Sant Antoni de Pàdua. Plafó ceràmic devocional.

Un marit, bon home, ric i polit (4)

En anteriors articles he anat parlant de diverses característiques de sant Antoni de Pàdua, personatge del qual hi ha nombroses representacions arreu. En aquesta ocasió, em centraré només en els plafons ceràmics de la magnífica col·lecció d’Ignacio Brugarolas exposats el 2023 a la Fundació Mascort de Torroella de Montgrí.

En primer lloc, anem a veure alguns dels noms, malnoms o títols amb què es coneix aquest popular personatge. De pas, comentaré algunes curiositats comunes en aquesta mena de taulells pietosos.

Pell bruna

Per començar, tenim que en alguns indrets és venerat com “El morenito de Tierra Santa“, un títol agafat pels pèls, ja que, d’una banda -que jo sàpiga-, mai va anar més enllà d’Itàlia o França. De l’altra banda, un text escrit al segle XV pel jurista italià Sicco Polenton, el descriu dient que “tenía el color moreno, porque los españoles, vecinos de los moros, son todos de color moreno“. Apa! Tenint en compte que Antoni era nascut a Lisboa, és més que discutible això de confondre portuguesos i espanyols. Però suposo que des de la llunyana Itàlia ens passen a tots plegats pel mateix sedàs.

Plafó ceràmic devocional.
Mitjan segle XIX. Col·lecció I. Brugarolas.

Portuguès fins a l’arrel

I ja que parlem del país veí, mai a la vida t’atreveixis a dir que el nom d’aquest sant és Antoni de Pàdua, que igual et cremen. Allà és conegut únicament com a Santo António de Lisboa. Només faltaria! De fet, sembla que sigui el sant de les mentides, pel fet que ni era de Pàdua ni es deia Antoni. 

Doncs bé, la casa natal del sant fou reconvertida al segle XV en una petita capella que desaparegué amb el temps. Més tard, s’edificà al costat una església que se n’anà en orris amb el terratrèmol del 1755. Llavors s’edificà de bell nou un temple d’estil barroc. A la cripta encara hi ha el lloc exacte del naixement del predicador.

Presència arreu

Per la seva popularitat, al segle XIX el papa Lleó XIII el nomenava “el sant de tot el món“. I la veritat és que pots trobar la seva imatge i devoció a molts llocs, tant d’Europa com del continent americà. A més, és patró de les persones pobres, de les dedicades a la construcció, de qui viatja, qui elabora pa, qui fabrica paper i també de les dones estèrils. Fins i tot n’hi ha que posen la imatge de cap per avall per tal de demanar-li un bon espòs o una bona esposa, pràctica condemnada en ser considerada una superstició.

Sant Antoni de Pàdua. Plafó ceràmic devocional.
Mitjan segle XIX. Col·lecció I. Brugarolas.

Titulació papal

Però encara té més honors. Després de prop de cent anys de la petició, el 1946 Pius XII li atorgava el títol de “Doctor Evangèlic“, com un reconeixement a haver consagrat la seva vida a la predicació. Antoni de Pàdua estudià teologia així com els autors clàssics. La seva bona dialèctica l’ajudà en la tasca de predicador i de professor de teologia. A més, escriví sermons per a totes les festes de l’any. No confondre amb el títol honorífic “Doctor de l’Església”, que només ostenten vuit homes -cap dona- degut especialment a la seva erudició.

Confusions

En un dels exemples que veus aquí, l’artista li atribuí erròniament un atribut corresponent al Domènec de Guzmán, fundador de l’orde dels Dominics al segle XII. Per l’apassionada lluita contra el catarisme a França, Domènec és conegut amb l’eloqüent expressió “martell dels heretges“. A més, tal com es fa amb Antoni de Pàdua, se sol representar igualment amb unes assutzenes a la mà, com a símbol de castedat de cos i puresa d’ànima. Dedueixo que aquesta ha estat la probable causa de la confusió.

Sant Antoni de Pàdua. Plafó ceràmic devocional.
Mitjan segle XVIII. Col·lecció I. Brugarolas.

Flors variades

Com acabo de dir, a més d’Antoni de Pàdua, hi ha altres santes i sants que es caracteritzen per representar-los amb flors, com Josep de Natzaret, Domènec de Guzmán, Caterina de Siena, Felip Neri i Quitèria entre altres.

