
Urbanisme amb nous aires
Segon itinerari per la Seu d’Urgell (Alt Urgell).
Després de passejar pel nucli antic i conèixer una mica de la seva història, ara descobrirem què va passar quan les muralles medievals s’enderrocaren per deixar créixer la ciutat.
Polifonies celestials
Per començar, ens situem al principi del passeig de Joan Brudieu.
A principis del segle XX la ciutat encara vivia tancada dins el recinte medieval. Una gran pressió demogràfica juntament amb les penoses condicions higièniques van provocar una situació insostenible.
El 1927 s’encarregà a l’arquitecte lleidatà Joan Bergós el projecte de l’eixample que trigaria a implantar-se totalment. Una de les millores va ser la plantació de les tres fileres de plataners i la pavimentació del passeig, que es convertiria en una de les principals artèries de la ciutat.
Es batejà amb el nom d’un capellà francès del segle XVI que va ser cantor i mestre de capella de la catedral de la Seu d’Urgell. La seva música es caracteritza per incorporar tonades populars catalanes, component variades obres polifòniques, com misses i madrigals amb textos d’Ausiàs March.

De fonda a hotel
Hi ha diversos edificis en aquest passeig que mereixen una ullada, però ara només ens aturem davant de l’Hotel Andria, que encara no sé per què rep aquest nom.
Al segle XVIII en aquest solar hi havia l’hospital militar adossat a la muralla. La primera fonda s’aixecà el 1874, tot just quan s’enderrocà la defensa.
El que pots veure actualment és fruit d’una reforma realitzada els anys vint del segle passat i atribuïda a Joan Bergós. En aquesta reforma es construí la terrassa, l’escalinata i el jardí, adquirint així la fesomia més pròpia d’un hotel.
Aquí s’hostatjaren els anys quaranta alguns membres de famílies jueves que fugien de la persecució nazi, com la senyora Rotschild, pertanyent a una important nissaga de banquers.

D’hospital a biblioteca
En aquest segon itinerari per la Seu d’Urgell seguim baixant pel passeig i abans d’arribar al final, entrem al carrer de Lluís de Sabater. Al segle XVII, després de mil guerres amb els francesos, el rei Carles II havia de venir a Barcelona per jurar els privilegis i les Constitucions de Catalunya -temes polítics que ara no vénen al cas-. Com el monarca es feia el suec, el Principat va enviar a Sabater, un important canonge d’Urgell, com a ambaixador, a veure si li tocava la barbeta i aconseguia que el rei vingués. Però va ser que no.
En aquest carrer trobem la biblioteca de Sant Agustí, ubicada al que queda de l’antiga església del mateix nom. Aquest edifici del segle XVI té la particularitat de tenir l’absis orientat a ponent al revés de la majoria de temples.
Veient la bona tasca que els monjos estaven fent amb els leprosos a l’hospital de Santa Magdalena, la ciutat va cedir als frares agustins aquests terrenys que havien estat horts, per a un nou convent.
Dos segles més tard l’església va ser reformada, però no va durar gaire, ja que la desamortització del segle XIX el convertí en magatzem de gra i més tard formà part de l’hospital.
Observa al portal el relleu d’un cor amb la data 1743. El culte al Sagrat Cor havia arribat feia poc des de França de la mà dels jesuïtes i va arrelar amb tanta força a la península que fins i tot es va utilitzar amb finalitats polítiques fins no fa tant.

