El castell de Requesens a la Jonquera.
Explica un relat indi -mig real, mig llegenda-, que fa molt i molt de temps, potser cap al segle III abans de la nostra era, hi hagué una guerra entre dos germans per la successió al tron. Per tal de resoldre el conflicte, diversos savis reproduïren la batalla amb estatuetes que col·locaren damunt un terra escacat de fusta fosca i d’ivori. Cada figureta tenia la seva funció tal com havia estat a la contesa. A més del rei, hi havia el general, els soldats, elefants i carruatges conduïts per cavalls. Segons s’explica, això donà pas al ‘xaturanga‘ un joc predecessor dels escacs que, gràcies al comerç de la Ruta de la Seda, arribà fins als països àrabs i finalment, a casa nostra.
Del carro a la torre
L’evolució a través del temps i de les cultures modificà el nombre de jugadors així com la forma de les peces. Els carros de cavalls rebien el nom de ratha en sànscrit, que en persa es convertí en rukh, nom que es conservà en àrab, derivant en roc. Una teoria diu que en la llengua italiana es canvià per rocco, paraula que s’assembla a rocca -fortalesa-, motiu pel qual aquesta peça es començà a representar com una torre. També s’explica que la peça en realitat representava un elefant que portava una torreta al damunt i amb el temps, l’elefant desaparegué quedant només la torre. Quedi clar que són teories.
L’enroc del roc
El roc -o torre-, és un element clau que generalment resulta decisiu cap al final de la partida, de vegades amb una jugada coneguda com a enroc on salta a l’altre costat del rei per tal de defensar-lo. Però encara hi ha més. Una peça tan estratègica i simbòlica era llaminera per reis, comtes i cavallers, els quals la incorporaren als seus blasons sota diverses formes. Coneguda dins l’heràldica com a roc, aquesta arma parlant ha donat origen a diversos cognoms que contenen el mot, com Roca, Rocafort, Rocafull, Rocacorba i Rocabertí. I és precisament d’aquest darrer de qui parlaré tot seguit.
Probablement, la peça més antiga d’escacs correspon -ves tu per on- a la d’un roc trobat el 1991 en unes excavacions arqueològiques a Jordània. Datat al segle VII, presenta una forma abstracta rectangular amb dues petites banyes a la part superior. Així que potser, penso jo, no ha d’estranyar que el roc heràldic hagi estat una evolució d’aquella peça i no de la torre del joc actual.
Barallats per l’herència
Allà pels temps de l’escalivada, és a dir, al segle IX, el comte d’Empúries-Rosselló unifica la gestió dels masos escampats per la muntanya de l’extens comtat de Requesens. A la mort del comte Gausfred I, els seus fills heretaren el territori. Tanmateix, tal com havia passat feia mil tres-cents anys, les desavinences entre els hereus motivaren nombrosos conflictes i finalment els comtats es dividiren. La història continua en un estira-i-arronsa, del tipus això és meu, ara ho vull jo, ara t’ho prenc. Com criatures.
És d’aquesta manera que s’edificà un primer edifici que esdevindria el castell de Requesens, des d’on es controlava la conflictiva àrea. Després de diversos propietaris i guerres, al segle XV la fortificació i la finca passaren a mans de la corona d’Aragó. Poc després, els comtes de Rocabertí, hereus legítims, reclamaren les propietats i els fou concedit. I així va ser durant quatre-cents anys més.
De castell a mansió
Al segle XIX, en Tomàs de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí fou el penúltim d’aquest llinatge en ostentar la propietat del castell de Requesens. L’home tenia una bona col·lecció de títols nobiliaris que arrossegava des de molt antic, entre els quals, els que ara ens interessen, el de comte de Peralada i vescomte de Rocabertí. Nasqué a Palma (Illes Balears) el 1840 i residí en diversos llocs per, finalment, traslladar-se a Peralada juntament amb els seus germans, on la família hi tenia el centre dels seus dominis a l’Alt Empordà. Allà tots tres mantingueren una important tasca de mecenatge, restaurant i ampliant edificis, com el castell de Peralada i fundant tot un seguit d’institucions, com un teatre, un cor, la cobla i la biblioteca.
