Ni rei ni roc

El castell de Requesens a la Jonquera.

Explica un relat indi -mig real, mig llegenda-, que fa molt i molt de temps, potser cap al segle III abans de la nostra era, hi hagué una guerra entre dos germans per la successió al tron. Per tal de resoldre el conflicte, diversos savis reproduïren la batalla amb estatuetes que col·locaren damunt un terra escacat de fusta fosca i d’ivori. Cada figureta tenia la seva funció tal com havia estat a la contesa. A més del rei, hi havia el general, els soldats, elefants i carruatges conduïts per cavalls. Segons s’explica, això donà pas al ‘xaturanga‘ un joc predecessor dels escacs que, gràcies al comerç de la Ruta de la Seda, arribà fins als països àrabs i finalment, a casa nostra.

Aquarel·la amb una panoràmica de la serra d'Albera amb la fortificació.
Situació estratègica.

Del carro a la torre

L’evolució a través del temps i de les cultures modificà el nombre de jugadors així com la forma de les peces. Els carros de cavalls rebien el nom de ratha en sànscrit, que en persa es convertí en rukh, nom que es conservà en àrab, derivant en roc. Una teoria diu que en la llengua italiana es canvià per rocco, paraula que s’assembla a rocca -fortalesa-, motiu pel qual aquesta peça es començà a representar com una torre. També s’explica que la peça en realitat representava un elefant que portava una torreta al damunt i amb el temps, l’elefant desaparegué quedant només la torre. Quedi clar que són teories.

Castell de Requesens a la Jonquera. Dracs de ferro forjat a la reixa d'una finestra.
Dracs forjats.

L’enroc del roc

El roc -o torre-, és un element clau que generalment resulta decisiu cap al final de la partida, de vegades amb una jugada coneguda com a enroc on salta a l’altre costat del rei per tal de defensar-lo. Però encara hi ha més. Una peça tan estratègica i simbòlica era llaminera per reis, comtes i cavallers, els quals la incorporaren als seus blasons sota diverses formes. Coneguda dins l’heràldica com a roc, aquesta arma parlant ha donat origen a diversos cognoms que contenen el mot, com Roca, Rocafort, Rocafull, Rocacorba i Rocabertí. I és precisament d’aquest darrer de qui parlaré tot seguit.

Probablement, la peça més antiga d’escacs correspon -ves tu per on- a la d’un roc trobat el 1991 en unes excavacions arqueològiques a Jordània. Datat al segle VII, presenta una forma abstracta rectangular amb dues petites banyes a la part superior. Així que potser, penso jo, no ha d’estranyar que el roc heràldic hagi estat una evolució d’aquella peça i no de la torre del joc actual.

Castell de Requesens a la Jonquera. Pica d'aigua beneita a la capella.
La pica amb el roc.

Barallats per l’herència

Allà pels temps de l’escalivada, és a dir, al segle IX, el comte d’Empúries-Rosselló unifica la gestió dels masos escampats per la muntanya de l’extens comtat de Requesens. A la mort del comte Gausfred I, els seus fills heretaren el territori. Tanmateix, tal com havia passat feia mil tres-cents anys, les desavinences entre els hereus motivaren nombrosos conflictes i finalment els comtats es dividiren. La història continua en un estira-i-arronsa, del tipus això és meu, ara ho vull jo, ara t’ho prenc. Com criatures.

És d’aquesta manera que s’edificà un primer edifici que esdevindria el castell de Requesens, des d’on es controlava la conflictiva àrea. Després de diversos propietaris i guerres, al segle XV la fortificació i la finca passaren a mans de la corona d’Aragó. Poc després, els comtes de Rocabertí, hereus legítims, reclamaren les propietats i els fou concedit. I així va ser durant quatre-cents anys més.

Castell de Requesens a la Jonquera. Jardí i entrada a la capella.
Romànticament abandonat.

De castell a mansió

Al segle XIX, en Tomàs de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí fou el penúltim d’aquest llinatge en ostentar la propietat del castell de Requesens. L’home tenia una bona col·lecció de títols nobiliaris que arrossegava des de molt antic, entre els quals, els que ara ens interessen, el de comte de Peralada i vescomte de Rocabertí. Nasqué a Palma (Illes Balears) el 1840 i residí en diversos llocs per, finalment, traslladar-se a Peralada juntament amb els seus germans, on la família hi tenia el centre dels seus dominis a l’Alt Empordà. Allà tots tres mantingueren una important tasca de mecenatge, restaurant i ampliant edificis, com el castell de Peralada i fundant tot un seguit d’institucions, com un teatre, un cor, la cobla i la biblioteca.

Castell de Requesens a la Jonquera. Estany al pati del recinte.
Reflexos del passat.

