Els Banys Nous de Barcelona. Plafó ceràmic.

Oci aquàtic

Els Banys Nous de Barcelona.

Mira tu per on que actualment queda d’allò més bé dir que has anat a un ‘spa’, Ni balneari ni termes, ni hidroteràpia ni banys. Spa. Però resulta que és una paraula més antiga que la sopa d’all. 

Una mica d’història ajudarà a aclarir aquesta moda que tothom pensa que ve de l’anglès -i no és així-.

Neteja i oci

Als grecs, a qui agradava treballar el cos al gimnàs, disposaven de banyeres per netejar-se després de suar. 

Al segle II els grecs van copiar la idea, però més amb la idea d’oci que no pas d’higiene. Amb el temps van anar sofisticant els balnearis afegint diverses habitacions on passaves per vapor calent, aigua freda i finalment a una gran piscina d’aigua calenta on relaxar-te.

Les instal·lacions tenien un preu simbòlic, pel que pràcticament tothom hi podia anar. Fins i tot els esclaus qui per una estona i nus com els amos, podien passar per iguals.

Per la seva part, la comunitat jueva també tenia els seus banys, però en aquest cas tenien més aviat una finalitat de rituals de purificació.

Els Banys Nous de Barcelona. Plafó ceràmic.

Aigua calenta

L’invent romà es va posar de moda i les termes es multiplicaren per tot l’imperi i més enllà. Un indret amb aigües termals de l’actual Bèlgica el van batejar com a Aquae Spadaniae. El llatí no és el meu fort, així que ignoro el significat.

El nom va fer fortuna i com que era massa llarg, al segle XIII es va quedar com a Spa. Cinc-cents anys més tard aquella petita vila es convertí en un dels primers balnearis del món modern i el nom passà a ser sinònim d’establiment termal.

Banyar-se a la ciutat

A la Barcino romana  també hi hagué banys on posar-se en remull i petar la xerrada. De totes maneres, els que ens han arribat són posteriors. Per exemple, al carrer Banys Vells hi havia uns al segle XIII, dels quals només queda el nom.

Els altres estaven al carrer Banys Nous que, curiosament daten del segle XII i, per tant, són més antics. A menys que se m’escapi alguna informació.

Plafó ceràmic del segle XVIII amb l'escut de Barcelona.

Àrabs, jueus o cristians?

Les restes que s’han trobat són prou interessants, tot i que no es poden visitar. Els Banys Nous de Barcelona són potser l’única construcció civil d’ús públic del segle XII a la ciutat. En aquella època es va rescatar el gust per l’estil oriental i els costums romans.

El 1160 Ramon Berenguer concedeix a un jueu permís per construir uns banys en un terreny pertanyents al comte. Un segle més tard el carrer va prendre el nom de l’establiment termal: ‘vicum balneorum novorum’.

Van estar en ús fins a principis del segle XVII i van ser enderrocades el 1834 per edificar un habitatge.

Sobre els Banys Nous de Barcelona s’ha escrit prou per tenir clar que sabem poca cosa. Uns diuen que eren banys àrabs i altres que no, que eren jueus o fins i tot, cristians. 

Potser ve del fet que probablement van ser construïts per operaris àrabs i també perquè sovint eren jueus qui s’encarregaven de l’explotació del negoci.

El que sí que sabem és que el cristianisme considerava aquests establiments com un lloc pecaminós. La veritat és que, a més de banyar-se, la gent anava per altres raons, com ballar, cantar, menjar i ves a saber què més. Així i tot, com que deixaven unes bones rendes, l’església no va poder fer gaire cosa.

Il·lustració en ceràmica

A l’alçada del número disset hi ha un plafó ceràmic, probablement del segle XVIII, que recorda l’establiment termal. La il·lustració mostra una idíl·lica imatge prou allunyada de la realitat.

En primer lloc, veiem un espai porxat amb dues piscines on homes i dones es banyen. L’aigua calenta brolla de les boques de sengles lleons de pedra. Tot és felicitat. No obstant això, hi ha diversos errors comesos pel dibuixant. 

Plafó ceràmic del segle XVIII amb uns banyistes nus.

Com eren les termes?

A diferència dels banys romans, els àrabs només tenien una sala calenta i una altra de freda. 

Aquesta última sala, que era la més important, tenia al mig una cúpula sostinguda per columnes i diverses obertures que permetien l’entrada de la llum natural. 

D’altra banda, no hi havia piscines sinó que es prenien banys de vapor alternats amb dutxes fredes o calentes. Com a molt, disposaven de cubells amb aigua calenta.

Finalment, tampoc seria correcte veure homes i dones barrejats. Se sap que hi havia una estricta reglamentació que separava per dies l’ús d’aquests establiments. Jueus, àrabs i cristians, i, no cal dir-ho, homes i dones, tenien cadascú els seus dies per anar-hi.

Els Banys Nous de Barcelona estaven construïts molt per sota del nivell del carrer, així que de vistes com les de la imatge, difícilment en tindria.

De fet, la reproducció m’ha recordat vagament els famosos banys anglesos de Bath que, aquests sí, són romans, concretament del segle I.

Els banys de la terra

Molt curiosa ha estat la descoberta del poema medieval ‘De balneis Puteolanis’ -El bany de Puteoli- també titulat ‘Els banys de la terra’. 

Puteoli, coneguda actualment com a Pozzuoli, és una població italiana a la vora de Nàpols en una zona volcànica on s’hi localitzen brolladors d’aigües termals. 

El poema, atribuït a Pere d’Eboli, va ser escrit al segle XII i relata amb tot luxe de detalls una trentena d’indrets termals i els seus efectes terapèutics.

Però més interessant resulta comparar les delicioses il·lustracions que l’acompanyen i que a mi personalment, m’han recordat molt a l’estil del plafó ceràmic dels Banys Nous de Barcelona. Casualitat?

Els Banys Nous de Barcelona. Plafó ceràmic.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer dels Banys Nous, 17. Barcelona

Saber més

Què veure a prop