A la primera part d’aquesta passejada per Banyoles hem passat per alguns dels indrets més antics de la vila i hem arribat fins a la plaça Major, epicentre de la vida de la capital del Pla de l’Estany. Com que els àngels encara no fan torrades, tenim temps de veure el que ens queda abans no es faci fosc. M’acompanyes?
Un espai amb molts noms
En primer lloc, al segle XIII aquest notable indret porticat era conegut com a plaça de la Vila-Nova. Era un moment de puixança econòmica i la vila s’expandia, creant nous carrers i espais com aquest, amb una clara voluntat d’emancipar-se del poder de l’abat.
No havia passat un segle que ja li canviaven el nom pel de plaça de Banyoles. Seguidament, i coincidint amb els esdeveniments polítics del país, anà rebent successivament els noms de plaça Major, del Rei, de la Constitució, de la República i d’Espanya. Popularment, també es coneixia com a plaça de les Cols, ja que era el lloc on se celebrava el mercat.
Tota persona que fos noble, cavaller, burgès o bé que tingués terres i molins, triava la plaça per viure-hi. Aquí se celebraven els actes culturals i festius, s’hi feien prèdiques i s’hi penjaven els condemnats. A partir del segle XIX les associacions culturals oferien tertúlies, balls, teatre, concerts i molt més. Així doncs, durant segles esdevingué el centre neuràlgic de la vila.
Una plaça popular
Des d’aquí, per continuar la passejada per Banyoles, baixa pel carrer de la Porta dels Turers i travessant l’avinguda dels Països Catalans arribaràs a la plaça dels Turers. El topònim pot fer esment al mot turó, ja que es troba en una petita elevació. Cap al segle XVIII la plaça era coneguda com El Firal, perquè s’hi celebrava la fira del bestiar, pel fet que era allunyada del centre. A la mateixa època es començà a construir un quarter de cavalleria que quedà a mig fer. A mitjan segle XIX s’edificaren els porxos de Can Xampinya i la plaça anà guanyant vitalitat amb l’obertura de la nova carretera. S’obriren cafès populars que donaren pas a un munt d’associacions obreres.
Abans de marxar, m’agradaria que veiessis una curiositat. Al vestíbul d’un dels primers habitatges del carrer de Mossèn Jacint Verdaguer, hi ha un interessant mosaic que sembla fet amb punt de creu. Amb una tècnica poc habitual a casa nostra, a base de petitíssimes tessel·les, reprodueix una bucòlica escena d’inspiració holandesa. Al centre hi ha una parella d’infants amb esclops que passeja per un camp on es veu un molí. El requadre està envoltat de tulipes vermelles. Tot i que emprada ja al segle XIX, aquesta tècnica de mosaic va tenir un moment d’una certa esplendor cap al 1910.
Un sant llunyà
Davant mateix, just on comença un estret passatge dedicat a Jacint Verdaguer, hi ha una làpida amb una inscripció. Fa esment al punt fins on arribà l’aigua de l’estany el 1676 durant una greu inundació. Sembla que la intervenció de sant Martirià feu aturar la pluja i tot tornà a la normalitat. Aprofito per explicar-te qui va ser aquest senyor i per què és venerat a Banyoles.
Segons relaten les cròniques, Martirià nasqué a Florència al segle IV en el si d’una família noble. Es convertí al cristianisme i es feu benedictí, arribant a abat i després fou ordenat bisbe d’Albenga, un municipi al nord d’Itàlia. Seguidament, marxà a Egipte, però al cap de tres anys hagué de tornar a Albenga perquè la feligresia es descarrilava no vegis com. Això li va caure com una tronada al senyor de Florència qui el va fer martiritzar fins a la mort.
Explica la llegenda -escrita pocs anys abans de la inundació- que el sant manà dos joves treure de Florència les seves despulles amagades dins una bota. La mula que transportava les restes s’aturà al puig de Lió (també dit de Sant Martirià), als afores de Banyoles. En aquell instant, les campanes repicaren soles. L’abat s’assabentà del fet i volgué portar les relíquies al monestir. Però els sants són ben tossuts i l’endemà, les restes tornaven a ser dalt del turó. I és allà on s’edificà una capella -actualment desapareguda-, amb unes vistes impagables que et recomano visitar.
