Aquarel·la de l’església del Sagrat Cor dels Jesuïtes de Barcelona projectada per Joan Martorell

El soldat sense espasa

L’església del Sagrat Cor dels Jesuïtes de Barcelona.

La història i també les llegendes, ens parlen de soldats romans que van ser martiritzats en convertir-se al cristianisme. Sebastià, Jordi, Francesc o Martí són només alguns dels militars que va acabar de mala manera.

L’Ignasi -Ignaci si hem de ser més correctes-, com tants altres abans que ell era un soldat. A diferència d’altres, d’aquest tenim prou documentació i sabem que sí que va existir. Va néixer al segle XVI i es deia Íñigo López de Loiola (amb i com ho escriuen els locals). El segon cognom li ve per un barri d’Azpeitia, una localitat de Guipúscoa.

L’Ignasi era fill de casa bona i ja de petit va decidir fer carrera militar. Quan el 1512 Castella va envair Navarra el xicot allà estava defensant la seva terra. Va ser ferit i va tenir una llarga convalescència durant la qual va llegir molta literatura pietosa que li va fer ganes d’anar a Terra Santa a convertir infidels.

Dit i fet, un cop recuperat va emprendre el viatge. Es dirigí a Barcelona per embarcar, però la ciutat estava tancada per la pesta i va anar a Montserrat. Vés a saber què va passar a la muntanya, perquè allà va deixar la seva espasa i va canviar la indumentària de cavaller per un sac lligat amb una corda. Vestit així es dirigí a Manresa on durant un any va viure en una cova, ara convertida en atractiu turístic. 

Abreujant, el noi va voltar bastant i es va canviar el nom per Ignatius, que és Ignasi que, malgrat que tots pensem que és el mateix que Íñigo, resulta que és un altre nom.

Aquarel·la de l’església del Sagrat Cor dels Jesuïtes de Barcelona projectada per Joan Martorell

Innovació empresarial

El 1539, juntament amb els seus amics Pere Favre i Francesc Xavier, va fundar la Companyia de Jesús, que ara en diríem una start up, que sona més fi. Molt fonamentada en l’estudi i en l’ensenyament, especialment entre les classes altes, tot s’ha de dir, van començar a sorgir col·legis i universitats per tot Europa, que ràpidament es van estendre per tot el món.

Coneguts popularment pel pejoratiu de jesuïtes, aquest ordre des de sempre ha mostrat la seva fidelitat al Sant Pare i ha estat molt combatent amb el protestantisme. Però també ha resultat incòmode a diversos governs al llarg de la seva història, essent prohibit i restaurat en diverses ocasions.

Però no entraré en política que ja sabem que és un tema espinós. I tampoc diré res de la prohibició que Ignasi va fer del possible ingrés de dones a l’orde que pel que sembla, cinc-cents anys després encara es manté. Però, vés tu per on, va ser una dona qui va finançar precisament l’església que anem a veure ara.

Relleu a la façana de l’església projectada per Joan Martorell.

El modernisme que despunta

El 1881 l’orde obria una escola al carrer Casp de Barcelona on han estudiat alumnes que posteriorment han fet brillants carreres en diversos àmbits, tot i que altres no s’han destacat precisament per les seves vides exemplars.

Poc després s’edificava la interessant església que sovint ignorem i que és un precedent del modernisme.

Del projecte es va fer càrrec el duet format per Joan Martorell i Camil Oliveras, dos importants i arquitectes d’aquell temps.

Joan Martorell i Montells, va ser un dels mestres de Gaudí i va deixar un ampli llegat, especialment a Barcelona, com la notable església de les Saleses al passeig de Sant Joan. El neogòtic i neoromànic estaven de moda, així doncs els seus edificis sovint presenten la influència d’aquests estils. Seu va ser un dels celebrats projectes per a la nova façana de la catedral de Barcelona, que finalment no va guanyar.

La passió pels estils medievals es deu a Viollet-le-Duc, arquitecte francès considerat el primer restaurador modern. Ell és el responsable de les notables -i polèmiques- restauracions de Notre-Dame de París o de la ciutat de Carcassona on, més que recuperar el patrimoni perdut, el reinventava, amb resultats certament sorprenents, però també molt fantasiosos i poc respectuosos amb la història.

Per la seva banda, Camil Oliveras i Gensana, també molt prolífic, va ser l’autor de la Casa Provincial de Maternitat i d’altres construccions que ja entrarien dins del modernisme, així com la decoració d’algunes sales del Palau Güell.

Decoració exterior de l’església del Sagrat Cor dels Jesuïtes de Barcelona projectada per Joan Martorell.

Marcant estil

Quan encara vivia, l’Ignasi sembla que tenia molt clar com volia les coses. El 1551, estant a Roma, va encarregar a un arquitecte els plànols del que seria el primer temple de l’orde. El gran Miquel Àngel, en veure el projecte, el va modificar i li va retornar per correu. Però l’Ignasi va morir i l’edifici va trigar més de vint anys a ser una realitat, això si, amb molts més canvis de disseny.

Un cop construït, passaria a ser el model de les esglésies jesuïtes a tot el món. El ‘modo nostro‘, com se li sol dir, amb trets clarament barrocs, amb cúpula però sense campanar i amb uns interiors que mostraven una exuberant riquesa, havien de servir de pauta per les futures edificacions.

Els arquitectes d’esglésies jesuïtes d’arreu del món, havien d’enviar els plànols a Roma per tal de ser aprovats per la central. Però, a la vista dels resultats, sembla que el modo nostro tothom se’l passava per l’entrecuix. I més, veient l’església del Sagrat Cor dels Jesuïtes al carrer Casp, la qual, més que barroc, segueix més aviat models bizantins i romànics. Però és bufona.

Decoració exterior de l’església projectada per Joan Martorell.

Política religiosa

Al timpà de la portalada veiem l’emblema de l’orde. Estratègicament situats tenim la representació dels quatre evangelistes -tetramorfs, si hem de dir-ho com cal-. Destaca el conjunt escultòric amb la representació del Sagrat Cor de Jesús amb un grapat d’àngels que li fan els honors.

Els jesuïtes introduïren el culte al Sagrat Cor, que al segle XVIII Felip V va instaurar com a culte oficial i Alfons XIII el tornaria a corroborar el 1919. Gràcies a les paraules “Reinaré en España“, que suposadament Crist va transmetre a un monjo, aquesta devoció es convertiria en un instrument polític, del qual ja he parlat en un altre article.

A l’interior, una urna conserva l’espasa que l’Ignasi va deixar a Montserrat i que l’abadia va regalar a aquesta església el 1907.

L’església del Sagrat Cor dels Jesuïtes es va deslliurar del saqueig durant la Guerra Civil, ja que pocs anys abans, durant la República, la Companyia havia estat expulsada de la península i aquí no hi havia culte. Poc després, el dictador s’encarregaria de retornar als jesuïtes totes les propietats. I aquí ho deixo.

Conjunt escultòric de l’església del Sagrat Cor dels Jesuïtes de Barcelona projectada per Joan Martorell.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer Casp, 27. Barcelona

Saber més

Què veure a prop