Opisso i el mercat del carrer d’en Trenta
Hi ha un carrer a Barcelona que només anomenar-lo ja et venen tota mena de pensaments contradictoris. Situat en ple barri xino, el carrer de l’Arc del Teatre era el paradigma de la prostitució, dels aldarulls i de la mala vida.
Allà, i també pels foscos carrerons del voltant, s’hi establiren pensions de mala mort, tavernes freqüentades pels mariners americans que atracaven al port, bars d’ambient nocturn, una bodega flamenca i, no cal dir-ho un teatre que, a partir del 1920 va donar nom al carrer. El Teatre Principal, tot i ser present des del segle XVI, va ser batejat així el 1840 arran d’una profunda reforma arquitectònica.
Trenta claus
Però el carrer no sempre va dur aquest nom. Una de les versions que circulen, afirma que antigament a l’entrada —on hi ha l’arc— hi havia una porta reforçada amb trenta claus que es tancava a la nit. Per aquest motiu, també havia estat conegut com a carrer d’en Trenta-claus o simplement, com d’en Trenta. La seva menció ja volia dir perversió.
Tanmateix, una altra versió, penso més històrica, es remunta a l’edat mitjana. En aquell temps hi havia un organisme nomenat els Trenta Clavers. Estava format per altres tants consellers dedicats exclusivament a la defensa de la ciutat de Barcelona. S’encarregaven de dirigir i instruir una milícia formada per persones civils. A més a més, tenien a càrrec seu les claus de cada una de les quinze portes que cada nit tancaven amb dues claus. En total, trenta claus.
A continuació, les dipositaven al cos de guàrdia de la porta que hi havia al capdavall de les Rambles. Per aquest motiu, es coneixia com a porta de les trenta claus. Allà eren gelosament custodiades per la guàrdia, fins que al matí les lliuraven a cada un dels consellers per obrir novament les portes de la ciutat.
Mercat de carrer
De dia la vida del carrer era molt diferent. De bon matí s’hi establien les parades d’un animat mercat ambulant on es venia —i revenia— de tot. Fins que a les tres el mercat s’esfumava i començava una altra mena d’animació.
Aquest ambient diürn va ser captat perfectament i amb molt d’humor per Opisso. En una il·lustració publicada el 1928 al diari L’Esquella de la Torratxa, podem veure l’animat ambient de la gent de tots els nivells socials que compra i ven.
Infants i gent gran, pagesos i gitanes, minyones i senyores semblen bellugar-se de tal manera que fins i tot pots imaginar els diàlegs. Observa també la manera de vestir de les noies joves en comparació amb les de més edat. I no et perdis el contrapunt del nen que es pixa al costat de sa germana. Tot sota la vigilància del policia que es veu al fons.
Doncs bé, aquesta escena la trobem, magistralment reproduïda en un habitatge d’aire noucentista de Malgrat de Mar, probablement construït en aquella època. El plafó ceràmic, tot i que en molt bon estat, apareix amb la signatura guixada, de manera que no podem conèixer el ceramista que el reproduí. Una llàstima.
L’artista
L’Esquella de la Torratxa va ser un setmanari satíric de tendència republicana i anticlerical, creat el 1872 i va durar, com no podia ser d’altra manera, fins al 1939. Per aquesta publicació van passar importants dibuixants com Apel·les Mestres, Gosé, Tísner, Pere Calders i fins i tot Picasso i Juan Gris. I, no cal dir-ho, Opisso.
Nascut a Tarragona el 1880 i fill d’una família il·lustrada on tothom era pintor, escriptor o historiador en Ricard Cecili Opisso i Sala aviat va mostrar talent pel dibuix i un clar desinterès per l’estudi. La família es traslladà a Barcelona i el seu pare aconseguí que l’inquiet nano de dotze anys entrés a treballar com a aprenent amb Antoni Gaudí.
L’arquitecte, veient les aptituds d’en Ricard li encomana tasques de delineant i dibuixant i l’anima a entrar al Cercle Artístic Sant Lluc —Gaudí n’era el fundador. Allà aprendrà de la mà de grans mestres com Llimona o Alexandre de Riquer.
També entra a formar part de les tertúlies modernistes dels Quatre Gats i realitza exposicions que són tot un èxit. Després d’un període on els dibuixos són de sàtira política, passa a la temàtica costumista —és temps de la primera dictadura—, retratant una Barcelona avui desapareguda. Com per exemple “El mercat del carrer d’En Trenta” que algú va reproduir en ceràmica a Malgrat de Mar.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer Mossèn Cinto Verdaguer, 10. Malgrat de Mar
Saber més
- Carrer de l’Arc del Teatre: barcelofilia.blogspot.com – metropoliabierta.com – barcelonacityblog.com
- Fotografia del mercat el 1932
- L’Esquella de la Torratxa: humoristan.org
- Teatre Principal: wikiwand.com
- Opisso: wikiwand.com – apunts.org – tebeosfera.com
- Els Trenta Clavers: Historias notables de Barcelona, per José María de Mena. Plaza&Janés, 1994, pàg. 277
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: