Després de veure en un article anterior els principals trets distintius, continuem comparant plafons devocionals de Sant Antoni de Pàdua.
Al Museu Vicenç Ros de Martorell, dins l’excepcional col·lecció de mosaics que conté, pararem atenció als plafons ceràmics de Sant Antoni de Pàdua. De pas, aprofitaré per explicar-te algunes curiositats.
Sense casa
En primer lloc, tenim un que data del segle XVII. Fa tot l’efecte d’haver estat pintat per una mà poc destre. Ho pots veure en la manera que estan fetes les pinzellades i la desproporció dels cossos.
En aquesta ocasió, tot i que sí que hi ha l’arbre, l’artista ha prescindit del característic edifici, elements dels quals ja he parlat a l’anterior article.
La mirada perduda
A continuació ens fixem en un altre dels plafons devocionals de Sant Antoni de Pàdua. Aquest és del segle XVIII i conté tots els elements que caracteritzen aquest personatge. Presenta un traç més segur i disposa d’una gamma de colors més variada.
Aquí l’infant no mira al sant, sinó que sembla que tots dos estan pendents d’alguna cosa que passa més enllà de l’escena.
El món a la mà
Observa l’esfera que hi ha al costat de l’infant. Es coneix com a orbe o globus imperial.
Fa més de vint-i-quatre segles que els grecs ja s’ensumaven que la Terra era esfèrica. Els romans van dibuixar una rodona amb la terra coneguda per ells, com una franja envoltada d’aigua.
Aquest esquema va predominar, amb poques variants, fins al segle XV quan es crearen els primers globus terraqüis.
De fet, en un principi era només una esfera, símbol d’una deessa pagana. El cristianisme, que va demostrar saber reconvertir tot el precedent per a la causa, afegí una creu damunt el globus, simbolitzant el triomf de la fe al món.
L’orbe es va convertir en una insígnia que representava el poder i distingia els emperadors bizantins i del Sacre Imperi. Apareix per primera vegada al revers de les monedes de l’emperador Teodosi II (segle V).
Tot i que no els corresponia, altres reis també es feren seu aquest símbol. Tu diràs, era l’emblema del domini total: religiós i terrenal!
Fulles i flors
Seguidament, tenim un altre plafó d’inicis del segle XIX. Aquí tornem a veure una tècnica ben matussera, com si l’artista hagués anat a preu fet.
Observa, per exemple, la forçada postura de la criatura així com els tres arbres, que recorden bolets o hortalisses.
D’altra banda, l’orla o sanefa que a manera de marc envolta la imatge, probablement va ser feta per un altre artesà especialitzat en aquesta tasca.
La sanefa de tulipes i fulles cargolades és una de les que més es va posar de moda durant el segle XVIII i part del XIX.
Blau o gris?
Per acabar, el darrer dels plafons ceràmics de Sant Antoni de Pàdua és de finals del segle XIX i és ben curiós.
En primer lloc, el monjo duu l’hàbit de color blau. En els inicis, l’hàbit franciscà era d’un teixit a base de llana natural blanca i negra que, en barrejar-se donaven un color gris.
Cap al segle XIII l’orde establí que les túniques no havien de ser del tot blanques ni del tot negres. Això donava un ampli marge de tonalitats grises que cadascú interpretava a la seva manera.
Al segle XVI el tema del color va ser més acotat, establint un determinat gris que recordava la cendra i el pols del qual estem fets, així com la penitència.
Però aquest plafó encara té més coses diferents de la resta. Fixa’t que és un àngel qui duu la vara amb els lliris. I a més, un altre àngel carrega amb el llibre ajudat per un tercer.
Tot ben lligat
T’hauràs adonat que un dels elements que sempre es repeteix és el cordó amb què es lliga l’hàbit.
Si l’artista conegués una mica millor la vida franciscana, hagués dibuixat el cordó amb tres nusos i no sis com aquí. I si comptes els cordons dels altres plafons, veuràs que és una errada que es repeteix.
Quan Francesc d’Assís va optar per una vida de pobresa, va canviar el cinturó de cuir, més propi d’un home ric, per un cordó. Els tres nusos simbolitzen l’obediència, la pobresa i la castedat, tres vots que tenen per objecte arribar a Crist.
En algunes ocasions poden haver-hi cinc nusos. En aquest cas representarien les llagues de Crist a la creu.
La mula creient
A Sant Antoni de Pàdua se li adjudiquen alguns miracles difícilment demostrables. Un de molt conegut el trobem representat en un dels plafons devocionals de Sant Antoni de Pàdua al Museu Vicenç Ros.
S’explica que un dia l’Antoni estava argumentant amb un home -pecador, no cal dir-ho- tot un seguit de raons per les quals passar-se al cristianisme era el més assenyat.
Però l’home volia que el sant li demostrés que el cos de Crist realment era a l’hòstia consagrada. I que si feia el miracle, ell es faria catòlic dels bons.
L’Antoni li digué que endavant les atxes. L’home va tornar a casa i va deixar una mula tancada i en dejú durant tres dies. Passat aquest temps, la dugué davant el sant mentre aquest oficiava missa i deixà davant l’animal un bon grapat de fenc.
I digué: si fas que la mula no tasti el menjar i, en canvi, triï el teu Déu, em convertiré. Amb totes aquestes, una munió s’havia acostat per veure el desenllaç.
Amb el sagrament a la mà, sant Antoni es dirigí a la pobra bèstia, ordenant-li que es postrés davant Déu.
La mula, ignorant el suculent fenc, doblegà les potes i es postrà en senyal d’adoració. I l’incrèdul pecador es feu catòlic allà mateix.
I vet aquí una mula, vet aquí un sant, el final d’aquest article ja s’està acostant.
Tres eren tres
No voldria acomiadar l’Antoni sense fer esment d’un altre interessant plafó del segle XVII del Museu Vicenç Ros.
En aquest cas, l’abarrocada decoració mostra la Verge del Roser acompanyada de sant Francesc d’Assís i de sant Antoni de Pàdua.
Aquest estrany tercet té la seva raó. Probablement, la peça prové d’alguna església o monestir franciscà. D’una banda, un és el sant fundador d’aquest orde al segle XII. L’altre és un destacat personatge franciscà, també dels inicis.
I la Mare de Déu del Roser?
Abans que res, cal aclarir que el mot roser tant es pot referir a la planta com al rosari, segons el català medieval. Antigament, els rosaris consistien en cercles fets amb roses que s’oferien a la Mare de Déu.
Al segle XVI els dominics van escampar la devoció a la Mare de Déu del Roser. Els rosaris servien per comptar les avemaries i els parenostres. Només va fer falta atribuir la victòria de la Batalla de Lepant a aquesta Verge, perquè s’instaurés el culte oficialment.
Però, compte! Al segle XV l’orde franciscà havia posat de moda una devoció molt similar: la corona franciscana o les set alegries de la Verge Maria.
Segons s’explica, Maria s’aparegué a un monjo novici i li demanà que resés les set alegries -goigs- que ella va viure a la terra. El monjo va anar teixint una corona de roses a mesura que resava. En acabar, el seu mestre va quedar meravellat i va difondre aquesta devoció.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Plafons ceràmics de Sant Antoni de Pàdua (1)
- L’hàbit franciscà: ordenfranciscanasecular.es
- Orbe: rondaller.cat
- El cordó: caminodeemaus.net
- Insígnies franciscanes: sanfranciscodeasisyprofecias.blogspot.com
- Corona franciscana: sanfranciscodeasisyprofecias.blogspot.com
- Miracle de la mula: pildorasdefe.net
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: