A la primera part d’aquest article parlava dels carrers, de l’església i del bisbe que va donar nom al municipi de Sant Cebrià de Vallalta. Ara descobrirem més detalls i històres del passat d’aquesta població del Maresme.
La serp vanitosa
Probablement, el patrimoni més rellevant de la població és sense cap mena de dubte, can Coris. Dins el reduït, però embolicat entramat de carrers estrets i sinuosos, amb escales, canvis sobtats de rasant i forts pendents, s’eleva aquest històric casal. L’estretor del carrer fa que passi desapercebuda l’espectacular finestra renaixentista, així com la resta de treballades obertures. Però comencem pel principi.
Cap al segle XV la família Raüll s’establí a la vila i edificà aquesta masia. En Jaume Raüll era el prior del monestir benedictí de Sant Pol de Mar i s’instal·là aquí per tal de col·laborar amb el condomini, organisme que lluitava contra l’heretgia i que comentaré més avall.
Un segle més tard passava a pertànyer als Coris, família d’Arenys de Mar, els quals la reformaren donant-li l’aspecte monumental que llueix. He trobat que en aquell temps un tal Francesc Coris era notari. Segurament, aquesta família substituí els Raüll en la gestió notarial del mateix organisme, ja que col·laboraven amb la inquisició al Perú.
La finestra, plena de figures, sanefes, gerros i motius florals i heràldics, ha donat peu a diverses llegendes populars. Una d’elles explica que a la mina del mas hi vivia una gran serp que de nit es passejava per dins de la casa. Al cap lluïa una gemma i qui li volia prendre, moria. Un jove valent ensarronà l’envanida serp dient-li que amb els diners obtinguts la immortalitzaria esculpint-la en una finestra. I és per aquest motiu que, diuen, encara ara podem veure-la entortolligada.
Genocidi santificat
Al segle XI, dins la ferotge lluita contra l’heretgia, l’església catòlica convertí la zona de la Vallalta en una reserva destinada a la reconversió de pecadors. Més tard, l’ordre seria la d’eliminar tota persona oposada als interessos oficials. El Sant Ofici de la Inquisició actuava juntament amb el tribunal de Barcelona. El centre d’extermini de Sant Cebrià estaria operatiu durant prop de cinc segles.
Diverses famílies de la vall col·laboraven amb tasques específiques. Per exemple, uns es responsabilitzaven dels pous de llances o dels de calç, que van ser els mitjans d’extermini durant molt de temps.
El fet de posar com a patró Cebrià de Cartago al davant de tan singular indret no és casual. Fet i fet, va ser un bisbe que lluità fervorosament contra l’apostasia, essent condemnat a mort per heretge. Potser per aquest motiu, la població ha preferit posteriorment venerar Cosme i Damià, uns sants més humanitaris, als quals eren fidels les famílies de fora de la vall.
Metges màrtirs
Segons quina biografia llegeixis sobre Cosme i Damià, et dirà que aquests xicots nascuts al segle III eren romans, asiàtics o àrabs. Això sí, arreu expliquen que eren cristians, bessons, metges i que van fer guariments poc menys que miraculosos.
Diu la tradició que no cobraven pels seus serveis. Una de les operacions més surrealistes afirma que li tallaren la cama gangrenada a un malalt i la substituïren per la d’un negre mort poc abans. Puc imaginar la cara del malalt un cop recuperat.
Tanmateix, si miraculoses eren les curacions, més increïbles van ser els turments que van rebre per la seva fe. Apedregats, fuetejats, llençats al mar amb una pedra al coll o rostits al foc, són algunes de les proves de les quals van sortir amb vida. Finalment, els tallaren el cap i aquí s’acabà el problema. Se’ls sol representar amb instrumental mèdic i una recepta i, no cal dir-ho, són els patrons de metges, cirurgians i farmacèutics.
Títol hereditari
Nascut el 1790 en un poblet de l’Alt Camp, en Pere Nolasc Basa i Girona decidí fer estudis de dret. Però vet aquí que les tropes franceses ocuparen el país quan tenia divuit anys i el noi hagué de canviar els llibres pel fusell. El 1833 ja era governador militar de Cadis i poc després passà a la capitania general de Barcelona, on s’encarregà de l’afer de la crema de convents del 1835. Fins que els revoltats li van donar mort.
En reconeixement als mèrits del difunt, divuit anys més tard, Isabel II concedí a Xaviera de Saleta, la vídua, el títol de marquesa de Mansolí. El nom prové de l’església de Santa Maria de Mansolí, al costat del Casal la Saleta, lloc de naixement de Xaviera, a uns quatre quilòmetres al nord de Sant Hilari Sacalm. Per influència del castellà, el nom quedaria com a Monsolís, tot i que hi ha qui fins i tot escriu Montsolís. Doncs bé, el marquesat anà passant de mare a filla i d’aquesta, als Pallejà els quals, encara ara, conserven el títol.