L’amant de la natura
A continuació, en aquesta passejada per Banyoles, puja pel carrer de la Canal, nom que es creu prové del rec que resseguia la muralla. Arribaràs a la plaça dels Estudis on, des de mitjan segle XIX fins als anys vuitanta del segle XX hi hagué les escoles municipals. L’edifici encara es conserva i hostatja el Museu Darder. El 1916 Francesc Darder i Llimona donà al municipi les seves col·leccions d’història natural.
Fill del veterinari inspector de l’escorxador de Barcelona, a més de veterinari i metge, Darder fou un apassionat per la història natural, el col·leccionisme i la taxidèrmia. Arribà a president del Col·legi de Veterinaris de Barcelona i creador del Parc Zoològic de la mateixa ciutat. Presentà un projecte de repoblació de peixos de l’estany de Banyoles que tingué molt bona acollida.
Sabates amb estil
Continuant amb aquesta passejada per Banyoles, entra al carrer del Mercadal, nom donat al segle XIX perquè menava a la plaça Major on se celebrava el mercat. Para especial atenció al rètol de la sabateria Roig, una obra feta el 1966 pel banyolí Josep Ponsatí que crea un divertit joc visual amb les paraules i els nombres. Buscant nous llenguatges visuals, cap als anys setanta Ponsatí experimentà amb objectes inflables de grans dimensions, que li han valgut un gran reconeixement internacional.
El primer Consistori
Seguidament, endinsa’t al carrer Major fins a arribar a la plaça de la Font on hi ha diversos punts on parar atenció. Sembla obvi que el nom li ve de la font. Però no t’equivoquis, la font que s’aixeca al mig amb una forma vagament luxuriosa és del segle XIX.
L’original -que no raja- data del segle XII i es troba adossada al mur de què havia estat la Pia Almoina, una institució caritativa. Al segle XIV, quan l’abat concedí la independència administrativa als seus vassalls, l’Ajuntament s’instal·là a l’edifici. Actualment, és la seu del Museu Arqueològic Comarcal. A l’interior hi ha un pati que és tot un referent del gòtic civil de la ciutat.
Emmarcant la plaça hi ha altres edificis notables i botigues de les de tota la vida, com el forn decorat amb rajoles i relleus. Para també atenció a la inscripció que hi ha al mur d’un habitatge. Recorda el pas de mossèn Jacint Verdaguer per Banyoles el 1884, durant el viatge que donaria pas al poema Canigó, una part del qual estaria dedicat a aquesta població i a les seves llegendes.
Segles de canvis
Per continuar amb aquesta passejada per Banyoles, endinsa’t al carrer de la Paraireria, dedicat a un dels gremis més rics que es dedicava a la preparació de la llana per ser teixida. És així com aniràs a espetegar a la plaça de Santa Maria. Això de plaça és un eufemisme per designar l’estret espai que envolta l’església. La història del temple de Santa Maria dels Turers es remunta al segle XI, quan depenia del monestir de Sant Esteve. Dos-cents anys més tard ja s’estava ampliant. D’aquesta època es conserva la magnífica portalada gòtica que hi ha al mur lateral.
En segles posteriors s’anaren afegint o modificant altres elements, com el cor alt, sota el qual hi ha l’escut de Banyoles. Les quatre barres recorden que al segle XIII els comtes de Barcelona donaren privilegis i protecció a la vila enfront de l’abat de Sant Esteve.
Un incendi i un parell de conflictes bèl·lics més tard, es restaurà i es referen els vitralls, que van anar a càrrec del taller d’Antoni Oriach i Rovira. Aquest vitraller barceloní és autor també de les vidrieres de Santa Maria del Pi i Santa Maria del Mar a Barcelona així com de les catedrals de Vic, Girona i Solsona.
Decoració comercial
No marxis sense donar una ullada a l’oblidable edifici que s’aixeca davant la porta principal de l’església. Para atenció als tres plafons ceràmics que decoren la cantonada. Malgrat que no he estat capaç de desxifrar la signatura, penso que potser poden haver estat obra d’Eusebi Díaz Costa. Nascut el 1908, aquest ceramista bisbalenc va saber adaptar-se als nous temps, creant una ceràmica decorativa a partir de la tradicional, però més adreçada al públic estiuejant de la Costa Brava.
