Les rajoles d’assegurances d’incendis a València i a Catalunya.
Des que diuen que Neró va cremar Roma, moltes ciutats al llarg de la història s’han vist engolides per les flames. Londres, Chicago, San Francisco, Tòquio o Lisboa són només alguns cèlebres exemples.
A més, durant segles els habitatges es construïren amb bigues de fusta. I si afegim el fet que per escalfar-se i cuinar cremessin llenya, entendràs la facilitat amb què es calava foc.
Així doncs, era tan normal que un edifici fos reduït a cendres, que allà pel segle XVII, alemanys i francesos crearen els primers cossos de bombers i també les assegurances contra incendis.
Qui paga el servei?
Altrament, amb la de guerres que hi havia per aquí, vam haver d’esperar fins al segle XIX per gaudir d’aquests beneficis. Quan hi havia un incendi, la principal dificultat es trobava en el pagament de les despeses generades per les tasques d’extinció. Generalment s’havien de fer càrrec els afectats.
Per aquest motiu, es constituïren societats d’assegurances mútues contra incendi. Cada societat gestionava el seu propi cos de bombers. A més a més, per identificar els edificis que estaven assegurats, es col·locaven plaques al portal.
Per acabar, sembla que no era infreqüent que, davant d’un gran incendi on hi havia habitatges assegurats per diferents companyies, les diverses brigades de bombers es barallessin per accedir als seus edificis, mentre les flames consumien l’immoble.
Així doncs, veient que aquest sistema no xutava, les brigades s’unificaren sota la tutela dels ajuntaments. A València, que tenien la mà trencada amb la ceràmica, crearen diversos models de rajoles d’assegurances d’incendis, que generalment mostraven un edifici en plena cremà. Altres, en canvi, tan sols incorporaven alguna versió de l’escut de València.
Evolució
Més endavant, a la placa només s’hi escriuria la paraula ‘Asegurada‘ i res més. Economia de mitjans que en diuen. Però ara són considerades peces de col·leccionista.
Finalment, suposo que arran de la industrialització del segle XIX, es produïren peces metàl·liques esmaltades. Tanmateix, devien ser poques, ja que seguidament optaren per fer-les sense esmaltar. O potser és que el color s’ha perdut amb el temps. Més producció, més rapidesa i més economia. Aquí et poso alguns exemples:
L’abella segura
Aquest article el vaig escriure el 2018 amb les rajoles d’assegurances d’incendis que vaig descobrir a València. Des de llavors, n’he anat documentant altres que he trobat igualment interessants, com aquesta de L’Abeille. Fundada el 1856 a Dijon sota el nom de L’Abeille Bourguignonne, la societat fou originalment creada pels agricultors i propietaris de vinyes per tal d’oferir una assegurança contra les pedregades. Vint anys més tard, s’establia a la península i comercialitzava també altres assegurances de vida i accidents. Observa com aquí s’ha omès fins i tot el fet que es tracta d’una companyia asseguradora.
Excepcions
Sempre diuen que per confirmar la regla hi ha exemples que no la segueixen. Així doncs, a Granollers pots veure una placa formada per dues rajoles, sense cap dibuix. Curiosament, diu «asegurado», en masculí, a diferència de la resta. Potser es deu al fet que es troba al portal d’un local industrial i no pas d’un habitatge. Es tracta de l’antiga fassina de Felip Parera, una fàbrica d’aiguardents edificada cap al 1930.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Historia del bombero: iutbvale.blogspot.com.es
- ¿Qué historia hay detrás de las placas…: blog.segurostv.es
- Els orígens dels cossos de bombers: interior.gencat.cat
- Les plaques d’assegurances a Madrid: rondaller.cat
- Fassina de Felip Parera: patrimonicultural.diba.cat