La relació dels marquesos amb la població ha estat d’allò més intensa. De fet, darrere de l’església hi ha el panteó familiar, un dels pocs on encara ara, s’hi fan enterraments. A banda i banda de la discreta porta de ferro hi ha un parell d’escuts familiars. L’interior fa pensar que el passat ha deixat de ser gloriós per aquest llinatge.
Encara que no t’ho sembli, el panteó és dins de l’església. Per tal d’esquivar la llei del segle XIX que prohibia fer enterraments a l’interior de les esglésies, obriren una porta a l’exterior i aquí no passa res. Em consta que el 1975 tingué lloc el darrer enterrament.
Urbanitzar sense planificar
Abans dels anys seixanta, els vilatans vivien tot just en un parell carrers a la vora de l’església. En temps previs, però, unes poques famílies foranes triarien l’indret per establir-se, com els Batlló, els Parera i els Ciuró. A partir de llavors, la vila s’obre a l’exterior i el creixement del nucli urbà es dispararia sense cap planificació urbanística. Amb l’obertura del carrer Emili Ciuró, dedicat precisament a aquest promotor, s’edificaren els primers blocs i un hotel.
Poc després s’aixecarien més blocs en altres indrets, així com el desaparegut hotel Baix Montseny, que va ser molt popular i ha donat nom a tot un carrer. És així com el turisme descobriria aquest agradable paratge, lluny de la massificació costanera. De fet, als baixos d’un edifici del carrer Matas hi ha un bonic mural ceràmic amb el nom que tenia l’hotel.
L’obra va ser feta per Julio Bono, prolífic artista i empresari que durant els anys setanta i vuitanta va enrajolar un munt d’habitatges arreu. El Baix Montseny és una àrea natural a cavall entre el Vallès Oriental i la Selva. L’obra representa el que és potser un dels llocs més emblemàtics d’aquesta subcomarca, el petit embassament de Santa Fe del Montseny.
Com si fos una xacra -que segons com, ho és-, ningú parla de les urbanitzacions que han colonitzat les muntanyes del municipi de Sant Cebrià de Vallalta. En un principi eren xalets d’estiueig que amb el temps han esdevingut primeres residències i han format un entramat de carrers impossibles, estrets, costeruts, plens de bonys i de doble direcció, sense enllumenat ni xarxa de clavegueram. Però, això sí, amb bones vistes, gossos que borden tothora i vehicles aparcats a les estretes voreres.
Vinyes i flors
El paisatge de Sant Cebrià de Vallalta, tot envoltat de bosc i alzines no té res a veure a com era fa uns segles. En temps dels romans hi havia nombroses vinyes per aquests verals. D’entre les més extenses tenim les de can Matas, les quals perdurarien fins al segle XVIII.
Des del segle X els Mata de Sant Cebrià havien estat un important llinatge de militars, entre els quals tenim Hug de Mata (sense s), un dels fundadors de l’orde de la Mercè. En cas de la visita no desitjada dels corsaris, la gent es refugiava a can Matas o bé a l’església. Al segle XVIII, amb la victòria de Felip V, les propietats dels Mata foren expropiades. Més tard passarien per diversos propietaris, un dels quals, els Gel, es dedicarien al cultiu de la flor. Seguidament, passà a mans dels Pallejà, dels quals ja he parlat més amunt.
Per finalitzar aquest itinerari històric i curiós pel municipi de Sant Cebrià de Vallalta, et recomano fer alguna de les passejades senyalitzades per la natura del voltant.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Marquesat de Monsolís: chimisanas.cat
- Can Matas: cescsantcebria.files.wordpress.com
- Vells sepulcres, per Mn. Josep Vaquer
- Can Coris: programa radiofònic
- Històries i llegendes de la finestra de can Coris, “Vall-alta”, Butlletí del Centre d’Estudis de Sant Cebrià, setembre 2011, núm. 32
- L’inici del condomini, Full d’història “Vall-alta”, gener 2003, núm. 2
- Els Sants Patrons, “Vall-alta”, Butlletí del Centre d’Estudis de Sant Cebrià, setembre 2001, núm. 5
- Sant Cebrià de Vallalta: primers forasters, primers turistes, per Marta Colell
- Sant Cebrià de Vallalta: el creixement del nucli urbà, “Vall-alta”, Butlletí del Centre d’Estudis de Sant Cebrià, abril 2018, núm. 48
Darrerament estàs d’un prolífic que fa enveja! Enveja també em fa la teva capacitat d’observació de detalls que, per a la majoria dels mortals, passen desapercebuts! Gràcies per aquest deliciós apunt.
Moltes gràcies per l’afalagament! 🥰 Per la meva feina -disseny gràfic- he afinat molt la vista i a més intento no passar de llarg els detalls 🔍, ja que tenen moltes històries per explicar.