Enfila el carrer Nou on antigament hi havia cases senyorials on vivien personatges banyolins importants.
Ja cap al final passaràs pel costat de la residència de les Filles del Sagrat Cor amb unes magnífiques reixes. Aquesta comunitat religiosa s’establí a Banyoles el 1875 de la mà d’un religiós banyolí. Com moltes altres congregacions, sorgí en un moment de grans transformacions al país. Si vols saber més sobre la història i el simbolisme del Sagrat Cor pots llegir l’article que vaig escriure.
Homenatge a quatre mans
Per acabar aquesta passejada per Banyoles, tornem al punt d’inici, és a dir, a la plaça del Monestir per mirar de prop un parell de monuments ben diferents.
D’una banda, hi ha el monument a mossèn Pere Dausà, aixecat per iniciativa de la Cooperativa Agrícola de Banyoles en el seu 50è aniversari. Pere Dausà i Arxer nasqué a Arenys de Mar el 1887 i estudià teologia i magisteri. En ser ordenat sacerdot, s’incorporà a la comunitat de missioners de Banyoles i aviat s’involucrà en el Sindicat Agrícola de Banyoles i l’obra social catòlica entre el col·lectiu agrari.
El monument fou projectat el 1963 per Joan Pla Torras, arquitecte gironí de qui només he trobat que fou autor de l’original església de Santa Maria de Bonmatí i que col·laborà amb el seu germà, el també arquitecte Josep Maria. Consisteix en un conjunt de cilindres de pedra de diverses mides i diàmetres. Damunt d’un d’ells hi ha el bust de l’homenatjat, signat per Francesc Torres Monsó.
Nascut a Girona el 1922, aquest escultor inicià la seva carrera en un estil marcadament acadèmic, derivant cap a formes més simples i inacabades i arribant a sorprenents obres més properes a l’art pop, com ‘Grans llavis‘ del 1974. Guanyà un grapat de premis i reconeixements, deixant arreu una bona estesa de monuments i escultures.
Cinquanta cims
Finalment, a la mateixa plaça s’aixeca el monument al 50è aniversari del Centre Excursionista de Banyoles. Fundada el 1953, a més d’activitats esportives, aquesta entitat n’organitza de culturals i artístiques. L’obra és un gran monòlit amb cinquanta cavitats, dins les quals hi ha una pedra provinent de cada un dels cims que van pujar l’any de l’efemèride.
Les de més amunt corresponen als pics més elevats i l’altura disminueix com més a prop estan del terra. N’hi ha que són elevacions properes a Banyoles o bé pertanyents a la Garrotxa, a l’Alt Empordà o al Ripollès. Altres estan localitzades al Conflent, a l’Alta Cerdanya i al Rosselló. L’autor és el mallorquí Joan Francesc Oliver Rigo, més conegut com a Joan Oliver. Després de llicenciar-se en Belles Arts a Barcelona, pren part a nombroses exposicions arreu del món.
Com t’he comentat abans, et recomano que, abans de marxar de la ciutat, t’acostis al puig de Sant Martirià per tenir una vista a vol d’ocell del meravellòs paisatge que l’envolta. Serà un bon comiat d’aquesta passejada per Banyoles. I si els àngels fan torrades, la panoràmica serà inoblidable.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Els carrers de Banyoles: banyolescultura.net
- Rètol de la sabateria Roig
- Pia Almoina: wikiwand.com
- La mà del monestir de Sant Esteve en la festa de sant Martirià: turaris.net
- Escut: banyoles.cat
- Antoni Oriach: dbe.rah.es
- Santa Maria dels Turers: banyolescultura.net
- Eusebi Díaz Costa: terracottamuseu.cat
- Francesc Torres: pedresdegirona.com
- Monument a Mn. Pere Dausà: monuments.iec.cat
- Les voltes de les places de Banyoles: turaris.net
- Joan Oliver: joanoliverart.blogspot.com – marratxipedia.com
Gran guía i magnífica ressenya.
Gràcies! Una ciutat molt interessant per visitar!