en diuen aquí- algunes amb el cap d’un personatge egipci. 

Al segle XIX, arran de diversos fets, com la campanya napoleònica a Egipte així com l’impacte de la guerra espanyola a l’Àfrica, s’estén el gust per les cultures exòtiques. Aquest mateix motiu el veuràs en altres habitatges de l’Horta, com Alfara del Patriarca, Quart de Poblet i també a València.

Itinerari per Albalat dels Sorells. Decoració de rajoles amb temàtica oriental.
Influència egípcia.

Combinacions acolorides

Una mica més avall, al número 133, són especialment interessants els delicats mosaics que esquitxen la façana. Reben el nom de mosaics Nolla. El 1865 sortien dels tallers de Miquel Nolla a Meliana les primeres peces del que seria tota una revolució a escala mundial.

El secret va ser crear un recobriment mecanitzat d’alta qualitat, molt versàtil i decoratiu. Les possibilitats eren infinites i el senyor Nolla va saber a més, posicionar el seu producte entre l’alta societat del moment. El prestigi s’escampà arreu i la producció dels mosaics Nolla va perdurar durant prop d’un segle, que no és poc.

A més de la qualitat dels materials emprats, el que fa tan especial aquest mosaic és que es compon de tessel·les geomètriques, cadascuna d’un únic color. Són tan resistents que el pas del temps no les desgasta ni descoloreix.

Districtes urbans

Mentre vas caminant, para atenció a algunes de les rajoles que encara queden amb la indicació “Manzana” seguida d’un nombre.

El 1769 València es va dividir en quatre quarters -districtes, per entendre’ns-, cada un governat per un alcalde. Cada quarter es dividí en vuit barris i aquests en illesmanzanas– convenientment indicades en rajoles com aquesta. Pel que sembla, el mateix sistema també s’aplicà a les poblacions dels voltants.

Aquestes complexes divisions administratives no sempre van resultar del gust dels ciutadans, que preferien documentar un domicili segons el nom del carrer i de la parròquia.

Antiga rajola utilitzada per marcar les illes de la població.
L’illa número tres.

Emparant desvalguts

A la façana del número 115 hi ha un plafó ceràmic amb la representació de la Mare de Déu dels Desemparats. En realitat, el seu nom complet és Mare de Déu dels Innocents, Folls i Desemparats i és la patrona de la ciutat de València.

El seu culte va tenir lloc al segle XV, quan un capellà va presenciar com uns nanos feien burla d’un boig indigent. L’home va decidir fundar una confraria per atendre aquestes persones i la va posar sota l’advocació de la Mare de Déu.

Pel que sembla, en algun moment va caure una rajola que es devia trencar i el ‘manetes‘ del moment la va substituir per una altra que no té res a veure. En molts plafons ceràmics d’altres poblacions també trobaràs elements canviats als plafons ceràmics i rajoles capgirades, que qui les va col·locar va confondre l’ordre i així es van quedar per sempre més.

Itinerari per Albalat dels Sorells. Plafó ceràmic a amb la Mare de Déu dels Desemparats.
Mare de Déu dels Desemparats.

El carrer dels esperits

A continuació baixa pel carrer del Crist de les Ànimes. En una terra tan profundament cristianitzada des dels temps de Jaume I, no sorprèn trobar advocacions encavalcades, cadascuna amb la seva festa. La devoció al Crist de les Ànimes es remunta al segle XIX quan el terratinent d’Albalat, Manuel Lorente, va donar en el seu darrer sospir aquesta imatge a la població.

Com que -deducció meva personal- el temple ja estava servit de sants i advocacions, els vilatans van instal·lar la imatge a la capella del cementiri. Aviat es convertí en la devoció principal, traient-la a passejar durant les festes de setembre.

S’explica que, durant la pandèmia de grip del 1918 que arreu va durar tres anys, aquí va remetre al cap d’un any. Aquest fet s’interpretà com una intercessió del Crist de les Ànimes.

Plafó ceràmic amb la representació del Crist de les Ànimes.
Salvant ànimes.

