Aquarel·la del carrer Petritxol de Barcelona.

Parets nostàlgiques

L’auca del carrer Petritxol.

Explica la llegenda que en aquell temps en què Barcelona era territori musulmà -segle IX-, els cristians només podien escoltar missa a l’església del Pi. Però per anar-hi havien de donar molta volta, ja que l’emir havia reservat els camins principals pels seus. En demanar-li el mossèn un camí més directe fins al temple, l’emir va dir que li concediria si era capaç de cobrir amb or el pas que volia.

El capellà feia poc havia descobert el tresor que els fidels havien amagat abans de la invasió. Però l’or només arribava per cobrir un tram fins al peu de la muralla. Així que allà van obrir una petita porta o portitxol. Diuen que potser d’aquí prové el nom del carrer Petritxol.

Aquest històric carrer del qual tothom parla dels seus 129 metres, de les xocolateries, que va ser el primer de vianants i que la Cavallé hi cantava, conté una exagerada acumulació de recordatoris de personatges, rajoles amb indicacions i rodolins amb consells. Potser una mica massa. Tot i això, té el seu encant.

Aquarel·la del carrer Petritxol de Barcelona.

Auques i artistes

Sigui com sigui, ara només em centraré en els plafons ceràmics que configuren una auca destacant fets i personatges d’aquest indret. Poc clar em queda en quina data van ser col·locats, però imagino que va ser cap als anys seixanta del segle XX, poc després que es convertís en carrer de vianants.

Els plafons, segons consta a l’Arxiu Municipal de Barcelona, van ser realitzats per Jordi Aguadé Clos. De fet, la signatura coincideix amb la que el ceramista  utilitzava en les creacions d’aquella època. No obstant això, siguem sincers, la realització s’allunya molt de l’estil i la sofisticació d’aquest prestigiós ceramista. Li devia fer un ajudant?

Aquesta no és la primera ni darrera auca dedicada a aquest carrer. Tenim per exemple, la que el 1949 el dibuixant d’humor Joaquim Muntañola va il·lustrar i que començava dient: “Història d’un carrer estret, prô no un carrer qualsevol. Senyors, treguint-se el barret: és el carrer Petritxol“.

Dos anys després, l’escriptor i polític Maurici Serrahima, nascut en aquest carrer, va escriure els rodolins d’una auca il·lustrada per l’impressor i gravador Ricard Vives i Sabaté. El 1978, Vives tornaria a dissenyar una auca noucentista d’aquest carrer.

Plafó ceràmic de l'auca del carrer Petritxol de Barcelona, realitzat pel ceramista Jordi Aguadé.

Companys de pis

Una de les ceràmiques de l’auca del carrer Petritxol, recorda que el dramaturg Àngel Guimerà va viure en un pis al número quatre. De mare canària i nascut a Tenerife el 1845, va venir a Barcelona a set anys. Dins la seva extensa obra destaca Mar i Cel i també Terra baixa, que el convertiren en un dels màxims representants de la Renaixença de les lletres catalanes a finals del segle XIX.

Diuen que Guimerà era donat a la gresca nocturna. Quan els seus amics el deixaven a casa seva, ell sortia al balcó a acomiadar-los. Probablement, el personatge que apareix al seu costat és Pere Aldavert, periodista i polític amic de Guimerà i propietari del pis on tots dos residien, De fet, eren tan amics, que van ser enterrats a la mateixa tomba.

L’edifici és conegut com a casa Joaquim Fontrodona. Va ser projectat el 1847 per Miquel Garriga i Roca, arquitecte nascut a Alella i que en aquell moment estava immers en la construcció del Gran Teatre del Liceu.

Plafó ceràmic de l'auca del carrer Petritxol de Barcelona, realitzat pel ceramista Jordi Aguadé.

Genialitat bohèmia

Un altre plafó recorda Pompeu (Pompeius) Gener i Babot, més conegut com en Peius, una pintoresca figura de finals del segle XIX. Era nebot d’un farmacèutic del carrer Petritxol i després d’estudiar farmàcia i ciències naturals, aquest personatge cosmopolita va viatjar com ningú en aquell temps.

Periodista, bohemi, progressista i molt actiu políticament, tenia una particular visió del catalanisme, contribuint a més en la gestació del modernisme.

Plafó ceràmic de l'auca del carrer Petritxol de Barcelona, realitzat pel ceramista Jordi Aguadé.

Cultura artística

Inaugurada el 1840 com a botiga de belles arts, Joan Baptista Parés convertí el local del número cinc en la prestigiosa Sala Parés. A les seves parets han estat penjats quadres dels artistes més importants del moment com Vayreda, Rusiñol, Casas, o Mir. I també d’altres que de desconeguts, van passar a tenir un èxit inesperat, com Picasso o Nonell.

Després d’un període de declivi, el 1925 tanca les portes. Els nous propietaris li fan una rentada de cara, però conserva l’històric nom i afegeix una sala on tenen cabuda noves promeses, com Llimona, Mompou o Sisquella.

Plafó ceràmic de l'auca del carrer Petritxol de Barcelona, realitzat pel ceramista Jordi Aguadé.

Les barbes del pintor

I parlant de Santiago Rusiñol, el 1888 el seu nom va ressonar amb força. Una exposició al Cercle Artístic, una altra a l’Exposició Universal i una tercera a la Sala Parés el van consagrar com a pintor.

Al plafó ceràmic el veiem, probablement tornant de la sala d’exposicions, on mostraria la seva obra diverses vegades. El personatge es mostra passant pel davant de l’edifici neoclàssic que es troba al final -o al principi- del carrer, fent cantonada amb Portaferrissa.

Plafó ceràmic de l'auca del carrer Petritxol de Barcelona, realitzat pel ceramista Jordi Aguadé.

El dinou

Hi ha més il·lustracions amb rodolins al llarg d’aquest carrer que recorden fets i gent d’altres temps, I és que, malgrat els cinc-cents anys de vida d’aquest carreró, l’etapa més brillant li va venir al segle XIX i principis del XX.

Poetes i polítics, granges i sales d’art han donat durant molts anys una merescuda fama que queda palesa a l’auca del carrer Petritxol. No obstant això, un dels plafons recorda amb nostàlgia que per aquí es passejava el bo i millor, molt abans de la invasió dels turistes d’espardenya.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer Petritxol. Barcelona

Saber més

Què veure a prop