Amb la intenció de convertir el castell de Requesens en residència d’estiu, encomanà la reconstrucció a Alexandre de Comalat. Abans, però, de veure el projecte finalitzat, en Tomàs de Rocabertí passà a millor vida i la finca fou heretada per la seva germana Adelaida. En acabar el segle XIX, tot just un mes després de finalitzades les obres, la darrera comtessa moria en estranyes circumstàncies i les propietats passaven al seu marit. Com que la finca no era rendible, fou venuda i posteriorment ocupada per republicans, anarquistes i franquistes. Entre tantes ocupacions, saquejos i vandalisme, l’edifici acabà molt malmès i actualment, amb nous propietaris, està en fase de restauració.

Castell de Requesens a la Jonquera. Una banyera de marbre trencada.
La banyera del comte.

El mestre d’obres

Nascut a Figueres el 1841, Alexandre de Comalat ingressà amb disset anys a l’Escola de Belles Arts de Barcelona on, entre altres títols, obtingué el de Mestre d’Obres. Segurament tenia molts encàrrecs i mai va sentir la necessitat de culminar la seva carrera amb el títol d’arquitecte, que en aquell temps només el podia aconseguir a Madrid.

A la seva ciutat natal treballà com a mestre d’obres municipal on deixà una bona estesa de la seva obra. El 1885 Comalat passa a encarregar-se de l’administració i projectes d’obres de les propietats del comte de Peralada. Durant sis anys es fa càrrec de la reconstrucció del castell de Requesens, les obres del qual comencen el 1893. Per tal d’aprendre tècniques de restauració, Comalat emprèn un viatge per visitar diversos castells d’Europa.

Passatge cobert que recorre l'interior de la fortalesa.

Fantasia medieval

A diferència de com es fa actualment que es marca clarament la part reconstruïda, les obres respectaren amb gran fidelitat l’estructura i els materials existents, de manera que costa diferenciar les parts originals. Aprofitant elements adquirits o extrets d’altres edificis romànics, com l’antiga església de Santa Maria de Requesens, es bastí la capella. Així mateix, s’afegiren diversos edificis, com les cavallerisses, que tenen un cert aire modernista, i altres estances amb reixes amb dracs, llindes de maó acolorit i paviments de rajola hidràulica amb el roc dels comtes.

Paviment de rajola hidràulica amb el roc heràldic dels Rocabertí.
Paviment enrocat.

Malgrat respectar l’estructura original, el resultat ha estat el d’una construcció de fantasia amb tot d’elements propis dels castells medievals, com torres, merlets, espitlleres i matacans. Aquest, però, no és l’únic exemple de castell neomedieval. Cal tenir en compte que en aquella època era una moda inventar-se construccions que imitaven les idealitzades fortificacions del centre d’Europa. Per exemple, tens els de Vila-Seca, Castelldefels, Castellet, Torre Salvana (a Santa Coloma de Cervelló), Vilassar de DaltJaumar (a Cabrils).

Castell de Requesens a la Jonquera. La muralla exterior.
Muralla refeta.

Abans d’acabar, vull agrair les magnífiques explicacions de la Iraida durant la visita guiada al recinte, qui va saber entusiasmar tant a grans com a petits.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

Què veure a prop

4 comentaris

  1. Hola Alfons,

    M’agraden molt les teves imatges, de gran sensibilitat i motius pels que comparteixo l’interès. Concretament et volia felicitar per les de Requesens, que és un lloc que conec bé i et volia demanar si et podies posar en contacte amb mi per un tema relacionat amb el castell . Gràcies.

    • Xavier,
      En primer lloc, moltes gràcies per les teves paraules.
      T’enviaré un correu privat amb les meves dades per parlar el que em comentes.

  2. Quin apunt tan excel·lent sobre les vicissituds d’història i saga locals, enriquits amb la pinzellada sobre els possibles orígens dels escacs!

    • Agraeixo el teu comentari. Penso que una història és més interessant si s’expliquen altres fets que d’alguna manera estan entrelligats.

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Afegeix una imatge si vols (només JPG)

En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent:

  • Responsable del tractament: Alfons Martín Cornella.
  • Finalitat del tractament de les teves dades: moderar els comentaris per evitar el correu brossa i/o informar-te dels nous comentaris d'aquesta entrada de Rondaller.cat.
  • Conservació de les dades: les dades es conserven el temps estrictament necessari per a la relació i el que és exigible legalment, sent destruïdes posteriorment mitjançant processos segurs.
  • Legitimació per al tractament: consentiment explícit a l'acceptar les condicions d'ús del formulari d'alta al butlletí.
  • Destinataris de les teves dades personals: no es preveuen cessions de dades excepte en aquells casos que existeixi una obligació legal. No hi ha previsió de transferències de dades internacionals.
  • Els teus drets: pots revocar el consentiment i exercir els teus drets a accedir, rectificar, oposar-te, limitar, portar i suprimir dades escrivint a Alfons Martín Cornella, a l'avinguda de Lluís Companys, 27-37, escala 3, 4rt 1a, 08340 Vilassar de Mar, Barcelona, a més d'acudir a l'autoritat de control competent (AEPD).