Camins tallats

Com que la via del tren deixa tots els carrers sense solució de continuïtat, gira pel carrer Cantavella. Tot i que no n’estic del tot segur, penso que aquest nom remet al municipi del mateix nom a la província de Terol -Cantavieja-. Durant l’edat mitjana fou la seu de l’orde del Temple.

Per seguir l’itinerari per Albalat dels Sorells, continua per aquest carrer fins a trobar el pas soterrat de l’estació del tren. Creua a l’altre costat i segueix uns metres la carretera fins a arribar al cementiri –cementeri en valencià-.

Repòs etern

Seguidament, entra al recinte. A una banda i altra del portal hi ha sengles plafons ceràmics, un -del 1982- mostra la Mare dels Desemparats, devoció que he comentat més amunt. L’altre presenta la imatge del Crist de les Ànimes, reproducció de la talla que es troba a la capella del fons. 

Va ser fet el 1992 i mostra una dona -vestida- i un home -nu-, tots dos impecablement pentinats, rostint-se entre les flames als peus de la creu. A diferència de les crucifixions tradicionals, en aquest cas Jesús no té la ferida al costat dret i, en canvi, als genolls es veuen sengles claus. És ben estrany.

La senzilla capella d’estil neoclàssic que s’aixeca dins el recinte funerari va ser edificada a mitjans del segle XIX, anys després de la construcció del cementiri. Dins va ser enterrat Manuel Lorente qui, com he comentat abans, va donar la imatge que es venera a l’interior. Posteriorment, aquest oratori va patir tot un seguit de reformes que el van desvirtuar de tal manera que el 2003, durant una profunda restauració se li retornà -més o menys- l’aspecte inicial.

De panteons destacables tan sols hi ha el de la família Garcés, del 1890. L’obra, completament feta de maó vist, té la particularitat de l’ús -i abús- d’elements prefabricats de terracota, com les mènsules amb atlants infantils i les decoracions del sostre, conegudes com a acroteris.

Panteó de finals del segle XIX amb mènsules i acroteris.
Infants forts.

Art fúnebre

No obstant això, el que ara vull fer especial menció és als pocs nínxols que encara conserven les làpides fetes de ceràmica. Se sap que al segle XIII ja s’utilitzava aquesta tècnica per marcar les sepultures. Tanmateix, és a finals del segle XVIII que la taulelleria valenciana experimentarà un auge i augmentà la demanda d’obres ceràmiques per a sepulcres. Aquest costum es mantindrà al llarg del segle XIX.

La raó de triar aquest material enfront del granit o del marbre, no necessàriament té a veure amb la capacitat econòmica del finat. De fet, antigament hi havia làpides de persones benestants. Potser degut a la seva fragilitat, amb el temps es passà a fer servir la pedra. Cal tenir en compte que sovint s’havien de fer diverses inhumacions en un mateix nínxol i era difícil mantenir intacte el plafó ceràmic.

Itinerari per Albalat dels Sorells. Plafó ceràmic en un nínxol del cementiri.
Trist record.

Per sempre

Una de les làpides data del 1871 i conté la il·lustració de tres ànimes entre les flames. Se sap que fou pintada per Francesc Dasí i Ortega. Nascut el 1833, Dasí estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València. Amb una tècnica a vegades propera a la dels impressionistes francesos i en altres ocasions similar a l’aquarel·la, és autor d’altres obres funeràries, majorment amb una acolorida paleta. És considerat el millor pintor ceràmic del seu temps.

Al peu del plafó hi ha les sigles R. I. P. A. Corresponen a l’epitafi llatí ‘Requiescat in pace in aeternum‘, que vol dir ‘descansi en pau per sempre’. 

Itinerari per Albalat dels Sorells. Plafó ceràmic en un nínxol del cementiri.
Ceràmica de Francesc Dasí.

I fins aquí aquest breu itinerari per Albalat dels Sorells. Desitjo que t’hagin agafat ganes de visitar aquesta població de l’Horta Nord tan plena d’història.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el mapa

Saber més

Què veure a prop