Itinerari per Torà (Segarra).
Per a moltes persones barcelonines, Torà tan sols és un nom en una de les diverses rutes que Google proposa per anar a Andorra sense pagar peatges ni túnel. Però si t’atures a esmorzar o dinar i et prens una estona per conèixer aquesta vila medieval, t’enduràs una bona sorpresa. Anem a fer una petita volta?
En primer lloc, malgrat les nombroses hipòtesis, ningú té clar el significat del nom de la vila. Així doncs, en algun moment indeterminat, l’escut incorporà un toro, que és el que fonèticament s’assembla més. Un dels fets històrics ocorreguts és l’anomenada Batalla de Torà. A principis del segle XI, una aliança dels comtes catalans dirigits per Ramon Borrell va vèncer l’exèrcit del califat de Còrdova comandat pel fill d’Almansor qui es retirà cap al sud.
D’hospital a Casa de la Vila
Podem iniciar aquest itinerari per Torà a l’Ajuntament. Aquest gran casal renaixentista té molta història. Al segle XVI el poderós duc de Cardona va concedir a la vila la construcció d’un hospital. No ho va fer de franc, ja que a canvi va demanar per a ell i els seus successors, una quota pagada amb bestiar.
Després de diversos desacords amb el mossèn, finalment s’edificà la capella dels Sants Metges i l’hospital, que a més dels llits pels malalts, contenia una cambra específica per a religiosos i una per al mossèn. Durant el segle XIX, a causa dels constants saqueigs de les guerres, l’edifici cau en decadència. El 1940, després de rehabilitar-ho, es converteix en Casa de la Vila. Una nova reforma dels anys setanta va deixar tan sols les dues façanes.
Al portal de l’antiga capella, un escut mostra una mà -o és un guant?- cap per avall. Els entesos donen diversos significats, com que pot ser una manera d’il·lustrar la protecció divina. Però jo, que mai em quedo sense dir la meva, em pregunto si no es tracta de l’escut de la família Guancer, ja que va ser Mossèn Guancer qui va demanar la construcció de l’hospital. Aquí ho deixo.
Extramurs
A la vora tenim el portal d’Ofrera, una de les entrades al recinte murallat al segle XIV. Recorrem la plaça del Vall amb una renglera de cases majorment del segle XVII, que ressegueixen el traçat de l’antiga muralla. Abans d’arribar a l’extrem d’aquest espai, passem per La Portella, un pas cobert que ens deixa a la plaça del Pati. Rep el nom d’un pati que els ducs de Cardona van oferir per bastir l’antiga Casa del Consell.
Va ser la primera plaça que es va urbanitzar fora de la vila closa i aquí s’establiren importants famílies comerciants, com la Casa Miramunt, un edifici senyorial del segle XVII. Damunt del pas del qual acabem de sortir, destaca Cal Trilla. Aquesta notable construcció que hi ha qui en diu modernista i també eclèctica, va ser construïda a principis del segle XX.
Observa la varietat d’elements que conformen la façana. Columnes, capitells, decoracions vegetals, arcades i esgrafiats, sense oblidar els treballats porticons i la forja dels balcons on es representa la cimera reial de Jaume I.
La vila closa
Passem sota el portal de la Clota i pel carrer Nou ens endinsem al cor de la ciutat medieval. En realitat aquest carrer formava part del Call. Camina sense pressa i obre bé els ulls, ja que descobriràs petits detalls com inscripcions a les llindes de les portes, capelletes votives o picaportes. Acosta’t a la plaça Vilavella on podràs veure un petit tram de la primitiva muralla medieval.
El pa de cada dia
A continuació, gira pel carrer del Forn, on podràs veure un antic forn de pa. Empeny la porta del carrer, posa una moneda a la màquina i s’il·luminarà l’interior. Mai has vist cosa igual. Ubicat als baixos d’un habitatge, aquest forn, probablement del segle XVII, conserva estris relacionats amb l’elaboració del pa i una interessant mostra de productes que s’hi produïen.