En les imatges reproduïdes aquí observaràs que cada artista ha pintat les flors com li ha semblat, tant per la forma com pel color. Blanques, blaves, vermelles… De quin color haurien de ser? I, quina flor seria la que li correspon? Indiscutiblement, el color hauria de ser blanc, que en la cultura occidental simbolitza la puresa, innocència i també la virginitat.

Quant a la flor, hi ha qui pinta assutzenes -també conegudes com a lliris o vares de Sant Josep- i altres li planten un nard. Ambdues varietats desprenen una olor penetrant i tant l’una com l’altra apareixen en diversos texts a les escriptures amb un simbolisme positiu. Per exemple, del nard s’extreu un oli aromàtic considerat sagrat, motiu pel qual hi ha qui defensa que aquesta és la flor que han d’acompanyar els sants.

Detall de dues rajoles amb lliris i nards.
Nard o lliri? Col·lecció I. Brugarolas.

Llum de sant

Continuant amb atributs, t’hauràs fixat que les representacions de sant Antoni de Pàdua invariablement inclouen l’aurèola al voltant del cap. També anomenada nimbe, aquesta resplendor daurada és un element pres de l’art pagà. Les cultures índia, egípcia, grega i romana ja l’usaven com a símbol de poder i grandesa.

El cristianisme l’introduí durant el segle IV, com un atribut de la santedat, una llum sobrenatural que irradia al voltant de qui ha rebut la il·luminació divina de l’enteniment. Això no obstant, en un principi només l’aplicà a la imatge de Crist. No confondre amb el nimbe amb forma de creu, que només s’aplica a la divinitat.

Detall dels nimbes de sant.
Aurèola de sant i de Jesús. Col·lecció I. Brugarolas.

Art al carrer

Durant l’edat mitjana, especialment a les comarques valencianes, hi havia el costum de col·locar uns petits altars als carrers de les poblacions. Però sembla que no era massa del grat dels bisbats, potser perquè desviaven l’atenció i l’assistència l’església, de manera que finalment van desaparèixer. Així i tot, no completament, ja que a final segle XVIII sorgiren per voluntat popular, els plafons ceràmics devocionals. Aquesta expressió artística serví per instaurar cultes específics a carrers i altres indrets, acabant per formar part de les festes tradicionals.

De vegades s’aixoplugaven dins una fornícula a les façanes dels habitatges i es col·locaven estratègicament en cantonades i places. El motiu podia ser una manera d’agrair un fet o el final d’un temps d’adversitats, com la pesta.

Sant Antoni de Pàdua. Plafó ceràmic devocional.
Primera meitat segle XIX. Col·lecció I. Brugarolas.

Inspiració gràfica

Per tal d’elaborar els encàrrecs, els pintors ceramistes solien consultar els gravats de santorals, missals, estampes, llibres religiosos, així com les figures que hi havia a les esglésies. Però, això és deducció meva, també hi havia qui anava a preu fet i copiava directament les obres d’altres ceramistes més experimentats. Com si no, s’expliquen les nombroses còpies que hi ha, per exemple, de sant Antoni de Pàdua. Para atenció a les diferències en el traç, alguns dels quals són molt matussers, com fets per una mà inexperta que no mirava prim.

Per acabar, una part important a l’hora d’executar un panell ceràmic devocional és la manera com estan partides les peces. D’una banda, l’artista s’havia d’adaptar a la mida i al nombre de les rajoles. El treball s’encaria si hi havia més rajoles o peces de mida més gran. De l’altra banda, els rostres mai podien quedar tallats entre dues peces. Per aquest motiu, a les mostres aquí fotografiades, veuràs que hi ha un parell on la figura ha estat desplaçada, de manera que fins i tot s’ha sortit del marc.

Detall dels rostres de dos plafons ceràmics.
El rostre, sempre sencer. Col·lecció I. Brugarolas.

I fins aquí aquests breus apunts sobre sant Antoni de Pàdua, un personatge molt present a carrers, esglésies i museus.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer de l’Església, 9. Torroella de Montgrí

Saber més

Altres articles sobre Antoni de Pàdua