La nit del diluvi
Continua pel mateix carrer. Al final es fa més estret i baixa sobtadament fins a deixar-te al davant d’una de les entrades del Parc Olímpic del Segre. Va ser creat el 1992 per acollir diverses competicions dels Jocs Olímpics d’aquell any. Però abans d’això hi ha una altra història.
La nit del set de novembre de 1982 va caure un aiguat que provocà el desbordament del riu Segre. Al seu pas, l’aigua va deixar una estesa de morts, carreteres tallades, ponts enfonsats i poblacions aïllades. De fet, la població del Pont de Bar a la Cerdanya va quedar tan malmesa que es va haver de reconstruir apartada de l’enclavament original.
Per tal d’evitar noves inundacions, l’Ajuntament de la Seu d’Urgell va elaborar un pla de canalització, que finalment i aprofitant la nominació olímpica, va culminar amb la creació d’aquest parc.
Un cop hem creuat el parc, anem a parar al carrer que voreja el riu Segre. El seguim uns metres fins al Pont de la Palanca. Rep el nom d’un antic pont -una palanca- i que una riuada va arrasar. Popularment es coneixia com a la ‘palanca dels gitanos’, per un barri qui hi havia a l’altra banda del riu. Era un pont penjant fet de taulons de fusta. L’actual data dels anys setanta i sembla que va resistir l’aiguat.

Higiene alimentària
A continuació, en aquest segon itinerari per la Seu d’Urgell, pugem pel Camí de la Palanca i aviat trobem l’escorxador, pintat d’un color rosa que potser és una mica exagerat.
Fins al 1924, l’antic escorxador s’ubicava dins el nucli medieval, a pocs metres de la biblioteca on has passat. Els corrents higienistes del moment ho consideraven insalubre i es decidí ubicar-lo més apartat i en un lloc ventilat.
Aquest escorxador va ser la primera obra que Joan Bergós va fer a la Seu d’Urgell. Seria l’inici d’una prolífica carrera en aquesta ciutat.
Nascut a Lleida el 1894, Joan Bergós i Massó va obtenir el títol d’arquitecte a Barcelona. Tot i que va rebre els ensenyaments de mestres que seguien les idees del modernisme, ell es va decantar pel noucentisme que ja irrompia amb força.
Mentre era estudiant va conèixer Gaudí, relació que el va influir en la seva formació. Més tard es passaria anys estudiant la personalitat i l’obra d’aquest gran arquitecte.
Durant la Mancomunitat de Catalunya se la va passar realitzant projectes de biblioteques i també va exercir com a professor. Així mateix va realitzar edificis de caràcter civil i religiós, però potser et sonaran més les parades del Metro de Rocafort i Urgell a Barcelona.

Símbols que perduren
Davant l’escorxador s’aixeca un espantós bloc. El pla de l’eixample Bergós preveia una trama de carrers rectilinis que creuaven la ciutat i altres de transversals que asseguraven una bona circulació.
Però el 1954 tot s’anà en orris quan el ‘Patronato de Casas Militares’ va construir aquest descomunal edifici que obstruïa alguns dels carrers projectats. Resulta interessant que tots els portals d’aquest bloc menen a un gran pati central, avui dia mig deixat.
No obstant això, la gran sorpresa -que no necessàriament és bona- la tindràs quan donis la volta i contemplis la façana principal.
Una gran àliga de pedra senyoreja allà dalt. Es tracta de l’emblema de l’exèrcit de terra. En acabar la Guerra Civil, es convocà un concurs per dotar d’un únic distintiu per a aquest col·lectiu. Fins llavors, cada cos d’artilleria, cavalleria i infanteria duien un de diferent.
El ‘meravellós’ disseny va ser creat el 1943 per un coronel i advocat. Segons les seves paraules, l’espasa és el símbol de la guerra. Té forma de creu perquè parla de Déu, “de viril denuedo cuando, recta, busca el pecho enemigo…”. Sense comentaris.
L’elecció d’una àliga, molt similar a l’heràldica germànica amb les ales cap amunt, semblaria més adient per a l’exèrcit de l’aire. Però segueix dient el coronel que aquesta au “es fuerza, temeridad, arrojo, ataque irrefrenable, tenacidad, promesa de vencer o de morir en la contienda”. Ai Senyor!
I de la corona diu que “es la expresión de la soberanía de la nación”. En fi, que aquí la tens, desafiant a tothom qui passa pel davant.