A l’edat mitjana, la producció de pa i derivats dels cereals era una necessitat bàsica, sovint controlada pel senyor feudal, en aquest cas el duc de Cardona. Cada casa preparava el seu i seguidament el duia al forner o fornera per coure’l.
Seguint pel carrer del Forn, trobaràs un rostre femení que sembla fer un petó. Antigament aquestes carasses indicaven que en aquell habitatge hi havia un bordell.
Passos coberts
Gira a la dreta pel carrer de Baix i passa sota un dels diversos passatges coberts que caracteritzen aquesta vila. Com que l’espai dins la muralla era el que era, calia aprofitar cada metre, fent porxos o bé construint damunt el carrer. Precisament entraràs al carrer Sant Sebastià per sota d’un altre pas cobert, en aquest cas d’estil gòtic, ja que conserva els arcs apuntats.
Abans de sortir d’aquest carrer, veuràs un llarg passatge cobert de catorze metres que dóna pas a la plaça Jaume Coberó. Des d’aquest mirador podràs contemplar un bon tram de la muralla i l’anomenada porta falsa de l’església de Sant Gil del segle XVI on també apareix el nom de qui la va fer.
Nascut a Torà el 1920, Jaume Coberó i Coberó va ser un pagès que, tot i els seus breus estudis, va realitzar una important tasca recopilant informació sobre el folklore, costums i anècdotes locals, que recollí en un llibre.
I així arribaràs a la plaça de l’Església on cal que t’aturis una mica en aquest itinerari per Torà.
Litigis de poder
Al segle XII es consagrà l’església de Sant Gil, que depenia de l’església del castell de l’Aguda, motiu pel qual, els veïns de Torà es van posar com una moto. El tema va comportar un sorollós plet que acabà per donar la raó als toranencs i els va permetre fins i tot realitzar baptismes.
L’edifici que veus actualment va començar el segle XVI en estil gòtic. Reformes posteriors afegiren el portal renaixentista i el campanar. Guerres i espolis van destruir i escampar el valuós patrimoni que guardava. Observa les motllures del lluminós interior pintades de blanc i groc, que a mi personalment em recorden a les esglésies colonials d’ultramar.
Un sant viatger
L’església està dedicada a sant Gil. Conegut com a Geli o Gil l’Eremita, va ser un abat nascut a Atenes al segle VII en el si d’una família sense problemes econòmics, rebent una bona educació. Ja de jove sembla que se li donava bé això de fer miracles. A vint anys, en morir els seus pares, repartí el patrimoni entre els necessitats i va tocar el dos cap a França on visqué com un eremita. Més tard fundaria un monestir.
Els catalans, que a imaginació no ens guanyen ni els guionistes de Marvel, relatem els fets de manera un pèl diferent. Diu la nostra llegenda que Gil era un pescador d’Atenes a qui una tempesta l’arrossegà fins a la costa catalana. No em vull imaginar com devia ser aquest temporal.
Camina que camina, l’home arribà fins a la vall de Núria on visqué en una cova i va tallar la imatge de la Mare de Déu que encara en venera al santuari.
La plaça
Davant l’església, darrere l’anacrònica visió dels vehicles aparcats -com és que encara no es prohibeix el pas?-, es conserven alguns fragments dels antics porxos de la plaça, probablement del segle XVII. La singularitat ve donada especialment pels pilars, molt modificats posteriorment. Alguns provenen d’un edifici ja desaparegut.
Observa que a la plaça hi ha dos rellotges de sol. Un d’ells, d’època indeterminada, es troba a la façana de l’església. Durant l’època medieval, els rellotges solars col·locats a les esglésies marcaven les hores canòniques, és a dir els moments en què tenien lloc les oracions. També regien les hores de treball dels vilatans.
L’altre rellotge es troba a la façana de la Casa de les Monges. A la part inferior s’hi va allotjar el nou forn de pa. Al damunt s’edificà l’habitatge del segle XIX, on les Germanes Dominiques s’allotjaven i ensenyaven els infants. El rellotge és del 1997 i la inscripció ja deixa clar que només funciona amb el sol de la tarda. Com a curiositat, indica la diada de Sant Miquel (vint-i-nou de setembre) i de Sant Enric (tretze de juliol).