Amb la intenció de convertir el castell de Requesens en residència d’estiu, encomanà la reconstrucció a Alexandre de Comalat. Abans, però, de veure el projecte finalitzat, en Tomàs de Rocabertí passà a millor vida i la finca fou heretada per la seva germana Adelaida. En acabar el segle XIX, tot just un mes després de finalitzades les obres, la darrera comtessa moria en estranyes circumstàncies i les propietats passaven al seu marit. Com que la finca no era rendible, fou venuda i posteriorment ocupada per republicans, anarquistes i franquistes. Entre tantes ocupacions, saquejos i vandalisme, l’edifici acabà molt malmès i actualment, amb nous propietaris, està en fase de restauració.
El mestre d’obres
Nascut a Figueres el 1841, Alexandre de Comalat ingressà amb disset anys a l’Escola de Belles Arts de Barcelona on, entre altres títols, obtingué el de Mestre d’Obres. Segurament tenia molts encàrrecs i mai va sentir la necessitat de culminar la seva carrera amb el títol d’arquitecte, que en aquell temps només el podia aconseguir a Madrid.
A la seva ciutat natal treballà com a mestre d’obres municipal on deixà una bona estesa de la seva obra. El 1885 Comalat passa a encarregar-se de l’administració i projectes d’obres de les propietats del comte de Peralada. Durant sis anys es fa càrrec de la reconstrucció del castell de Requesens, les obres del qual comencen el 1893. Per tal d’aprendre tècniques de restauració, Comalat emprèn un viatge per visitar diversos castells d’Europa.
Fantasia medieval
A diferència de com es fa actualment que es marca clarament la part reconstruïda, les obres respectaren amb gran fidelitat l’estructura i els materials existents, de manera que costa diferenciar les parts originals. Aprofitant elements adquirits o extrets d’altres edificis romànics, com l’antiga església de Santa Maria de Requesens, es bastí la capella. Així mateix, s’afegiren diversos edificis, com les cavallerisses, que tenen un cert aire modernista, i altres estances amb reixes amb dracs, llindes de maó acolorit i paviments de rajola hidràulica amb el roc dels comtes.
Malgrat respectar l’estructura original, el resultat ha estat el d’una construcció de fantasia amb tot d’elements propis dels castells medievals, com torres, merlets, espitlleres i matacans. Aquest, però, no és l’únic exemple de castell neomedieval. Cal tenir en compte que en aquella època era una moda inventar-se construccions que imitaven les idealitzades fortificacions del centre d’Europa. Per exemple, tens els de Vila-Seca, Castelldefels, Castellet, Torre Salvana (a Santa Coloma de Cervelló), Vilassar de Dalt i Jaumar (a Cabrils).
Abans d’acabar, vull agrair les magnífiques explicacions de la Iraida durant la visita guiada al recinte, qui va saber entusiasmar tant a grans com a petits.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Xaturanga: wikiwand.com
- Torre d’escacs: wikiwand.com
- El roc: dibujoheraldico.blogspot.com – saludyromanico.blogspot.com
- Disseny heràldic, per Pere F. Puigderrajols, pàgs. 80-82
- La peça més antiga d’escacs: lavanguardia.com
- Tomás de Rocabertí: wikiwand.com
- Castell de Requesens: wikiwand.com – fincaderequesens.cat
- El mestre d’obres Alexandre Comalat i la restauració del castell de Requesens, per Antoni Egea
Quin apunt tan excel·lent sobre les vicissituds d’història i saga locals, enriquits amb la pinzellada sobre els possibles orígens dels escacs!
Agraeixo el teu comentari. Penso que una història és més interessant si s’expliquen altres fets que d’alguna manera estan entrelligats.