Un barri econòmic
Descansa la vista i seu una mica a la plaça de les Moreres que tens a l’altre costat del carrer. Mentrestant contempla el barri que t’envolta, que rep el nom de Santa Magdalena, però popularment es coneix com ‘les cases barates’.
Són habitatges unifamiliars aixecats el 1960, segons la iniciativa d’un mossèn, per tal de facilitar l’accés a l’habitatge a la nombrosa immigració del moment. El nom del barri respon al desaparegut convent de Santa Magdalena situat en aquest indret. Però els terrenys per edificar van ser expropiats al darrer batlle republicà de la ciutat.
Cinc anys més tard es bastia l’església, que ha passat a ser la segona en importància dins la ciutat. El projecte d’aquesta interessant construcció es deu a Josep Brugal i Fortuny, nascut a Vilafranca del Penedès, ciutat on va ser arquitecte municipal, realitzant nombroses obres després de la Guerra Civil, com l’ampliació del Museu del Vi.
Va venir a parar a aquests verals quan, a finals dels anys quaranta, el bisbe li encomanà la reconstrucció de l’església parroquial d’Andorra la Vella, no exempte de polèmica pel poc respecte al que quedava del temple romànic. Resulta sorprenent la poca informació que hi ha a les xarxes sobre aquest prolífic arquitecte.

Carrers amb històries
Continuem aquest segon itinerari per la Seu d’Urgell i passem pel carrer Bisbe Iglesies Navarri. Nascut a Durro (Alta Ribagorça) el 1889, arribà a bisbe de la Seu d’Urgell i participà en el Concili Vaticà Segon. Com a copríncep d’Andorra (veure l’anterior article), va compartir el govern d’Andorra amb Pétain i De Gaulle.
Pugem per l’avinguda de Salòria, nom d’una muntanya dels Pirineus. Amb els 2.789 metres que té, és el cim més alt de l’Alt Urgell.
A continuació girem pel carrer de la Mare Janer. Nascuda a Cervera el 1800, Anna Maria Janer va ingressar amb setze anys a la comunitat de les Germanes de la Caritat i arribà a superiora de l’Hospital del Cervera.
Després de diverses vicissituds, per petició del bisbe, es va fer càrrec de l’hospital de la Seu d’Urgell, on fundà una congregació de germanes per tal d’atendre l’hospital. Les seves restes descansen al convent de la Sagrada Família de la ciutat. Va ser beatificada el 2011 arran d’un miracle atribuit a la seva intervenció
Territori de poder
Seguidament pugem pel carrer Comtat d’Urgell i ens aturem davant un peculiar edifici, que a dia d’avui encara conserva una descomunal antena, pendent de ser retirada.
A finals dels anys seixanta, en plena explansió i modernització de la xarxa, la companyia telefònica nacional bastí nombrosos edificis per tot el país. És probable que aquest hagi estat construit en aquella època. Resulta molt interessant la façana curvada de maó vist, coronada per un gran ràfec de fusta. Tot plegat, destaca en aquest eixample d’edificis anodins.
Per aquesta zona no hi ha cap carrer que tingui més interès que els altres. Així doncs, seguim pel carrer del Comtat d’Urgell, nom d’una divisió territorial i administrativa de la Catalunya Vella que va durar del segle VIII al XV. Va ser una de les més extenses i poderoses, ja que va arribar a comprendre les actuals comarques de l’Alt Urgell i del Solsonès i part del Pallars Jussà, la Noguera, la Segarra, el Bages, el Bergadà i del Principat d’Andorra.