Baixar al riu
Continua l’itinerari per Torà pel carrer Alt i seguidament pren un estret passatge que et durà a la deliciosa baixada del Macari i finalment al portal del mateix nom. Val a dir que, segons la font consultada està escrit també com a Macarrí i Macarí.
Aquest portal era per on els vilatans podien accedir a la riera de Llanera a buscar aigua. Més tard, ho tindrien una mica més fàcil amb la instal·lació de la font que veuràs després. Tot i això, imagina com devia ser la feixuga tornada per aquest costerut carreró, amb les garrafes plenes d’aigua.
Passat el portal i abans de baixar les escales, tens la porxada de la Cal Jovanics o ‘Cal Jovans de Josep Aynés‘, nom del darrer propietari. Aquest edifici havia estat propietat de la Cal Jovans, tot just al costat. Cal Jovans, un gran casal del segle XVIII que, per les dimensions podria haver estat un palauet important. Els orígens d’aquest habitatge semblen anteriors, a la vista d’algun element reaprofitat, com la finestra gòtica de la façana posterior.
I de cop, ja ets a la font, on et recomano tornar a fer una aturada en aquest itinerari per Torà.
L’any de l’aiguat
Protegida del sol per un porxo hi ha la Font de la Vila. Aquesta obra del segle XVIII recull l’aigua que es canalitza des de la serra de més amunt. Damunt l’arc hi ha el relleu d’un toro, símbol de la població. Com a bé preuat, l’aigua sobrant es canalitzava cap a diverses piques. A les del costat dret antigament s’hi rentava la verdura. A l’altra banda l’aigua abastia el safareig i l’abeurador d’animals.
Una torreta amb la data 1911 recorda l’any que l’aigua va arribar a les cases de la vila. A la font hi ha dues inscripcions més que fan esment de dos aiguats històrics a Torà. La primera va tenir lloc el tretze de juny de 1866, diada de Sant Antoni.
L’altra, succeí el dotze d’octubre de 1907 i és recordada popularment com l’any de l’aiguat. La vinguda d’aigua del Llanera i del Llobregós van agafar desprevinguts els vilatans que, van haver de sortir nedant des del primer pis de les seves cases. Una setmana més tard, després de visitar les poblacions més afectades, el rei Alfons XIII va canviar de plans sobtadament i va passar per Torà on se li dedicà aquesta plaça.
Vila de forns
Durant aquest itinerari per Torà has vist un forn i un edifici on s’ubicà un altre. I encara hi hagué algun més. El pa, com l’aigua, són elements imprescindibles. Però resulta molt interessant contemplar la façana del forn Argerich, situat a la plaça de la Creu -la creu ja no hi és-.
Un gran mural ceràmic en relleu mostra un forner i un pastisser amb les mans a la massa. Aquesta notable obra va ser realitzada el 1991 per Enric Orobitg. Aquest prolífic ceramista i escultor nascut a Andorra, va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Sabadell i actualment té el seu taller a Verdú.
Bona part de la seva obra es troba en comerços com aquest i també per a particulars, principalment de la rodalia.
Aquí finalitzem aquest itinerari per Torà. Si t’has quedat amb ganes de més, et recomano acostar-te a veure el pont de les Merites, l’antic Hostal de la Vila, l’interessant cementiri i el convent de Sant Antoni.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Arquitectura religiosa de Torà
- Arquitectura civil de Torà
- Plànol del patrimoni de Torà: apactora.org
- Torà: enciclopedia.cat
- Les muralles: catalunyamedieval.es
- Batalla de Torà: hviladetora.net
- Casa de la Vila: invarquit.cultura.gencat.cat
- Jaume Coberó: tora.cat
- Gil l’Eremita: wikiwand.com
- Rellotge de la Casa de les Monges: gnomonica.cat
- Els aiguats: giliet.wordpress.com
- Enric Orobitg
Un recorregut molt complert! (comme d’habitude)
Moltes gràcies!