El fosc final de l’alcalde
Girem pel carrer de Joaquim Viola Lafuerza. No és cap broma, aquest personatge va existir i no fa tant i va tenir un final de novel·la negra.
En Joaquim va néixer el 1913 en un poble d’Àvila. Venia d’una família de notaris catalans i registradors de la propietat aragonesos.
Molt interessat en la política, ja de ben jove era dirigent dels estudiants catòlics i de dretes. Durant la Guerra Civil es va fer militar a la zona franquista, arribant a tinent. En acabar la guerra va ingressar al cos de registradors de la propietat, exercint a Solsona i a Barcelona.
Es casà amb la germana d’un procurador en Corts i, mira tu per on que va ser elegit també procurador de la província Lleida i conseller del Regne. A part tenia importants propietats, càrrecs ‘honorífics’ i accions en diverses empreses. Però el principal càrrec li arribà el 1975 quan va convertir-se en alcalde de Barcelona.
El seu turbulent i criticat govern va acabar sobtadament el 1978, quan entraren a casa seva i li lligaren una bomba al pit. En fer explosió abans d’hora, va matar-lo a ell i a la seva dona. Mai es va poguer aclarir qui havia estat.
La gran pregunta és: per què aquest personatge és recordat amb un carrer a la Seu d’Urgell?
Un claustre polèmic
Per finalitzar aquest segon itinerari per la Seu d’Urgell, seguim aquest carrer fins al final, on trobem el Parc del Valira. En aquest relaxant espai verd s’han conservat els arbres autòctons, arranjant el mínim perquè no perdi la seva aparença ‘natural’. Passeja tranquil·lament mentre deixes que els mosquits esmorzin amb tu. Així arribaràs a un claustre molt peculiar inaugurat el 1990.
Va ser dissenyat per l’escriptor i urbanista Lluís Racionero. Racionero va néixer el 1940 a Estamariu, tot i que diverses fonts indiquen que va néixer a la Seu d’Urgell, potser perquè l’hospital és aquí. Però tant és.
El xicot devia ser un cervell, ja que després de fer Enginyeria i Econòmiques a Barcelona va marxar a Califòrnia a estudiar urbanisme. De pas, com que era l’època hippie, va establir relacions formals amb les drogues amb les quals sembla que ho veia tot més clar. De tornada després de la dictadura, es convertí en personatge de referència els nous moviments alternatius –underground que en deien-.
Va exercir com a urbanista i va escriure diversos assajos de caràcter social, novel·les i articles per a importants diaris i revistes.
D’entre els capitells seriats del claustre, vuit contenen escultures realitzades pel mataroní Manuel Cusachs. S’hi representen personatges de món de l’esport, del cinema, la cultura i també de la política. Malgrat les explicacions de l’autor, les representacions de dictadors han aixecat una gran polseguera.

INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Joan Brudieu: wikiwand.com
- La muralla: enciclopedia.cat
- Estudi de recursos patrimonials … de la Seu d’Urgell, per C. Gascón, J. Marquet i M. Vidal
- Joan Bergós: dhac.iec.cat
- Fotografies antigues de l’Hotel Andria: hostals.blogspot.com
- Lluís de Sabater: dogc.gencat.cat – enciclopedia.cat
- Església de Sant Agustí: bibliotecasantagusti.cat
- Aiguats de 1982: wikiwand.com
- Parc Olímpic del Segre: wikiwand.com
- Els ponts del Segre: santjust.org
- Emblema de l’exèrcit de terra: pinfanos.files.wordpress.com
- Barri de Santa Magdalena: wikiwand.com
- Església de Santa Magdalena: parroquialaseudurgell.com
- Josep Brugal: testimoniosparalahistoria.com
- Bisbe Iglesias: wikiwand.com
- Pic de Salòria: lleida.com – engarrista.com
- Mare Janer: wikiwand.com
- Noves instal·lacions de Telefònica: telefonica.com
- Història de Telefónica: doczz.es
- Comtat d’Urgell: enciclopedia.cat
- Joaquim Viola: dakotablue.wordpress.com – libertaddigital.com
- Parc del Valira: laseu.cat
- El claustre del parc del Valira: segre.com